El narcisisme a les XXSS: la triangulació de l'algoritme
El perill de catalogar com a "narcisista" el teu o teva ex és que et pot condemnar a repetir la història. En centrar el 100% de la culpa en la seva suposada patologia, et tornes cec davant el teu propi patró complementari. Si canvies de parella però repeteixes la mateixa dinàmica rígida, el problema no és la persona, és el patró. No necessites un diagnòstic per marxar d'on no et convé estar.
Quan necessitem una explicació
Quan una relació ens fa mal, el que més volem és entendre què passa. Ens preguntem com hem arribat aquí, per què algunes converses acaben malament, per què algú amb qui teníem un vincle important ens fa sentir així.
De vegades la resposta apareix on menys ens ho esperem: un vídeo de TikTok, una publicació d'Instagram, o un test que diu ensenyar-nos a reconèixer una persona narcisista amb cinc senyals.
Alguna cosa del que veiem ens resulta familiar. Recordem situacions passades, veiem conductes que ens van ferir i comencem a ordenar experiències que abans semblaven desconnectades. De sobte, el que no enteníem té un nom. Posar-hi nom pot alleujar.
No és estrany. Necessitem donar sentit a les nostres experiències, sobretot quan ens han fet mal. El problema apareix quan una explicació que al principi ajuda es converteix en l'única que acceptem.
Aquesta preocupació té fonament. Mross et al. (2026) va revisar 177 vídeos en alemany sobre salut mental a TikTok. Van trobar que el 33,3 % tenia informació incorrecta i el 18,1 % feia afirmacions molt generals. Els vídeos sobre narcisisme van ser els pitjor qualificats en qualitat i fiabilitat.
Tot i que l'estudi mira només una mostra i no diu que tots els continguts sobre narcisisme siguin poc fiables, ens recorda que no tot el que es mostra a les xarxes com a explicació psicològica té el mateix fonament.
A més, reconèixer una conducta danyosa no és el mateix que diagnosticar qui la duu a terme. Podem identificar humiliació, manipulació, control o falta de respecte sense dir que l'altra persona té un trastorn de personalitat.
Tanmateix, quan trobem una etiqueta que sembla explicar el que hem viscut, podem començar a interpretar tot el que ha passat a partir d'ella. El que abans ens desconcertava adquireix sentit, les peces semblen encaixar i cada nou record pot convertir-se en una confirmació.
El que veiem i el que queda fora
Des de la psicologia relacional, el malestar no es comprèn únicament atenent les característiques individuals de qui l'experimenta. També necessitem considerar els vincles en què apareix, les respostes que es produeixen entre les persones i el context familiar i social en què s'han construït aquestes relacions. És a dir, que el context importa, i molt. Especialment quan s'instaura un patró. Una dinàmica circular que es retroalimenta, que ens passa desapercebuda. Es pot caure en un bucle, però sense consciència de "peix que es mossega la cua", serà difícil sortir-ne.
Pensem en una relació en què una persona tem perdre el vincle i busca contínuament explicacions, mentre l'altra respon distanciant-se. Com més s'allunya una, més insisteix l'altra; com més insisteix aquesta última, més gran és la necessitat de distància de la seva parella. La seqüència es repeteix i cada resposta influeix en el que passa a continuació.
Comprendre aquesta dinàmica no significa afirmar que totes dues persones siguin igualment responsables del que passa. Les relacions no són simètriques i, en moltes més de les que imaginem, hi ha un abús de poder. Molt menys permet justificar l'injustificable: el maltractament.
Qui exerceix la violència és responsable de la sevaconducta, i qui la pateix no necessita comprendre tota la dinàmica de la relació abans de posar límits, allunyar-se o demanar ajuda.
La qüestió és una altra. A més de preguntar-nos quines característiques té la persona que ens fa patir, podem comprendre com hem viscut aquesta relació i quins efectes ha tingut en nosaltres?
No es tracta de buscar què hem fet per provocar el dany. Ningú no va amb un cartell al front que digui "abusa de mi". L'abusador abusa de qui pot, i si les circumstàncies del context, com ara ostentar un rol de poder o la percepció d'impunitat, li són favorables. Es tracta de poder reconèixer les nostres pròpies respostes i comprendre, quan sigui útil i segur fer-ho, si hi ha pautes relacionals que es repeteixen en la nostra vida.
Aquesta reflexió no sempre és possible mentre estem patint i no ha de ser la prioritat en aquell moment. Però ens pot ajudar a entendre millor el que vam viure, sense restar importància al que ens van fer ni assumint una responsabilitat que no ens correspon.
Una etiqueta pot servir per reconèixer el dany. Però, si aquesta etiqueta es converteix en l'explicació de tot, correm el risc de deixar de veure allò que no hi encaixa.
Quan l'algoritme entra en la relació
Tornem a la persona que va trobar en un vídeo sobre narcisisme una explicació per al seu patiment. Després de veure el vídeo, busca altres continguts, llegeix comentaris, guarda publicacions i comença a reconèixer la seva experiència en nous exemples.
Mentrestant, la plataforma sap què fa i utilitza aquesta informació per personalitzar el que li mostra. Així, una cerca que va començar com un intent d'entendre una experiència concreta pot convertir-se en una cadena de continguts sobre el mateix tema.
Sabem que les nostres interaccions influeixen en el que veiem després? Una investigació de Jamie, Ghasemian i Hosseinmardi (2026) sobre les recomanacions de TikTok va trobar que, en els comptes que interactuaven molt amb continguts de salut mental, aquests continguts van arribar a representar aproximadament el 45% de les recomanacions diàries. En altres condicions de visualització, la proporció era molt menor.
Això no prova que l'algoritme reforci específicament les creences sobre el narcisisme ni que canviï la nostra manera d'interpretar una relació. Però sí que planteja una pregunta: si una explicació ens alleuja i continuem interactuant amb continguts que la reforcen, quin espai queda per a altres perspectives?
No sabem si aquesta seqüència passa igual en totes les persones. Tanmateix, podem preguntar-nos què passa quan una interpretació ocupa cada vegada més espai en el que veiem, llegim i compartim.
I és aquí on vull proposar una hipòtesi des de la psicologia relacional.
La triangulació de l'algoritme
Suposem que una persona pateix en una relació, busca una explicació a les xarxes socials i sent un cert alleujament. Aquest alleujament l'empeny a buscar més continguts semblants i les recomanacions de la plataforma continuen mostrant el mateix tema. Amb el temps l'explicació inicial guanya més pes en la manera com la persona interpreta el que ha passat.
Jo anomeno aquest possible circuit de triangulació de l'algoritme.
L'expressió és una proposta pròpia, inspirada en la perspectiva sistèmico‑relacional; no és una teoria validada científicament. En la teoria de Murray Bowen, el triangle descriu el sistema emocional mínim (ens recorda la tríada edípica de Freud). Literalment, el defineix com el sistema de relació estable més petit; la "molècula de tot sistema emocional" .
Ara em pots preguntar: què passa amb les parelles de dues persones sense fills? Doncs són un sistema mínim de tres: el membre 1, el membre 2 i la presència de l'absència d'un possible membre 3. Aquesta absència del tercer és la que sosté la parella. En la nostra cultura, omplir aquest espai es considera una infidelitat. Per això el tercer vèrtex del triangle no ha de ser un ésser humà de carn i ossos.
Aquí és on utilitzo el terme en sentit metafòric per a la meva hipòtesi de la triangulació de l'algoritme . L'algoritme no és una tercera persona, però pot intervenir en l'entorn on interpretem les nostres relacions, en seleccionar i recomanar determinats continguts.
La hipòtesi diu que la combinació entre el patiment, l'alleujament que proporciona una explicació (encara més si l'explicació arriba de seguida) i la repetició de continguts similars poden ajudar a consolidar una interpretació de la relació. No perquè aquesta interpretació sigui necessàriament falsa, sinó perquè pot acabar ocupant tot l'espai disponible per comprendre el que ha passat.
No pretenc afirmar que les xarxes socials ens portaran inevitablement a diagnosticar els altres. Déu ens en guard! Aquests mateixos continguts també ens poden ajudar a reconèixer situacions d'abús que havíem normalitzat, a trobar suport i a posar nom a experiències que abans no sabíem com explicar.
El risc apareix quan l'etiqueta deixa de ser una eina i es converteix en una relació tancada. Quan cada publicació nova confirma el que ja pensem, deixem de mirar qualsevol element que pugui ampliar la nostra comprensió.
En aquell moment, podem acabar fent un diagnòstic casolà de l'altra persona sense tenir els elements necessaris per fer-ho. Al mateix temps, deixem d'explorar aspectes de la nostra pròpia experiència que també necessiten ser compresos.
Què deixem de preguntar-nos?
Quan algú ha patit en una relació, necessita que la seva experiència sigui escoltada i que el dany no sigui minimitzat. No necessita que posem en dubte el que ha viscut ni que li atribuïm responsabilitat per la conducta de qui li ha fet mal. Fer això seria contraproduent i gens ètic.
Reconèixer el patiment tampoc no exigeix convertir una etiqueta diagnòstica en una certesa. Podem identificar comportaments perjudicials, establir límits i buscar ajuda sense haver de resoldre clínicament qui és l'altra persona.
L'etiqueta ens permet ordenar el que ha passat, però també pot tancar preguntes que encara tenen sentit: com hem viscut aquesta relació, què va significar per a nosaltres, quins patrons reconeixem i què necessitem per no quedar atrapats en experiències que ens fan patir.
Des d'una perspectiva relacional, plantejar aquestes preguntes no significa repartir culpes ni justificar l'abús, ni res que s'hi assembli. Significa ampliar la comprensió del que ha passat, sense reduir les persones ni les seves relacions a una sola casuística.
La hipòtesi de la triangulació de l'algorisme convida a considerar aquesta possibilitat: que la necessitat de comprendre el nostre patiment, l'alleujament que proporciona una explicació i la repetició de continguts similars puguin estrènyer la nostra mirada. Aquesta hipòtesi mereix ser explorada, no és una conclusió que puguem donar per demostrada.
Potser la pregunta no sigui únicament si la persona amb qui hem patit és narcisista i no té un diagnòstic clínic d'un professional de la salut mental, sinó què necessitem comprendre de la nostra experiència perquè aquesta etiqueta no esdevingui l'única resposta possible.
Referències
Jamie, P., Ghasemian, A., Hosseinmardi, H. (2026). Seeking Help, Facing Harm: Auditing TikTok's Mental Health Recommendations. Proceedings of the International AAAI Conference on Web and Social Media, 20(1), 2987–2995. https://doi.org/10.1609/icwsm.v20i1.42797
Mross, A. L., Takahashi, H., Koelkebeck, K., & Langenbach, B. P. (2026). Insufficient Quality of Mental Health Information on German-Speaking TikTok: A Content Analysis. Clinical Psychology in Europe, 8(1), Article e17279. https://doi.org/10.32872/cpe.17279
The Bowen Center for the Study of the Family. (s. f.). Triangles. https://www.thebowencenter.org/espanol/triangulos
Comparteix aquest article:
Per a LinkedIn, enganxa el text copiat al cos de la publicació. La targeta de l’enllaç no substitueix aquest text.
Compartir manualment
Copia el títol, la descripció i l’enllaç. Adjunta la foto desada a la teva publicació.
Enric Soler
Psicòleg especialista en disfuncions relacionals familiars.
