Suïcidi no conscient: un dol de molta alçada

La història de Violeta i de Bugan: dues dones extraordinàries

Violeta és una dona de 35 anys, mestressa de pedagogia terapèutica i art-terapeuta. Encara que, per raons de confidencialitat, el seu nom en aquest article és fictici, el real correspon al d'una deessa grega que posseïa una força avassalladora sobre els guerrers. En el seu nom es guanyaven batalles a l'antiga Grècia.

El significat del nom de la nostra protagonista és: "la flor més bella".

S'identifica amb el seu signe zodiacal: Àries.

Refereix que el seu arbre és el roure, sens dubte un dels més forts i sòlids que existeixen.

El seu color és el turquesa, pedra considerada sanadora, que ofereix benestar al cos i a l'esperit. S'associa el turquesa amb la sintonia espiritual, i tradicionalment se l'ha considerat simbòlicament com a estimuladora de la comunicació entre l'esfera física i l'espiritual. El turquesa és una pedra preciosa que fortifica i infon calma alhora; purificadora i dissipadora de les energies negatives.

Ha triat una zona el menys urbanita possible per fixar la seva residència a la ciutat: un d'aquests petits barris que encara conserven l'essència de barri, en el qual no ha trigat a fer arrels connectant amb els éssers humans més autèntics que l'habiten.

Violeta manté el seu contacte amb la natura i comparteix sortides amb persones afins. Com a bona planta trepadora, té molta experiència en l'escalada, així que s'integra al Centre Excursionista del Barri (CEB).

Coneixent a Bugan: el naixement d'una amistat profunda

El potencial cuidador de Violeta transforma el CEB. En la seva mudança, va importar una bonica tradició del seu anterior context rural, que resulta una excel·lent forma de cuidar aquells que estimes: la celebració del que ella anomena el "Feliç No Aniversari". Aplicar aquesta ritualització de cura en el seu nou context social significava que tot el grup es dediqués en cos i ànima a celebrar i homenatjar un dels seus membres, sense que hi hagués cap motiu especial per fer-ho. Així, celebren diversos "Feliç No Aniversari".

Violeta coneix al CEB els que seran la seva nova colla: dos experts escaladors, Óscar i Carles, i una dona de gran personalitat, Bugan, contracció de Buganvilla.

Bugan té 54 anys. Es va divorciar fa un temps i es va unir al CEB per conèixer noves amistats. Té una filla de 22 anys que conviu amb ella.

Violeta i Bugan comparteixen confidències. Bugan és una gran professional que, també com a bona planta trepadora, ha arribat al més alt en la seva feina. Es queixa del famós sostre de vidre que atrapa tota dona en el seu desenvolupament professional: a la seva empresa ja no pot ascendir més, ni aspirar a un sou més alt. Bugan confessa "patir ansietat". En la seva història de vida es va produir un fet traumàtic: quan ella tenia 22 anys, just l'edat actual de la seva filla, va veure morir el seu pare entre els seus braços.

Al poc temps de conèixer-se arriba el confinament per la Covid-19, de manera que la colla queda aïllada, cadascú a casa seva. L'aïllament no els impedeix seguir cuidant-se. Estableixen una dinàmica en què cada nit, a una hora determinada, realitzen una videoconferència en la qual, de forma rotativa, cadascú cuida dels altres a distància. S'activen recursos tan senzills com poderosos: explicar un conte, inventar un joc... Totes les nits, a la mateixa hora, ningú va faltar mai a la cita.

Bugan fa una difícil petició a la colla

Un cop acabat el confinament, Bugan demana al grup que vol pujar amb ells a un cim de 3.000 metres. Era quelcom impensable donada la falta d'experiència, la preparació física insuficient i l'edat de Bugan. La colla insisteix, sense èxit. Les buganvilles necessiten escalar, i amb les seves branques espinoses defensaran qualsevol repte davant qui intenti dissuadir-les. Amenaça amb serietat: "Si no pujo els 3.000 metres amb vosaltres, ho faré amb un altre grup del CEB".

Davant tal determinació, i vivint-ho com una certa manipulació emocional, la colla accedeix posant les seves condicions: Bugan haurà de formar-se intensament i entrenar-se amb ells fins estar en condicions físiques i disposar de les habilitats necessàries per aconseguir el seu repte. Bugan, determinada i aplicada, accepta i compleix religiosament amb les instruccions i l'entrenament al qual la sotmeten els experts escaladors.

Vull "fer" els 3000, va demanar Bugan als seus amics

Preparant l'ascens: la cura com a ritual

Violeta prepara amb la màxima dedicació l'ascens, convertit en un "Feliç No Aniversari" per coronar el desig de Bugan i reconèixer el seu esforç en preparar-s'hi. Com no pot ser d'altra manera, Bugan està impacient i vol prendre un cafè amb Violeta, cosa que aquesta no pot acceptar perquè té previst preparar el menjar per al dia següent. "Ho sento, Bugan, no puc anar a prendre un cafè perquè he de preparar una empanada per demà" —diu Violeta. Bugan, més pràctica, li suggereix comprar una empanada en qualsevol botiga, però per a Violeta és important cuinar-la artesanalment: amassar amb tendresa la massa, donar-li temps perquè fermenti i coure allò amb què desitja nodrir el grup en un dia tan especial com el Feliç No Aniversari en què Bugan faria realitat el seu repte personal.

El ceremonial de preparar el menjar implica un procés mental i emocional que forma una part important de l'acte de cuidar els altres. També necessitarà temps per comprar el vi preferit de Bugan, amb què celebrar l'assoliment dels 3.000 metres.

Finalment va arribar el dia de l'ascens

Violeta i Carlos es disposen a l'ascens dels 3.000 metres. Es distribueixen per davant i per darrere de Bugan per protegir-la davant qualsevol eventualitat. El repte és important, i tota precaució sempre és necessària.

La meteorologia és perfecta, així que ascendeixen poc a poc, fent parades per descansar i reposar forces amb la deliciosa empanada preparada per Violeta. Finalment aconsegueixen arribar al cim. Bugan veu complert el seu somni: ha aconseguit ascendir al cim que es proposà.

Una vegada al cim, feliç i orgullosa de si mateixa, es fa unes fotografies i les publica a les seves xarxes socials. Vol mostrar al món la seva gesta i compartir la seva alegria de manera pública.

El descens es realitza amb la mateixa cura. Carlos va davant i Violeta es situa darrere de Bugan. Tot va de meravella. Ja gairebé arriben al cotxe i caminen per un terreny pràcticament pla.

Accidentalment, Bugan ensopega amb l'arrel d'un arbre i en la caiguda es precipita per un barranc d'una mica més de tres metres d'alçada. Violeta baixa immediatament per socórrer Bugan, mentre Carlos demana ajuda als serveis d'emergència.

Violeta abraça Bugan i intenta estimular-la perquè mantingui el coneixement, però finalment no pot evitar que se'n vagi. Bugan perd la vida als braços de Violeta, de la mateixa manera que el seu propi pare havia mort als braços d'ella anys enrere.

Teràpia del dol davant una pèrdua traumàtica: el cas de Violeta

Primers objectius terapèutics en l'acompanyament en el dol

Acomodació, acceptació de la demanda terapèutica i establiment de les bases de la relació terapèutica.

Violeta realitza una demanda terapèutica durant la primera setmana posterior a l'accident. Els propis bombers que la varen traslladar en helicòpter en el rescat del cadàver li varen donar el telèfon del terapeuta.

El primer objectiu consisteix en l'acomodació i la construcció del vincle terapèutic. En qualsevol procés terapèutic és fonamental que la relació que s'estableix entre la persona demandant i el terapeuta sigui sòlida i compleixi amb les característiques pròpies de qualsevol relació d'ajuda.

Ha de quedar clar qui demana ajuda i qui l'ofereix, reconeixent-se mútuament com a experts: la demandant és experta en la seva pròpia vida, i el terapeuta és expert en el procés de canvi. És imprescindible establir un enquadrament clar pel que fa a l'espai i el temps de les sessions.

El terapeuta avalua el tipus de demanda i, coneixedor de les seves capacitats i limitacions, decideix si accepta o deriva el cas. La persona demandant, per la seva banda, ha d'atorgar-li al terapeuta l'autoritat tècnica, escoltant si els seus sentiments li indiquen que aquest professional serà útil per al seu procés. Aquesta és una gran responsabilitat, ja que implica estar disposada a convidar-lo a formar part de la seva vida durant un recorregut vital tan transcendent i dolorós.

Per això és molt recomanable que la decisió no es prengui a la sessió zero (el primer contacte), sinó que la persona demandant es prengui un temps per escollir el terapeuta amb el qual se senti més còmoda, prenent aquesta decisió sense la presència del mateix.

Violeta atorga al terapeuta un suposat saber per ajudar-la

En aquest cas, Violeta va sentir que el terapeuta era el professional adequat i el va escollir per recórrer junts un camí dolorós que la conduiria a donar sentit a la pèrdua i al trauma viscuts, convertint-los en ferides ben tancades que sempre seran visibles per recordar-li que la vida és una successió de pèrdues que ens entrenen per a la nostra pròpia mort. Aquestes cicatrius li faran la pell més resistent per afrontar noves pèrdues en la seva biografia futura, i la dotaran d'eines per acompanyar altres persones en dols similars.

Anvers i revers d'una targeta que Violeta ha dibuixat, en la qual fa seus els "peixos socials" que el terapeuta té a l'aquari de la seva sala d'espera, com a eina simbòlica que l'ajudarà a "treure's la màscara de guerrera superficial" per connectar amb la dolorosa "SENSIBILITAT" necessària per fer front a la pèrdua".

Començant la teràpia: ventilació emocional i integració del trauma

El primer objectiu de qualsevol psicoteràpia del dol hauria de ser la integració i assimilació de l'experiència de pèrdua traumàtica. Això s'aconsegueix a través del que anomenem ventilació emocional, una tècnica en la qual el terapeuta es disposa a escoltar activament, amb tots els seus sentits, la narrativa del que ha passat. Entenent que el terapeuta no és més que un mirall de la persona que fa la demanda terapèutica, com més activament escolti la seva clienta, aquesta podrà escoltar-se més activament a si mateixa, integrant molt millor tant el trauma sofert com la pèrdua que en deriva.

La millor forma de creure l'increïble,

és explicar-t'ho a tu mateix les vegades que faci falta

Enric Soler

A partir d'aquesta escolta activa, el terapeuta maneja la informació que s'ha narrat en l'exposició del cas.

A casa seva germina un arbre terapèutic que li aporta estructura i en el qual aviat comencen a brotar noves fulles de gran càrrega emocional, ajudant-la a filar l'essència que li queda de la seva amiga. El coratge, la ruptura, la tendresa, la sensibilitat, la fusió del clar amb el fosc, la intimitat i la toxicitat són elements que l'ajuden a conjugar l'arbre que estructurarà la seva revolució emocional interna, juntament amb la cadira buida que ha deixat la seva Bugan.

Elaboració del dol per pèrdua traumàtica segons l'estil i les competències de la persona en dol

Tot això queda recollit en aquest impressionant treball emocional de Violeta, plasmat en format multimèdia:

Veient aquest impressionant treball terapèutic en format de vídeo, en el qual la persona en dol s'entrega en cos i ànima a la pèrdua i a l'arbre que reneix d'ella, qualsevol podria creure que el seu dol ha acabat. Doncs no. Encara queda un camí per recórrer.

Què ha evidenciat la pèrdua de Bugan en el CEB?

Les persones excepcionals,

elaboren dols excepcionals

Enric Soler

Primera excursió sense Bugan: el dol en moviment

A la sessió de teràpia següent, Violeta posa sobre la taula la seva primera sortida a la muntanya després del decés de Bugan. Va ser una sortida amb els seus companys alpinistes a una muntanya de poc risc. Malgrat això, es van trobar de front amb un altre accident similar al que va patir Bugan: una noia jove havia caigut per un precipici semblant al que va segar la vida de la seva amiga. Els seus companys i ella es van encarregar de socórrer la noia accidentada i demanar auxili als serveis d'emergència. Es van adonar que no tenia experiència i que no anava equipada amb el material de seguretat adequat.

Les casualitats existeixen en el dol per suïcidi no conscient?

Violeta està convençuda que no. En qualsevol cas, va ser una experiència profundament impactant per a ella.

Ritual d'homenatge a la persona finada: la presència de l'absència

Transcorregut el temps necessari per ser capaços d'enfrontar-se a l'immens buit que havia deixat Bugan, els dos alpinistes van sentir la necessitat de retrobar-se amb la seva absència al lloc de l'accident. Van preparar, amb tot el seu afecte impregnat de dol, l'homenatge més íntim. Durant el camí van recollir flors silvestres que, juntament amb una rosa del seu funeral que s'havia assecat convertint-se en immortal a l'arbre de Violeta, constituirien un ram que dipositarien just al lloc on Bugan va perdre la vida. Van portar també la mateixa ampolla de vi preferit de Bugan que no havien pogut beure amb ella el dia del fatal accident, per brindar per la seva memòria al lloc on el destí va separar els seus camins.

A aquell ritual subjau una actitud extraordinàriament saludable: reeditar l'experiència d'exposar-se a l'escenari dramàtic juntament amb alguna cosa que resulta molt dolorosa d'afrontar. En realitat, a aquella excursió no van sortir dues persones, sinó que van ser dues juntament amb el buit que havia deixat Bugan.

En termes de dol, no hi ha res més saludable que enfrontar-se,
cara a cara, amb la presència de l'absència de la persona fallecida

Enric Soler

En arribar a la base de la muntanya, van descendir els tres metres pels quals es va precipitar Bugan. Allà van dipositar el seu ram de flors silvestres. Encara hi havia les seves ulleres. El silenci es va trencar per les advertències d'uns guàrdies forestals que venien a senyalitzar el lloc com a perillós. Violeta i Carles es van identificar davant d'ells, i tant uns com altres van quedar impressionats d'haver-se trobat en aquell moment, en aquell mateix lloc i pel mateix motiu.

Els guàrdies els van demanar informació molt concreta sobre com havia ocorregut l'accident. Els dos alpinistes van assessorar els guàrdies forestals amb tota precisió. Aquests anaven preparats per col·locar cartells d'avís i obrir un camí alternatiu, i van ser advertits: "Si us plau, tallin aquesta arrel, que és la que va fer ensopegar la nostra amiga". Es van acomiadar agraint-se mútuament l'ajuda. Donar instruccions sobre tallar l'arrel, per evitar més morts en aquell punt, donava sentit a la pèrdua de Bugan.

Quina coincidència haver trobat els guàrdies forestals, just aquell dia, a aquella hora.

Connectant punts: trobar un sentit a la pèrdua per suïcidi no conscient

Superada la prova de visitar l'escenari de l'accident al costat de la presència de l'absència de Bugan, Violeta es troba en millor disposició per connectar els punts de la seva història. Sap i respecta que tots som diferents. Una de les grans diferències entre elles dues és que, mentre Violeta gaudeix del viatge de la vida, per a Bugan era més important l'estació de destí que el propi viatge. Aconseguir reptes era el que donava sentit a la seva vida. Els fracassos, com el seu divorci, no semblen haver estat viscuts com a aprenentatges, sinó com a experiències que s'abandonen per insatisfacció.

Potser el conjunt d'insatisfaccions al qual ha de fer front tot ésser humà podria haver-se viscut com aquest "patir ansietat". Realment era ansietat? És arriscat considerar que per a Bugan fos menys dolorós identificar-se amb l'ansietat, quan en realitat podria tractar-se de frustració, tristesa o pena? En qualsevol cas, els símptomes d'ansietat i els de depressió acostumen a presentar-se de forma associada.

Per altra banda, es dóna la circumstància que Bugan va haver de passar pel terrible trànsit de veure morir el seu pare quan ella tenia 22 anys, just l'edat actual de la seva filla. Cal parar-hi atenció: és precisament ara quan podria repetir-se aquell patró transgeneracional. És casualitat que Bugan mori als braços de Violeta precisament en el moment en què la seva filla té la mateixa edat que ella tenia quan va perdre el seu pare?

Podem considerar que, de manera inconscient, sense saber-ho ni sospitar-ho, l'inconscient de Bugan "va triar" —amb totes les cometes del món— morir en el mateix moment evolutiu en què va morir el seu pare, després d'assolir el seu últim gran repte, però en altres braços molt més capaços de sostenir una situació tan difícil, evitant així a la seva pròpia filla el trauma que ella mateixa va haver de suportar?

Seria massa agosarat pensar que Bugan va aconseguir un dels reptes més inassolibles: trencar part del patró transgeneracional segons el qual els pares moren als braços dels seus fills quan aquests tenen 22 anys?

És possible interpretar que Bugan va invocar, de forma no conscient, Violeta perquè ocupés un lloc de tan extraordinària rellevància en la seva vida, com ho és el d'escollir els braços en els quals abandonar-se al descans etern? És tan estrany pensar que una mare pot protegir d'un trauma la seva filla sense ser-ne conscient?

Violeta així ho sent. I ho viu de tal manera que rep amb gratitud el llegat experiencial de Bugan, que li ha fet prendre consciència que existeix el suïcidi no conscient. Tant és així, que Violeta ha quedat dotada per sempre amb un do que li permet identificar factors de risc de possibles suïcidis no conscients en persones del seu entorn.

Està profundament impactada en observar que, en temps de post-confinament, en una societat traumatitzada per la devastació humana de la pandèmia, han augmentat els accidents de muntanya, els ofegats a les platges i els accidents mortals de trànsit. En el seu treball pot percebre que hi ha persones que han relaxat les mesures preventives, especialment persones grans amb determinats trets de personalitat que s'acosten molt més del que haurien a les seves nétes que, en interaccionar a les aules, poden ser portadores asimptomàtiques del virus.

En definitiva, és com si Bugan li hagués dit de manera no conscient a Violeta: "Fes-me de filla per morir, i a canvi et donaré eines perquè els que cuides puguin viure".

…així com hi ha suïcidis que responen a un acte deliberat del subjecte, també hi ha suïcidis que responen a propòsits inconscients, els quals es serveixen d'ocasions arriscades per assolir el seu fi i així passar per desgràcies.

Freud (*)

La sensi-visibilitat: un nou concepte nascut del dol

Violeta va regalar aquesta obra d'art al terapeuta, en la qual inventa un nou concepte: la sensi-visibilitat, combinació de les paraules "sensibilitat" i "visibilitat", que identifica com els factors que l'han ajudat a trobar llum al fosc pou del dolor i del trauma. En realitat, el terapeuta no és més que un reflex del seu client. La única missió del psicòleg és estimular les capacitats de qui acudeix a ell. En aquest cas, la "sensi-visibilitat" de Violeta.

Al dors del panell de fusta hi ha un dibuix tipus mandala, de formes orgàniques, suaus, ben definides. És una flor de set pètals, completament oberta, gravada a foc. Ni més ni menys, la flor resultant de l'empelt entre una Violeta i una Buganvilla: la flor més formosa, que acompanyarà Violeta durant tot el trajecte de la seva vida. És, en definitiva, la cicatriu gravada a foc per a Violeta.

La part posterior és un gravat a foc de la flor que brota de la ruptura traumàtica de la curta però intensa relació d'amistat entre dues dones molt poderoses, cadascuna amb el seu propi estil.

Pandèmia, confinament i suïcidi no conscient: una reflexió necessària

Crida molt l'atenció que en un moment de pandèmia, que ha implicat un dur confinament per a la població i ha evidenciat les deficiències estructurals de la nostra societat, del sistema de seguretat social i del sistema polític, deixant poc marge a un panorama esperançador, hagin augmentat els accidents de muntanya, els ofegats a les platges, els accidents de trànsit i fins i tot noves formes d'accident mortal, com el decés d'un jove que circulava en patinet a Barcelona.

Bibliografia

(*)Freud, S. (2001). Psicopatologia de la vida quotidiana. En J. Strachey (Ed.) i J.L. Etcheverry i L. Wolfson (Trads.), Obres completes (Vol. 6). Buenos Aires, Argentina: Amorrortu (Treball original publicat el 1901).