Dia dels morts: Fantasmes o històries no resoltes?
Segurament el segon dia de novembre sigui el més fàcil per parlar dels morts. Entre disfresses, teranyines i folklore estem anestesiats. Així podem abordar una necessitat antropològica i psicològica bàsica: Habilitar un espai que ens permeti estar en contacte amb la nostra memòria i retre homenatge als nostres difunts. Així mateix podem treballar el dol per totes aquelles pèrdues que hem patit, i especialment aquells dols que mai vàrem poder elaborar.
Els fantasmes familiars no espanten: criden perquè volen ser escoltats!
Històricament, en psicologia hi ha dos psicoanalistes, Nicolas Abraham i Maria Török, que van proposar els conceptes clínics de «cripta» i «fantasma». El fenomen sol originar-se arran d'un fet tràgic (per exemple, un suïcidi) o d'un esdeveniment que no ha pogut ser processat (per exemple, un incest). És a dir, són traumes innombrables, ja sigui perquè es produeixen en la fase preverbal de la víctima o perquè, en l'època en què van ocórrer, encara no existia una cultura consolidada de l'autocura emocional. Fins fa ben poc, anar al psicòleg no estava socialment ben vist.
En els nostres avantpassats hi ha traumes que no han pogut ser reparats. Aquests traumes han quedat enterrats en una cripta. Les persones que han hagut de suportar-los porten un taüt en el seu si psicològic.
No tot el que portem al cervell és conscient ni racionalment controlable (afortunadament). Aquest fantasma representa la materialització inconscient d'un secret que cal mantenir ocult. Si no es repara en una generació, passa a la següent en forma d'herència emocional. A més de tenir un inconscient individual, tenim un inconscient familiar que transcendeix totes les generacions de l'estirp.
No és que estiguem davant d'una veritat que està sent ocultada. Estem davant d'una autèntica expressió de la veritat oculta. El psicosociòleg Vincent de Gaulejac ho defineix com una fallada de transmissió. És molt fàcil d'entendre: hi ha un trauma que no ha pogut ser integrat. Per evitar que els familiars, sobretot els fills, pateixin, s'amaga el fet dolorós. El que es transmet és silenci i rigidesa. Ens quedem atrapats en un purgatori genealògic del qual no podem sortir.
El que les paraules no diuen,
els mals ho comuniquen,
ho repeteixen i ho expressenAnne Ancelin Schützenberger
Boszormenyi-Nagy proposa que les estirps familiars tenen, metafòricament, un llibre inscrit en l'inconscient familiar on es registren els greuges i els deutes. Si una generació no els resol, acabaran reparant-se o reclamant resolució en les generacions posteriors
.
El deute filial saludable
Les lleialtats invisibles i la fulla rotativa
Igual que en qualsevol llibre de comptabilitat, quan hi ha una injustícia sense resoldre, el Llibre Major presenta números vermells. L'individu, mitjançant un sistema de «fulla rotativa» (revolving ledger), trasllada el seu sentiment d'injustícia (ràbia, ressentiment) a terceres persones innocents (la parella, els fills, etc.). És com si intentés continuar sent fidel als seus avantpassats. Proyecta emocions que no li pertanyen sobre persones que no tenen cap responsabilitat en allò que va succeir. D'aquesta manera, només aconsegueix autolesionar-se i autoboicotejar el seu desenvolupament personal.
Parentificació
Els pares poden no ser capaços de sostenir-se, tant emocionalment com instrumentalment. Aleshores, poden exigir que un o diversos fills siguin els qui se n'ocupin. S'inverteix l'estructura familiar: els fills es converteixen en els pares dels seus propis pares, i això els impedeix desenvolupar-se de manera natural. Quants pares han deixat els seus fills menors a càrrec del primogènit mentre ells no hi eren? Quina influència té aquest excés de responsabilitat sobre un fill o una filla parentificats, especialment en una etapa de maduresa encara incipient? Es tracta d'una de les disfuncions familiars més greus, perquè contravé les lleis naturals.
El cos té memòria
En aquest moment de l'any, en què estem més connectats amb els nostres éssers estimats difunts, és perfectament normal que sorgeixin emocions de tristesa o fins i tot manifestacions somàtiques, com ara tensió o dolor corporal.
Síndrome del jacent
Va ser descrit pel Dr. Salomón Sellam. Es refereix al conjunt de símptomes que pot presentar una persona davant d'un trauma greu o complex, com ara la mort d'un fill a una edat primerenca. Pot passar que el procés de dol quedi congelat en la tristesa si la parella té un nou fill que es converteix en el «fill substitut» o «fill jacent», és a dir, aquell que substitueix simbòlicament el difunt. Aquest fill jacent no ha conegut mai la persona difunta i, tanmateix, pot manifestar una simptomatologia que arriba a ser profundament lesiva.
Si dorms panxa enlaire, amb els braços creuats sobre el pit, és molt possible que el teu cos t'estigui dient que estàs vinculat a traumes d'algun avantpassat difunt.
Enric Soler
Exemple clínic de fill jacent
En la meva pràctica clínica, fa moltíssims anys, quan treballava en un Centre d'Atenció a les Drogodependències, vaig atendre en Sergio (nom fictici). Tenia 22 anys. Consumía qualsevol substància que trobava, de manera que era freqüent que ingressés a urgències en estat de coma una o dues vegades al mes.
Quan va venir a consulta, li vaig preguntar:
—Quants germans heu estat?
Ell em va respondre:
—Només hi soc jo. Bé, en realitat, abans de mi, els meus pares van tenir un fill que va morir al cap d'un mes de néixer, a causa d'una mort sobtada.
La tasca del psicòleg consisteix a formular una hipòtesi terapèutica per, posteriorment, confirmar-la o descartar-la. La recurrència dels seus ingressos en estat de coma em va fer pensar que es tracta de l'estat més semblant al d'una persona morta. Així doncs, li vaig preguntar com es deia el seu germà i quant de temps havia transcorregut entre la seva defunció i el nou embaràs.
En Sergio em va dir:
—Dos mesos després de la mort del meu germà, la meva mare es va quedar embarassada. El meu germà també es deia Sergio.
Nínxol que Sergio va visitar cada any de la seva vida
on estava enterrat el seu germà,
també anomenat Sergio, a qui mai no va conèixer.
Fem comptes. El primer Sergio neix i mor al cap d'un mes. Dos mesos més tard, es produeix un nou embaràs. Això suma tres mesos. Si hi afegim els nou mesos de gestació, obtenim aproximadament un any.
Sergio em va dir:
"Enric, t'imagines què significa passar tota la vida competint contra un «angelet»? El meu germà ho hauria fet tot millor que jo. Hauria tret millors notes que jo. S'hauria comportat millor que jo. I el pitjor: saps què és anar cada primer de novembre al cementiri i portar flors a una làpida on hi ha escrit el meu nom i els meus dos cognoms?"
En aquell precís instant, vaig sentir un immens calfred recórrer-me tot el cos. Vaig imaginar l'ànima, l'essència o, si es prefereix, la identitat profunda d'en Sergio en un cementiri, intentant traspassar la làpida de marbre per arribar al lloc on la família l'havia condemnat simbòlicament: l'interior del nínxol que portava el seu nom i els seus cognoms.
A més, el primer de novembre era una data molt propera al seu aniversari. Mai no el va poder celebrar plenament, perquè també coincidia amb l'aniversari de la mort del germà que mai no havia conegut. En Sergio va ser lleial als seus pares i al seu germà Sergio, però estava pagant un preu altíssim per mantenir aquella lleialtat.
La meva proposta terapèutica va ser directa:
"Sergio, confies en mi?"
Em va respondre que la teràpia era l'únic lloc on se sentia bé.
"Doncs canvia't el nom pel que més t'agradi", li vaig dir.
Reconec que no vaig imaginar que ho faria. Però ho va fer. Es va canviar legalment el nom i va passar a dir-se Alejo (nom fictici). Va venir a la consulta amb el seu nou DNI. Era una altra persona. L'Alejo acabava de néixer i, per fi, tenia una vida pròpia.
Va deixar de carregar amb el dolor que els seus pares no havien pogut elaborar: la mort del seu fill Sergio. Aquell no era un dolor de l'Alejo.
Immediatament va deixar de consumir. El seu aspecte físic va canviar radicalment, per a millor. Estava gairebé irreconeixible. Va iniciar una relació de parella, va aconseguir una feina i es va independitzar de casa dels seus pares.
Els vaig demanar que els seus pares vinguessin a veure'm al cap d'un parell de mesos. I vaig trobar exactament el que esperava: dos pares amb un trastorn depressiu de caràcter sever. La tristesa saludable que haurien d'haver viscut vint-i-dos anys abans, corresponent al procés de dol, s'havia transformat en una tristesa patològica.
L'antic Sergio 2.0 ja no els donava maldecaps i, per tant, van poder connectar amb el seu propi sentir, que arribava en forma d'una factura pendent de pagament anotada al seu Llibre Major de Comptes.
El més important és que havien perdut un fill, però no tots dos. La cosa va anar d'un pèl, perquè alguns dels estats de coma de l'antic Sergio 2.0 van ser gairebé irreversibles.
La hipòtesi es va confirmar. El consum de drogues no era el problema, sinó l'intent de solucionar l'autèntic problema: carregar amb un pes emocional que no li corresponia. Finalment, els pares van arribar a superar els seus respectius trastorns depressius.
El fet que l'aniversari de naixement de l'Alejo coincidís, amb només pocs dies de diferència, amb el que hauria estat l'aniversari d'en Sergio em dona peu a presentar un altre fenomen transgeneracional:
Síndrome de l'aniversari
Va ser investigat clínicament per Schützenberger i, des d'una perspectiva estadística, per la Dra. Josephine Hilgard.
La hipòtesi de treball consisteix a considerar que l'inconscient familiar funciona com una mena de rellotge biològic atemporal. És com si existís una tendència inconscient a tancar tasques inacabades en moments crucials, com ara la data en què un avantpassat va patir un greuge o un trauma, o bé quan s'arriba a l'edat en què aquell avantpassat va viure allò que no va poder elaborar.
A partir d'aquí, la persona entra en un període de vulnerabilitat especial que alguns autors denominen «període de fragilització» o «estrès d'aniversari». És aleshores quan poden debutar malalties, crisis emocionals o fins i tot «accidents» que podrien emmascarar un Suïcidi no Conscient.
La neurobiologia i l'epigenètica diuen una cosa semblant
La psicologia relacional ja va posar aquests fenòmens sobre la taula quan els psicòlegs encara érem titllats de «bojos», sense tenir en compte que la psicologia és una disciplina tan rigorosament científica com qualsevol altra ciència aplicada, inclosa l'enginyeria aeronàutica.
De vegades, la societat ha mostrat més predisposició a creure que podíem arribar a la Lluna que no pas a acceptar que els fenòmens emocionals i relacionals mereixien una investigació científica rigorosa. Tanmateix, avui dia la neurobiologia i l'epigenètica aporten evidències que donen suport a moltes de les tesis que la psicologia relacional ja defensava des de fa dècades.
Marcadors intergeneracionals del trauma
Plasticitat neuronal i reversibilitat
La recerca en neurobiologia posa de manifest que la predisposició genètica no és una condemna insalvable. Mitjançant la presa de consciència, la psicoteràpia i la modificació de l'entorn relacional, els patrons de metilació poden modificar-se, cosa que confirma que la intervenció psicoterapèutica transforma la biologia.
L'arbre genealògic també es poda.
Immunologia, i alteració de l'eix HPA:
Revisions recents de la literatura científica a Frontiers in Psychiatry asseguren que el trauma i l'estrès transgeneracional modifiquen el funcionament de l'eix HPA (hipotàlem-hipòfisi-suprarenal) i la senyalització immune i inflamatòria. Això implica que hi ha evidència biològica que el trauma no integrat es pot somatitzar corporalment i també manifestar-se en forma d'estrès d'aniversari.Bibliografia y Fonts
A. Fonts de la psicologia relacional i transgeneracional
- Abraham, N., & Török, M. (2005). La corteza y el núcleo. Amorrortu Editores. (Obra original publicada en 1978).
- Ancelin Schützenberger, A. (2002). ¡Ay, mis ancestros! (2.ª ed.). Taurus / Desclée de Brouwer. (Obra original publicada en 1993).
- Ancelin Schützenberger, A. (2002). Mis antepasados me duelen: Entrevistas sobre la psicogenealogía. Ediciones Obelisco.
- Boszormenyi-Nagy, I., & Spark, G. M. (1994). Lealtades invisibles: Reciprocidad en terapia familiar intergeneracional. Amorrortu Editores. (Obra original publicada en 1973).
- De Gaulejac, V. (2019). La neurosis de clase: Trayectoria social y conflictos de identidad. Editorial Sapere Aude. (Obra original publicada en 1987).
- Hilgard, J. R., & Newman, M. F. (1959). Anniversaries in mental illness. Psychiatry, 22(2), 113–121. doi.org
- Sellam, S. (2010). El síndrome del yacente: Un sutil hijo de reemplazo. Berangel.
- Tisseron, S. (2000). Nuestros secretos de familia. Editorial Diana. (Obra original publicada en 1996).
B. Estudis científics i biològics recents
- Chunli, L., Zheping, H., & Yiting, E. (2026). Intergenerational transmission of parenting and its relation to children's internalizing and externalizing problems under systemic family modeling. Frontiers in Psychology, 17, Artículo 1790080. doi.org
- Yehuda, R., Daskalakis, N. P., Bierer, L. M., Bader, H. N., Klengel, T., Holsboer, F., & Binder, E. B. (2016). Holocaust exposure induced intergenerational effects on FKBP5 methylation. Biological Psychiatry, 80(5), 372-380. doi.org
- Zhang, L., Long, X., & Chen, Y. (2024). Epigenetic changes associated with multi-generational trauma: Characterization, mechanisms, and therapeutics. Frontiers in Psychiatry, 15, Artículo 13079623. doi.org
Comparteix aquest article:
Per a LinkedIn, enganxa el text copiat al cos de la publicació. La targeta de l’enllaç no substitueix aquest text.
Compartir manualment
Copia el títol, la descripció i l’enllaç. Adjunta la foto desada a la teva publicació.
Enric Soler
Psicòleg especialista en disfuncions relacionals familiars.
