Morir per la Covid-19: el dol confinat

Article en memòria de Ramona Purgimon Martí, víctima mortal de la Covid-19, fallecida el passat 7 d'abril de 2020 als 73 anys. Descansi en pau.

El dol de les famílies a causa de la Covid-19 és traumàtic per definició

---

---

---

Si has perdut un familiar a causa de la Covid-19 i estàs llegint aquestes línies, no puc expressar-te el socorregut “em sap molt de greu“. Seria un mal començament, ja que ningú més que tu i la teva família pot imaginar el que heu hagut de viure. En tot cas, permetem que et presenti el meu més profund respecte pel dolor i el sofriment per una pèrdua que, per les circumstàncies en què ha ocorregut, es presenta realment molt complicada d'elaborar. Ningú que no hagi viscut una pèrdua així som capaços d'imaginar els nivells de dolor i sofriment que han de sentir aquells que han hagut de viure una experiència tan terrible.

En contra de la consideració generalitzada, el dol no és només un procés intrapsíquic individual

Comencem pel principi. Existeix una concepció tradicional del dol entès com un procés unipersonal d'adaptació a una pèrdua. Per descomptat, ho és, però això és només una petita part.

Hi ha nombrosos investigadors sobre els processos de dol: des de la proposta d'Elisabeth Kübler Ross (1969), que va establir unes determinades “fases” del procés, passant per la proposta de Worden (1991), que considerava l'ésser humà com a subjecte proactiu que havia de dur a terme una sèrie de “tasques” per elaborar el dol, fins a un sense fi de concepcions teòriques de diversa índole per intentar comprendre-ho.

¿Qui no ha escoltat res sobre les fases del dol?, ¿Qui no ha sentit parlar sobre les tasques del dol?

Després d'haver atès més d'un miler de famílies que han perdut un ésser estimat en diferents unitats de cures pal·liatives, em pregunto: ¿Per a què serveixen aquestes fases, que no totes les persones les viuen de la mateixa manera, ni en el mateix ordre?

Al final he arribat a la conclusió que són útils per situar al terapeuta: “Quina bé, el meu pacient ja està en la fase de negociació, així que ja només li queda la d'acceptació i ja estarà el treball acabat“. En una relació terapèutica d'ajuda, el de menys és que el terapeuta se'n vagi tranquil a casa seva per haver aconseguit “catalogar” el moment del procés d'un dol.

Qui hagi aprofundit una mica més, segur que haurà escoltat sobre les “tasques del dol”. Com a mínim, és una perspectiva que contempla el dolent com un subjecte proactiu, és a dir, que pot fer alguna cosa per ajudar-se a si mateix@ a superar la pèrdua d'una manera saludable.

Aun així, de poc servirà que un terapeuta prescrigui tasques com qui receta un medicament. Ningú millor que la persona que està sofrint sap què li fa bé, i què li perjudica durant el procés de cicatrització de la seva pèrdua.

Es troba a faltar el coneixement i la difusió dels processos d'elaboració del dol des d'un punt de vista més ampli: ¿Com elabora un dol tota una família?. Potser sigui perquè l@s psicólog@s, com éssers humans que som, també caem en els tabús culturals.

De fet, la mort és el gran tabú de la societat occidental (Bowen,1976), i hi ha molt pocs professionals formats i amb habilitats i competència suficients per sostenir-se ferms, al mateix temps que propers, davant el dolor de tota una família.

s'ha prioritzat l'abordatge individual, tot i que és impossible considerar-ho així. En qualsevol psicoteràpia de suport al dol, la persona que està en dol parla de la persona fallecida i també de les reaccions emocionals dels seus familiars. Al invocar-los, tots ells estan simbòlicament presents a la sessió.

El dol és un procés d'adaptació per la ruptura involuntària d'un vincle afectiu.

És, per tant, un fenomen de natura relacional

Enric Soler

Així veiem que molts models d'atenció al dol no fan referències familiars, malgrat que el dol sigui intrínsecament familiar. El context influeix en el procés, i el procés influeix en la conducta i en l'expressió emocional de tots els membres de la família. No tenir en compte el procés familiar implica un abordatge psicoterapèutic empobrit, esbiaixat i, per tant, una intervenció inadequada.

El dol és la major amenaça per l'equilibri de tota la família

Qualsevol família es manté en un equilibri estable. No totes les famílies són perfectes. Ja se sap, a totes bandes hi ha problemes... Però si hi ha alguna cosa que tenen totes les famílies en comú és que funcionen. Amb més o menys dificultats, funcionen perquè els seus individus neixin, es desenvolupin, visquin i falleixin en un context de relacions d'afecte, intimitat i protecció mínimament suficients.

Al llarg del seu cicle de vida, les famílies van fent petites adaptacions per fer front a les seves necessitats en cada moment. Són moviments familiars harmònics, que no posen en risc l'equilibri del conjunt familiar.

I el més important: el que li ocorre a un dels seus membres, repercuteix en tot el conjunt. Quan tinc davant una família, la imagino com un mòbil d'Alexander Calder. Com a psicòleg, em fascina comprendre aquests moviments. L'única vegada que vaig tenir ocasió de veure intervenir a Santiago Minuchin en persona, va dir: “si vols comprendre una família, deixa que 'balli' davant teu, com si tu no estiguessis present”. Això faig, i és meravellós…!

Cada família és única, com les obres d'art d'Alexander Calder. Tenen tendència a mantenir-se en equilibri, i al mateix temps tenen la capacitat de trobar un nou equilibri conforme es van enfrontant a les etapes del seu cicle vital: Solteria > Emparellament > Niu complet > Niu buit > Vellesa > Mort. Quan alguna cosa ocorre a un dels membres de la família, igual que si movem una de les peces de l'obra cinètica de Calder, tots els altres membres es veuen afectats.

Tot i que cada família és única i irrepetible, hi ha dos aspectes que totes tenen en comú:

1. La seva principal preocupació és mantenir-se en equilibri a tota costa, i intentaran defensar-ho a ultrança davant qualsevol amenaça.
2. Qualsevol cosa que ocurri a un dels seus membres, afecta als altres, i posa en crisi l'equilibri vàlid fins a aquell moment.

Per exemple: les necessitats no són les mateixes quan s'espera l'arribada d'un@ hij@, que quan aquest@ s'independitza per formar una nova família. En tot cas, són adaptacions progressives, i la majoria d'elles esperades i assumides com a naturals.

En general, les famílies tendeixen a mantenir aquest equilibri, perquè canviar-lo implica enfrontar-se a la incertesa i requereix esforços d'adaptació. És el que l@s psicólog@s anomenem “equilibri homeostàtic”.

Fixeu-vos si és important aquesta estabilitat homeostàtica, que fins i tot en processos que requereixen trobar un nou equilibri per fer front a esdeveniments naturals que implicaran un canvi de posició homeostàtica notable, les famílies necessiten utilitzar unes “eines especials” que la cultura a la qual pertanyen posa a la seva disposició.

Per exemple, els rituals com la celebració d'una boda serveixen perquè els nuvis assumeixin, integrin, la pèrdua de la seva identitat com a persones solteres, i la celebració de la boda serveix perquè els consogres puguin assumir amb menys dificultat el dol pel popularment anomenat “niu buit”. En tot cas són canvis “normatius”, és a dir, considerats normals.

Però a vegades es presenten dificultats “no normatives”, és a dir, no comunament acceptades com a normals, i que requeriran un canvi d'equilibri homeostàtic vertiginós.

La mort pel Covid-19 és un dels majors reptes que la família haurà d'afrontar en aquest moment de pandèmia. Es tracta d'una pèrdua que es dóna en unes circumstàncies tan dramàtiques que el dol de les famílies tindrà, sense dubte, uns criteris clínics d'una complexitat només comparable a la pèrdua més antinatural i cruel de totes: la d'un fill.

Els sistemes familiars tendeixen a mantenir un equilibri cambiant en funció d'edats, rols i cicle vital familiar.

La mort introdueix un desequilibri, en el qual el rol del difunt és fonamental.

Davant d'una pèrdua no traumàtica, la família tendrà a mantenir el seu equilibri amb totes les seves forces, encara que sigui intentant “tapar” la presència de l'absència mitjançant mecanismes de defensa familiars com el desplaçament de sentiment (centrar-se en la cerca d'un culpable).

Es pot considerar que la família ha elaborat el dol quan és capaç de conviure amb la presència de l'absència de qui ha faltat

La família també pot intentar esquivar la incertesa del canvi introduint elements patològics com els secrets de família, o bé generant buits generacionals…

Potser intenti evitar el dol de la pèrdua infantilitzant un altre membre de la família (per regla general, la parella) fent-lo “portador oficial del dol de tots” i tributari de “ser la nova preocupació” del grup familiar. “Mentrestant ens preocupa com ho porta mama, evitem connectar amb les emocions de la pèrdua de papa“. Com si només fos ella qui resultés afectada per la pèrdua.

També és possible que evitin el dol d'avui, que retornarà en forma de sofriment patològic en un futur. Hi ha definits i estudiats fins a 12 mecanismes de reajustament homeostàtic desadaptatius, però millor els deixo per a un proper seminari per a professionals.

En els dols traumàtics, com el de la mort per Covid-19, les probabilitats que les famílies utilitzin aquests mecanismes disfuncionals augmenta considerablement.

Tanmateix, altres famílies amb característiques de funcionament més saludable (capacitat d'adaptació, flexibilitat en els seus rols, amb límits ben definits alhora que semipermeables, amb antecedents de resolució de dols de forma satisfactòria, i amb un bon suport social) seran més resilients, i utilitzaran eines més efectives per fer front a la pèrdua traumàtica per Covid-19.

Ja hem vist que les famílies mantenen un delicat equilibri que és harmònicament dinàmic. Aquesta dinàmica suau i equilibrada segueix unes lleis pròpies que es troben “emmagatzemades” en la seva pròpia “inconscient familiar”. La pèrdua abrupta d'un dels seus membres obliga a les famílies a reequilibrar-se ràpidament al marge d'aquestes lleis. La família queda pràcticament obligada a trobar un nou equilibri de forma disharmònica, desorganitzada, incomplint les seves pròpies lleis, i sovint patològica. Es tracta d'una reacció d'emergència davant l'amenaça de desintegrar-se. Estudis científics demostren que més d'un 90% dels pares que han perdut un fill, acaben divorciant-se. La família se desintegra.

Factors de risc de dol complicat i Covid-19

Si bé el més comú és que els dols es resolguin de manera satisfactòria en la majoria dels casos, existeixen possibilitats que el procés s'alteri, i en les pèrdues de éssers estimats causades pel Covid-19 aquestes possibilitats s'incrementen exponencialment.

El psiquiatra britànic Colin Parkes (2000) va realitzar als anys 70 una excel·lent aproximació als agents que intervenen en la complicació del dol i els va classificar en funció del moment en què es produeixen:

Precedents a la mort

A pesar que la pandèmia del Covid-19 es va iniciar a Wuhan (Xina), ens van arribar notícies de la gran capacitat de contagi d'aquest virus, i dels estralls que va causar en la població.

Tanmateix, encara que sigui com un mecanisme defensiu, a la nostra població ens va semblar una cosa molt llunyana. A dia d'avui, fins i tot reconeguts epidemiòlegs del Sistema Sanitari reconeixen obertament que no imaginaven que el Covid-19 arribés fins a nosaltres. Aquesta circumstància ha impedit que els familiars dels nostres difunts no poguessin preparar-se emocionalment per anticipar la possible pèrdua.

Concurrentes a la mort:

Sabem que al nostre país hi ha excel·lents unitats de cures pal·liatives, suficientment preparades perquè ningú mori amb símptomes insofribles.

De aquest mode estàvem convençuts que la mort dels nostres éssers estimats seria en circumstàncies normals i en un context d'intimitat, amb la persona enferma, arropada pels seus familiars i amics, i que es produiria un desenllaç en pau.

No obstant això, el sistema sanitari s'ha desbordat, les famílies no han pogut veure l'evolució de les persones ingressades. Les famílies no han pogut establir un vincle sòlid amb els equips d'atenció, que les fes sentir segures respecte dels cures. En aquestes circumstàncies, la majoria de dolents no saben ni on, ni com, ni en mans de qui ha mort el seu familiar.

---

“El meu marit va ingressar per una mica de febre i perquè li costava respirar i no vaig saber res més d'ell fins que el meu cunyat em va dir que li van trucar de l'hospital per informar de la seva mort. No van trobar cap altre número de telèfon que el seu. Li van dir que no ens preocupéssim pel cadàver, que ells s'encarregaven de tot. Em vaig passar dos dies trucant a tots els serveis funeraris per trobar el seu cos”.

“Per televisió diuen que les infermeres els donen la mà quan moren. Vull pensar que és cert, i m'agradaria agrair personalment a qui ho fes, però mai ho sabré.” -Comenta una afectada-.

Segons Walsh & McGoldrick (2004) els factors de risc que millor prediuen que una família tindrà dificultats en l'elaboració del dol incideixen en:

• Pèrdues no normatives (mort en circumstància no esperable en un context natural)
• Pèrdues múltiples
• Pèrdues que es presenten en canvis d'etapa en el cicle vital de les famílies.
• Pèrdues traumàtiques. Les causades pel Covid-19 ho són, sens dubte.
• Pèrdues que es donen en famílies amb antecedents de dols no resolts.

Kissane & Bloch (1998) han fet investigacions sobre els factors de risc en funció de la tipologia de família, identificant els següents:

• Famílies amb nivells de cohesió baixos o extremadament alts.
• Dificultats de comunicació.
• Dificultats per adaptar-se a canvis naturals.
• Rols exercits de forma rigorosa, sense possibilitat de delegar funcions.
• Famílies amb dificultats per expressar-se emocionalment.
• Famílies incapaces de resoldre conflictes interns.
• Famílies amb grans influències culturals i/o religioses.

---

No es tracta de buscar culpables, però en aquests darrers dos mesos han mort milers de persones de manera indigna. Això no ajuda en res a l'elaboració del dol.

Consequències a la mort

Posteriorment a les morts per Covid-19, els familiars s'enfronten a enormes dificultats a causa del confinament. No hi ha funerals, no hi ha abraçades ni llàgrimes compartides. No hi ha possibilitat de suport social, no hi ha una rutina diària que redimensionar…

Només hi ha mitjans de comunicació que llancen balls de xifres de “mortus”. Sí: els anomenen morts. El Govern d'Espanya ha optat per confondre una pandèmia amb una guerra, així que se'ls considera carn de canó; ni tan sols tenen la delicadesa de referir-se a ells com a difunts. Només hi ha missatges estèrils (per no qualificar-los d'insultants) del tipus “Tot anirà bé“.

Com que tot anirà bé? Quina falta de respecte és aquesta per a les famílies de les víctimes d'aquest maleït coronavirus? A milers de famílies JA no els ha “anat bé”.

No es tracta de buscar culpables,

però en aquests darrers dos mesos

han mort milers de persones de manera indigna

Emilio Gamo Medina, gran investigador sobre el dol i les etapes de la vida, proposa com a factors de risc:

El grau de convivència amb la persona desapareguda: En el cas de la Covid-19 ha resultat ser una angoixa afegida pel por al contagi

• La imprevisió de la pèrdua: Totes les defuncions per Covid-19 són inesperades, per moltes malalties de base que l'infectat tingués, que les podia tenir, però controlades.
• La simultaneïtat de pèrdues: Quantes famílies han perdut un o més éssers estimats, i a més s'han quedat sense feina?
• El grau de convivència amb la persona desapareguda: En el cas de la Covid-19 ha resultat una angúcia afegida pel por al contagi

Son centenars els investigadors que han treballat sobre els factors de risc del dol complicat però no voldria deixar de mencionar a Weisman (1989), que va proposar com a factors predictors de dol complicat una descripció exacta de la situació en la qual ens trobem:

El major factor de risc de dol complicat és una mort intempestiva, absurda o injusta, que trunca una vida en un moment inesperat.

Weisman (1989)

Com podem comprendre el dol com alguna cosa que afecta a la família en el seu conjunt?

Dant per fet que hi ha una extraordinària difusió de la literatura científica sobre el dol entès com un procés individual, crec que es fa imprescindible la comprensió del fenomen adaptatiu davant d'una pèrdua des d'una mirada més àmplia: El dol familiar.

El dol és un procés familiar que es posa en marxa a partir de la pèrdua d'un dels seus membres

Bowlby, 1980

La pèrdua, o l'amenaça de pèrdua d'un dels membres de la família és la pitjor crisi a la qual ha de fer front el sistema familiar.

Bowen,1976

La pèrdua d'@ d'un dels membres de la família implica que tots i cadascun d'ells han d'enfrontar-se al dolor, i com a grup es veuen obligats a reorganitzar la seva estructura funcional com a família per seguir funcionant com a tal, de forma efectiva. Es tracta de poder seguir portant a terme les tasques pròpies de la família, la primera de les quals serà aprenent a viure amb la presència de l'absència de la persona fallecida. Pots consultar més informació a l'article d'aquest blog “El dol a la família” i també a “Dime com és la teva família i et diré com elaborareu el dol“

La mort d'un membre de la família suposa la mort de la família mateixa, essent llavors l'objectiu del dol establir les bases d'un nou sistema familiar, que sorgirà de l'anterior, però que no serà el mateix.

Greaves, 1983; Gilbert, 1996

Si ets una persona que ha patit la pèrdua d'un familiar per Covid-19, i creus oportú un suport al dol, tant si penses en acudir a teràpia tu sol@ o amb els teus familiars: escull bé el teu terapeuta perquè deposits en ell o ella l'estimulació del naixement de la teva nova família. És una gran responsabilitat.

Si ets terapeuta i no et sents amb les competències i habilitats per promoure i cuidar la gestació, i “assistir el part” d'una nova família, sé honest@ i deriva a professionals preparats encara que, lamentablement, a dia d'avui no hi ha molt@s.

Etapes del dol familiar

1.- Reagrupament de la família nuclear.

Una vegada s'ha produït el falleixement, la família nuclear reforça els seus vincles afectius interns, restringeix les seves àrees de moviment, selecciona els contactes amb l'exterior per delegar funcions imprescindibles en aquest moment en persones de confiança, o membres de la família extensa.

En definitiva, és com si es concentrés “un gabinet de crisi” a casa procurant incrementar el temps de contacte mutu i disminuir els estímuls exteriors. Això els fa sentir units i més forts davant la “visita” ja ineludible de la mort.

En l'actual situació de confinament es veu compromès aquest primer moviment familiar, ja que alguns membres de la família nuclear poden estar confinats als seus domicilis i no poden “encastellar-se” junts.

A més, en aquesta primera etapa es prenen decisions que en una situació normal vénen molt marcades per la cultura a la qual pertanyen, i en situació de confinament pot arribar a ser impossible complir-les.

2.- Intensificació del contacte amb la família extensa, o amb persones afectivament properes a la família (amics, etc.).

Una vegada la família nuclear ha “fet pinya”, es comunica el falleixement a la família extensa, que al seu torn s'aproparà a la família nuclear, oferint el seu suport i ajuda si és necessària. Ocurrirà el mateix amb les amistats, que reconeixeran el dol de la pèrdua, i oferiran suport en el que la família nuclear consideri necessari, depenent del Cicle Vital de la Família Nuclear (el moment evolutiu en què es trobin).

És freqüent que es delegui en aquest cercle extens l'organització dels rituals de comiat i evacuació del cadàver, o bé que es traslladin al domicili familiar per ocupar-se dels nens o de la rutina domèstica.

En situació de confinament, la família nuclear pot comunicar la pèrdua a la família extensa i amistats mitjançant mitjans de comunicació no presencials, però sí es veu privada del confort d'una abraçada, de compartir el dol, i es veu completament impossibilitada per organitzar els rituals de comiat habituals de la seva cultura, i fins i tot de poder acomiadar-se del cadàver.

3.- Disminució de la comunicació amb el mitjà extern.

Encara que sense arribar a les exigències socials del vell dol d'ara fa unes dècades, en el qual s'imposava un termini de temps d'obligat compliment en quant a la forma de vestir, o la prohibició de participar en activitats socials festives, encara es manté certa disminució de l'intercanvi amb el mitjà extern, reduint les activitats socials, especialment les considerades més frívoles.

L'absència actual de normes clares a aquest respecte en la nostra cultura occidental pot crear conflictes intergeneracionals sobre el que és prohibit i la seva duració.

En l'actual situació de confinament, milers de famílies es veuen obligades a romandre tancades a casa seva, i els únics inputs que els arriben de l'exterior són els aplaudiments que el personal sanitari dedica a cada pacient en el moment de l'alta mèdica, i missatges buits i/o ambivalents com el famós “tot anirà bé”. A aquestes famílies no els ha anat gens bé.

4.- Suport sociocultural a la continuïtat de la Família.

Com és més que evident, la societat s'organitza en una unitat principal: la família. D'aquesta manera, cada família assumeix unes funcions que la societat no podria proporcionar per ser massa pormenoritzades.

Es tracta de les funcions d'alimentació, cura, educació, auto sosteniment econòmic, per la qual cosa a nivell social hi ha un gran interès perquè el grup familiar segueixi existint i desenvolupant les seves funcions malgrat perdre un dels seus membres.

A més de l'ajuda que presta l'entorn proper i la família extensa, les societats amb recursos destinen part d'ells a donar suport a la continuïtat de la família. Això es tradueix en beques d'estudis per als fills, pensions de viduïtat, subsidis per situació de vulnerabilitat, col·legis per a orfes, exencions (fa poques dècades, els fills mascles quedaven exempts de realitzar el servei militar), associacions de vidu@s, assegurances de vida, plans de pensions, hipoteques inverses…

Tots aquests recursos tenen un objectiu: oferir suport social i econòmic a la nova família, potser ara mancada de la seva font principal de recursos.

L'emergència sanitària del Covid-19, concretament a Espanya, ha arribat quan les arques públiques ja havien estat buidades per polítics corruptes, i just després d'una crisi econòmica mundial sense precedents.

¿Hi haurà suficient suport social perquè el Covid-19 no destrueixi famílies a més de destruir vides?

No cal ser endeví per respondre a aquesta pregunta, que també es fan els familiars de les víctimes del Covid-19, que a més d'haver perdut un ésser estimat és probable que hagin perdut fonts d'ingressos d'altres membres de la família. ¿Aquesta incertesa ajuda a elaborar el dol? Rotundament NO.

5.- Tregua en els conflictes familiars existents o reconciliació

En tota família o sistema saludable (insistisc en allò de "sistema saludable", ja que el que vaig a exposar a continuació no s'ha donat al nostre Sistema Polític, per tant, em permeto catalogar-lo tècnicament com a sistema greument patològic), es produeix un fenomen que consisteix en una exigència implícita i sovint també explícita de cessament d'hostilitats.

Quan hi ha una amenaça comuna, i la supervivència del grup familiar està en risc, cal prioritzar el suport mutu per fer front a les adversitats, per la qual cosa es fa imprescindible una tregua en els conflictes, per molt antics que siguin.

Fins i tot és un moment especialment adequat per a la reconciliació, ja que la proximitat de la mort relativitza la importància dels agraviats i augmenta la dels valors com el suport mutu i la solidaritat grupal.

La necessitat d'un difunt propi per tancar files és recurrent en la literatura, el teatre o el cinema, en definitiva, la cultura. Lamentablement no ho és en el nostre sistema polític, greument malalt de narcisisme, amb un estil de comunicació esquizofrènic, i el pitjor, incult fins a la mèdul·la, que es llançen xifres de morts a la cara, uns als altres, frivolament, amb finalitats purament electorals. Estem immersos en un Sistema Polític altament tòxic.

6.- Disminució de l'hostilitat externa

La família en dol experimenta un intens dolor i aflicció, i no és infreqüent que abandonin les tasques quotidianes, que es perdin els patrons habituals de conducta, que s'aïllin, o que projectin una imatge de vulnerabilitat cap a l'exterior que és responduda amb actituds externes de compassió, respecte, protecció i afecte.

En la nostra cultura no està ben vist assetjar el vulnerable, així que el context exterior no importunarà la família amb assumptes intranscendents. Les deutes es posposaran, l@s amig@s i veïn@s ajudaran en el que puguin…

Si en general tothom respecta el dolor aliè, el sofriment del dol es respecta encara més, per simple empatia: ningú se salva de perdre un membre de la seva família. Aquesta etapa es caracteritza per la provisió de cures externes dirigides a conductes defensives de la integritat de la família, i és el moment en què aquesta comença a reorganitzar-se.

En el dol que ens ocupa, la disminució de l'hostilitat externa pot fins i tot revertir-se en els desafortunats casos en què la família es pugui veure socialment estigmatitzada pel por del context extern a què sigui portadora del Covid-19 i, per tant, font de contagio. Prendre mesures de precaució no hauria d'aïllar encara més les famílies que han patit una tragedia semblant en el seu si.

7.- Reorganització de la relació amb el medi

En aquesta etapa, la família aprèn a funcionar d'una altra manera, amb la presència de l'absènciadel seu ésser estimat. D'una forma o altra s reorganitzen els rols i es produeixen adaptacions que fan que cada vegada sigui menys necessari el suport exterior. Es tracta d'una fase complexa, en la qual la família assaja i integra una altra posició d'equilibri que resulta satisfactòria per a tots els seus membres.

8.- Reafirmació del sentiment de pertinença a la nova família

És l'última etapa, en la qual la família ha trobat un nou equilibri. Ha nascut una nova família a partir dels supervivents de l'anterior, l'absència de la persona fallecida, i tot el rosari d'absències de les generacions presents i absents. Per arribar a aquest punt, la família haurà hagut de posar en pràctica tota una sèrie de reorganitzacions que podríem enumerar, per emular l'estructura de comprensió del dol individual, en les següents tasques:

Tasques del dol familiar

1.- Reorganització dels sistemes de comunicació

Cada família té els seus propis patrons de comunicació, de manera que cadascun dels seus membres ostenta diferents rols en la transmissió de la comunicació, tant dins de la família com la comunicació amb l'exterior.

Depenent del rol que tingués la persona fallecida en quant a la comunicació familiar, es farà necessari l'establiment de canals de comunicació alternatius que permetin una relació saludable entre els membres del sistema familiar i de la família amb l'exterior.

Establir noves vies i rols en la comunicació no és una tasca senzilla, sobretot si no existeix una experiència prèvia.

La dificultat dependrà de:

• Les habilitats comunicacionals familiars: Una família amb nombrosos canals de comunicació oberts sempre tindrà més alternatives que una altra que no els tingui. El procés de dol es veurà facilitat per la manteniment de canals de comunicació adequats amb el medi extern per així facilitar l'accés a les xarxes exteriors de suport.
• Pes específic de la persona fallecida en la comunicació amb el medi exterior: En el cas de famílies molt aïllades, amb escassa relació amb el medi extern (per exemple, famílies d'immigrants), la supressió de canals de comunicació amb el medi extern serà catastròfica per a la integritat familiar. I encara més si el fallecido era, per exemple, l'únic que podia superar barreres idiomàtiques. Aquestes circumstàncies acostumen a coincidir amb un dol simultani: el dol migratori.
• Brusquedat de la pèrdua: Com més inesperada i brusca sigui la pèrdua, menys probabilitat d'anticipar-la i posar en marxa recursos comunicacionals alternatius amb el medi exterior.

2.- Reorganització de les regles de funcionament

Els patrons de conducta de les famílies responen majoritàriament a patrons de conducta socioculturals tot i que inclouen una part pròpia de cada família. Les regles familiars s'estableixen a partir de la cultura, i es fa necessari adaptar-les per donar resposta a l'evolució generacional. En qualsevol cas, l'establiment de noves regles porta el seu temps.

L'establiment de noves regles familiars dependrà de:

• Flexibilitat per modificar regles: Les famílies amb un funcionament de tipus rígid tindran moltes més dificultats que les famílies flexibles. Pots autoavaluar la flexibilitat de la teva família a l'apartat de diagnòstics d'aquesta web, concretament a la pàgina “Com és la teva família?“
• Capacitat per mantenir l'estructura familiar unida: L'establiment de regles dràstiques, o regles moderades en famílies poc flexibles pot posar en jaque l'estructura familiar. El dol familiar saludable hauria de caminar cap a un establiment de noves regles que siguin assumibles per la família sense posar en perill la seva estructura en aquests moments de transformació
• El nombre de regles que sigui necessari modificar: Quantes més regles de funcionament sigui necessari revisar, més temps necessitarà la família per restablir un nou equilibri i acabar el seu procés de dol.
• La brusquedat de la pèrdua: Una vegada més, l'inesperat de la mort és un factor que va en contra de l'elaboració del dol familiar. Sempre és menys difícil assajar noves regles de funcionament davant d'una pèrdua que es pot anticipar que davant d'una pèrdua brusca i inesperada, com ho són totes les provocades pel Covid-19.
• Cicle vital familiar: Depenent de quan es produeixi el falleixement pot coincidir amb altres dols propis del cicle vital familiar, aspecte que complica més encara l'elaboració del dol al haver-se d'abordar diferents dols simultàniament.

3.- Redistribució de rols

Els rols que exerceix cada membre, juntament amb els patrons comunicacionals i les regles de funcionament, conformen l'estructura de la família.

¿Qui s'encarrega de què? ¿Qui ostenta l'autoritat? ¿I en quines àrees? ¿Els rols poden canviar de mà? ¿Si és així, poden recaure en membres a qui mai els haurien de correspondre?. Per exemple, ¿hi ha algun nen@ que li toca (o s'autoatribueix) funcions de pare o mare?. (Nen@ parentalitzat@).

¿Quins rols exercia el difunt? ¿Sobre qui cauen ara? ¿S'han repartit? ¿S'ha intentat integrar a la família una persona externa perquè els exerceixi? (Síndrome de “a rei mort, rei posat“).

Si el rol de la persona fallecida era de gran pes específic en la família, l'adaptació pot ser conflictiva. No és infreqüent trobar famílies que davant d'aquest repte, han preferit deixar els rols del difunt en “stand by” esperant trobar algú que els ostenti. Tampoc és difícil trobar pares que s'han “casat emocionalment” amb la filla primogènita, per cuidar del resta de l@s hij@s. Això és greument disfuncional, i compromet molt seriosament el desenvolupament personal d'ambdós, mentre deixa el dol familiar congelat tant temps com la família no pugui suportar fer front al buit de la persona fallecida. Si no s'elabora saludable, emergirà en forma de patologia mental entre els presents, o fins i tot en generacions venidores que ni tan sols van conèixer al difunt@. Un dol no resolt de forma saludable és la pitjor herència per a generacions futures.

4.- Adaptació a la nova realitat

Acceptar la nova realitat és acceptar la nova família, en la qual per sempre romandrà la presència de l'absència de la persona fallecida. És dur, és difícil, no totes les famílies disposen de les millors eines de flexibilitat homeostàtica. El Covid-19 i les circumstàncies de pandèmia encara ho compliquen més.

Si la família no pot per si mateixa, sempre pot demanar ajuda professional.

El dolor per la pèrdua d'un ésser estimat és inevitable.

El sofriment és opcional.

Les famílies resilients

Quines són les característiques de la família que més afavoreixen l'elaboració del dol?

A nivell estructural

Les famílies més resilients tenen una estructura ben definida i acceptada per tots els seus membres. Les jerarquies obeeixen a les lleis naturals. B. Hellinger (2005) els denomina els “Ordres de l'Amor” assegurant que els sistemes familiars es comporten com un sistema orgànic que es regeix per lleis físiques, de manera que:

• ningú pot ser exclòs del sistema.
• El sistema s'organitza jeràrquicament segons l'ordre d'arribada de cada membre i la funció que desenvolupa en el funcionament del sistema.
• Sempre ha d'haver un equilibri entre el donar i el rebre.

Pel que fa als límits

Les famílies resilients tenen ben definits uns límits amb l'exterior, que al seu torn són semipermeables. D'aquesta manera poden regular la seva relació amb el medi, regulant el nivell d'intimitat necessari en el moment de l'impacte de la mort d'un dels seus membres, o obrint la connexió amb el context exterior per demanar o acceptar suport.

En referència als límits interns ocorre el mateix. La família té els límits generacionals ben definits, i són permeables pel que fa a la comunicació i expressió emocional. En aquestes famílies es respecta un espai per al desenvolupament personal que conviveix bé amb connexions compartides entre subgrups o individus.

Pel que fa a l'estil de resposta

Pel que fa a l'“Inconscient Familiar”

Les famílies més resilients apliquen estils de resposta assertius, són capaces d'intercanviar rols de forma fluida, comparteixen les emocions entre els seus membres. Són adaptables als canvis imposats pel destí i surten reforçades un cop superades les adversitats.

En el seu inconscient col·lectiu comparteixen les regles de funcionament que respecten de forma natural. Si és necessari, són capaces d'adaptar aquestes regles a les necessitats de cada moment. La concatenació de dols de les diferents generacions és un gran actiu. Són famílies amb valors sòlids, i no necessiten guardar secrets de família o mantenir lleialtats invisibles per seguir el cicle de la vida en equilibri.

Som el resultat d'una concatenació infinita de dols generacionals. Recuperar l'equilibri és possible, i és el millor homenatge que podem fer als nostres predecessors.

Enric Soler, 2020

---

Enric Soler

Psicòleg expert en dol i en psicoteràpia del dol d'alta complexitat

Supervisor d'equips sanitaris multidisciplinaris

Tutor del Grau de Psicologia de la UOC

Màster Universitari Oficial de Recerca en Psicologia de la Salut i Qualitat de Vida per la UAB

---

---

Bibliografia

---

Podcast: Reproducir en una nova finestra | Descarregar