Elaboració grupal d’un dol
En contra de la consideració generalitzada que el dol és un procés individual, es tracta d'una adaptació col·lectiva.
El dol és molt més que un procés intrapsíquic individual
El reagrupament i l'establiment d'una eventual treva per a antics conflictes és un dels comportaments més habituals de les famílies, poc temps després de la mort d'un dels seus membres, en l'elaboració grupal del dol.
Justament això és el que es va produir en el grup Olé Olé després de la pèrdua d'un dels seus fundadors, Juan Tarodo, que va falleixer el 9 de maig de 2013. Era compositor, lletrista i percussionista, tot i que se l'ha conegut més per ser un dels fundadors del grup dels 80.
Juan TarodoEl seu videoclip és una excel·lent expressió del dol grupal per la seva pèrdua, que alhora serveix per sublimar-la, convertint-la en una bona causa: Els beneficis discogràfics i editorials d'aquest tema van destinats a la parella i els fills del fallecido, que en el moment del falleixement es trobaven en una situació econòmica delicada.
Anàlisi del treball d'elaboració del dol a nivell personal i grupal
El vídeo comença utilitzant un gran recurs terapèutic en l'elaboració del dol: el treball amb fotografies. Olé Olé ens ofereix una imatge d'antaño; d'allò que han perdut. No és casualitat que la fotografia sigui en blanc i negre, colors que simbolitzen el dolor per la pèrdua, independentment que el moment en què van funcionar com a grup ja estava plenament implementada qualsevol tecnologia de captació d'imatge en color.
El teclista és qui ens introdueix mitjançant uns primers acords lents, delicats, acompassats fins al punt que rememoren el ritornell de les campanades funeràries. Aquests primers notes donen pas a la veu de Vicky Larraz, qui va ser la primera solista del grup. Es comença respectant una de les regles naturals de pertinença a un grup: ella va ser la primera solista, i ha de ser que ocupi el primer lloc en aquest treball d'elaboració del dol. Una dona amb una forta personalitat, que comença la seva interpretació amb veu ferm, alhora que abatuda, i que es mostra mitjançant tan sols la seva silueta negra, com a símbol de buit i de dol. El contingut del missatge expressa una reintegració simbòlica del desaparegut en la seva pròpia persona.
Just en el moment en què Vicky Larraz expressa la seva acceptació de la pèrdua i la recoloca en el seu sistema afectiu (“I encara així puc veure't, i resideixes en la meva realitat“) la seva imatge s'il·lumina. La podem veure ferm, amb mirada trista, i els braços creuats simbolitzant una abraçada al buit, protegint el seu estómac davant d'alguna cosa tan difícil de digerir com la pèrdua d'un amic jove. Està intentant processar un gran patiment emocional.
Seguint amb la lleialtat a les lleis naturals de pertinença a un grup (o als Ordres de l'Amor) li tocaria el torn a Marta Sánchez, que va ser la segona solista d'Olé Olé. No hi és.
Què va ocórrer? Per què no participa en aquesta comiat? Em reservaré de formular hipòtesis terapèutiques encara que sí cal dir que Marta Sánchez no va ser una solista del grup com les altres, sinó que al mateix temps va tenir una relació sentimental amb el difunt. Només ella, i a ningú més que ella li correspon valorar les raons de la seva absència en aquest moment.
Així que passa el torn i se li dóna veu a Sonia Santana, tercera i solista d'Olé Olé. Respecta i reprodueix el mateix recurs que ha utilitzat la seva antecessora: al fons apareix una foto del difunt al seu costat, en blanc i negre, i ens ofereix la seva silueta negra, aquesta vegada de perfil.
A nivell verbal, ens indica la seva consideració de la vida estructurada en cicles, i en la qual el cicle vital no hi ha vida sense mort. Amb la seva mà col·loca el buit que sent al seu cor, movent delicadament la seva mà fins a dipositar-la al seu pit.
Va ataviar amb un vestit de seda blanc, lleuger, delicat i pur com el sentiment cap al difunt que contrasta amb la imatge de fons on apareix la bateria, l'instrument que tocava Juan Tarodo, sense ningú assegut a la cadira. Se'ns presenta i confronta amb l'absència, amb el buit. No obstant això, se sent la percussió de la bateria, com allò que segueix viu de qui ja no hi és. A continuació, Sonia Santana prossegueix amb un nou ritornell (“un ritornell que viu en mí”)
A partir d'aquest moment apareixen les dues solistes cantant juntes. Alguna cosa que el difunt mai no va poder imaginar que succeiria (d'aquí el títol del tema). Aquest moment és especialment interessant si analitzem el llenguatge corporal de totes dues. Sonia Santana gesticula uns moviments que transmeten una connexió amb l'esfera espiritual. En canvi, Vicky Larraz es mou en un sentit més visceral, de manera que dins la seva particular elegància expulsa la ràbia. Al seu ventre se projecta la imatge del record.
El saludable dins d'un grup, d'una família, és que el conjunt pugui permetre les distintes formes d'expressar el dol emocional. En el cas de Sonia, el dol que emergeix del cor, dels afectes. I en el de Vicky, el dol que emergeix desgarradorament des de les seves entranyes.
Un grup o una família saludable sap tolerar i respectar les distintes formes i temps en l'elaboració del dol dels seus membres.
A la següent estrofa es manifesta verbalment una asincronía verbal entre ambdues solistes, que a la vegada és complementària. El resultat és una composició coral d'indubtable qualitat artística. De la pèrdua s'obté alguna cosa sublim; o el que tècnicament anomenem sublimar la pèrdua:
En aquest pla podem veure els diferents estils d'expressió emocional de totes dues. I també la intensa expressió de dol per la pèrdua dels músics, de manera que estan situats en el mateix pla que el buit que ha deixat el difunt. Finalment se'ns convida a enfrontar-nos a un primer pla perquè compartim el seu sentiment d'absència. Davant aquest gran buit, sobren les paraules, i tot s'expressa a través del seu idioma comú: la música. Un moment en què cadascú pot connectar amb allò que sent en el seu interior, acompanyat per una partitura emocionalment mobilitzadora.
Terminen expresant esperança. Esperança que el difunt segueixi viu de manera simbòlica (“Estaràs aquí, seguiràs aquí, en cada cançó“). Fins i tot l'esperança que la pèrdua anirà a significar alguna cosa espiritualment positiva: “faràs brillar el sol, brillarà el sol“.
En l'última estrofa i estribillo les dues solistes es sincronen completament. Arriben a un punt d'unió, de tancament, d'acceptació conjunta de l'absència de la persona a qui tant van estimar.
Siga quina sigui la teva pèrdua, serà un privilegi poder contribuir a una elaboració saludable del teu procés de dol.
Comparteix aquest article:
Per a LinkedIn, enganxa el text copiat al cos de la publicació. La targeta de l’enllaç no substitueix aquest text.
Compartir manualment
Copia el títol, la descripció i l’enllaç. Adjunta la foto desada a la teva publicació.
Enric Soler
Psicòleg especialista en disfuncions relacionals familiars.
