Fatiga per Compassió i Covid-19: l'altra pandèmia

Introducció

La relació d'ajuda és, com tota relació, una interacció entre dues o més persones amb uns rols que han d'estar ben definits: els pacients sol·liciten ajuda i el personal assistencial la presta. La relació d'ajuda, com qualsevol relació, implica una interacció emocional entre ambdues parts. L'exposició a pacients en situació de trauma, patiment i malestar emocional pot influir molt negativament a la relació d'ajuda, i pot representar una factura emocional molt difícil de pagar per al professional sanitari. Es tracta de la fatiga de compassió. S'estima que quan acabi la pandèmia del Covid-19 es doblarà la prevalença de trastorns emocionals i/o mentals en el col·lectiu de professionals de la salut.

Un equip multidisciplinar d'atenció clínica hauria de ser un sistema perfectament coordinat, dotat de les millors eines d'autogestió emocional, i amb caràcter de sistema obert capaç d'assemblar-se amb altres sistemes necessaris per aconseguir el seu objectiu: fer front a la malaltia i a les necessitats psicosocials del malalt.

Esquema de l'assemblatge del sistema sanitari amb el sistema familiar

i el malalt en una situació ideal de treball en equips

Però això no és sempre possible. El tsunami de demandes d'atenció clínica a causa de la pandèmia del Covid-19 ha desbordat els sistemes sanitaris de tot el món. La gran majoria ni tan sols estaven prou dotats en la gestió emocional resultant de l'exposició dels professionals de la salut al patiment, dolor i pèrdua dels seus pacients.

No oblidem que, a excepció de les unitats de cures pal·liatives, els professionals han estat molt preparats per curar, però potser no prou dotats d'eines personals per a la gestió de les pròpies emocions quan l'objectiu de la teràpia s'ha de centrar a cuidar, en comptes de “lluitar” contra una malaltia, sent el pacient el camp de batalla.

Si pots curar, cura.
Si no pots curar, alleuja.
Si no pots alleujar, consuela.
Però no oblidis que si no et cuides, és impossible cuidar dels altres.

La fatiga per compassió, també denominada desgast per empatia, és una forma d'estrès secundari de la relació d'ajuda terapèutica. Es presenta quan es desborda la capacitat emocional del professional sanitari per fer front al compromís empàtic amb el patiment del pacient.

La terminologia “fatiga per compassió” va ser utilitzada per Joinson (1992). Es va referir a un síndrome observat en el personal d'infermeria que atenia pacients amb malalties potencialment amenaçants per les seves vides.

El síndrome de fatiga per compassió afecta en major mesura al personal sanitari que està en el que es denomina popularment com “primera línia” d'atenció. Afecta a aquells que més contacte humà tenen amb el pacient que pateix i que teme per la seva vida a causa de la malaltia.

En aquest context, s'entén per compassió el sentiment de gran simpatia i pesadesa per una altra persona afectada per un gran sofriment. Un sentiment molt humà que es manifesta juntament amb un desig personal d'aliviar el malestar emocional del malalt, o d'eliminar la seva causa.

L'ajuda als altres satisfà necessitats altruistes. La satisfacció per compassió prové d'una motivació (vocació) intrínseca i aporta plenitud en el pla espiritual del professional sanitari. Poder arribar a sentir la satisfacció per compassió implica dotar-se de força i esperança per fer front al sofriment aliè. La satisfacció per compassió dota al professional d'una gran resiliència. Al contrari, no aconseguir sentir-la deriva en desesperança i frustració, arribant fins i tot a incapacitar el professional per a l'exercici de les seves funcions.

Es pot considerar que la fatiga per compassió
és l'equilibri entre cuidar als altres i a un mateix

Diagnòstic diferencial: No s'ha de confondre la fatiga de compassió amb el burnout, ja que aquest últim es relaciona amb les condicions laborals. El burnout es desenvolupa gradualment per un alt nivell d'exigència per part de les institucions de salut. Es defineix com “un estat d'esgotament físic, emocional i mental causat per la participació a llarg termini en situacions emocionalment exigents¨.

En el cas del nostre sistema de salut, del qual tants polítics se n'omplen la boca presumint que és dels millors del món, els retalls, la precarietat i inestabilitat laboral, i la corrupció, són l'origen d'una altra patologia afegida al síndrome de fatiga per compassió que afecta a molts professionals sanitaris.

Fatiga per compassió: factors de risc

Diversos investigadors sobre la fatiga de compassió assenyalens quatre factors principals:

• • Autocura nul·la o insuficient.
• • Traumes no resolts en el passat, freqüentment semblants a la situació del pacient.
• • Dificultats per gestionar la pressió assistencial i l'estrès.
• • Falta de satisfacció en la feina.

Avaluació de la fatiga per compassió

Per a l'avaluació de la fatiga per compassió s'utilitza el ProQOL – IV (Professional Quality of Life) Compassion Satisfaction and Fatigue Subscales de Hudnall Stamm, 1997-2005. Ha estat traduït i adaptat al català per Maria Eugenia Morante, Bernardo Moreno i Alfredo Rodríguez, de la Universitat Autònoma de Madrid. Inclou les variables de Satisfacció per Compassió, Burnout i Fatiga per compassió.

Al final d'aquest article trobaràs un enllaç d'autoavaluació de la teva fatiga per compassió.

Fatiga per compassió: símptomes

Els símptomes psicològics de la fatiga per compasión són diversos, i sovint són inadvertits o no relacionats amb aquest síndrome. Es manifesten en forma d'ansietat, dissociació, ira, trastorns del son i pesadilles, i sentiment d'impotència.

Els símptomes somàtics es manifesten en forma de mal de cap, augment o disminució de pes, nàusees, marejos, pèrdues de coneixement i, en alguns casos, dificultats auditives.

Són freqüents els símptomes psicosocials tals com l'abús farmacològic, abus de substàncies, sobrealimentació, evitar o dedicar menys temps als pacients i l'aparició de sarcasme, cinisme i irritabilitat.

La fatiga de compasión comparteix aquesta sintomatologia amb el trastorn per estrès posttraumàtic:

• • Reexperimentació de l'esdeveniment traumàtic amb una gran càrrega emocional.
• • Evitació i embotiment psicològic. Distanciament social físic-afectiu, tant en les relacions personals com en les professionals.
• • Estat d'alerta permanent i reactivitat (hiperactivació o hiper-arousal).

Els professionals que fan front a la pandèmia del Covid-19 es refereixen també a sentir-se culpables en fer-se un breu descans, ni que sigui per fer un breu esmorzar. Declaren sentir-se deslleials amb els companys d'equip en el seu dia de descans. Senten una gran frustració en veure com les seves unitats assistencials es converteixen, en determinats moments, en “una fàbrica de producció en cadena d'èxitus“. (Paraules textuals d'una infermera afectada pel síndrome de fatiga per compasión).

La fatiga per compasión afecta seriosament tant la vida personal com la professional de qui la pateix.

Tractament de la fatiga per compasión

La primera mesura que s'ha de prendre contra la fatiga per compasión és la prevenció. En el moment en què es publica aquest article, la pandèmia del Covid-19 ha sacsejat gairebé tots els sistemes sanitaris del món. Ja no és possible aplicar mesures preventives. Ja hi haurà temps, quan s'hagi controlat la crisi sanitària, que cada sistema sanitari es plantegi quants recursos ha invertit en prevenció i si creu que han estat suficients.

Ara és el moment de plantejar-se estratègies d'intervenció psicològica per al col·lectiu deprofessionals sanitaris ja que tot apunta que van a resultar greument perjudicats si no han pogut afrontar la crisi sanitària amb un mínim d'eines psicològiques que els ajudi a gestionar els efectes de la seva exposició massiva i prolongada al sofriment i dol dels pacients que han atès com bonament han pogut.

Estrategies d'intervenció individuals per la fatiga per compasión

Supervisió clínica

Si bé no és molt freqüent trobar psicòlogues i treballadores socials que utilitzin la supervisió clínica, més estrany és saber de l'existència de personal d'infermeria i metges que utilitzin aquesta eina terapèutica.

La supervisió clínica és un recurs imprescindible per a qualsevol professional sanitari que es valori a si mateix/a, que li beneficiarà no només a nivell professional sinó també a nivell personal.

Objectius de la supervisió clínica

El primer objectiu psicoterapèutic ha de ser el reconeixement del fenomen emocional i la consciència plena sobre els símptomes i els factors de risc individuals.

Conèixer-se a si mateix és conèixer la pròpia personalitat. Una major auto-comprensió de la personalitat ajuda a detectar tant els trets que poden ser útils com estratègies d'afrontament, com aquells que poden representar factors de risc.

L'autoconociment no evitarà sentir les emocions naturals per exposició al intens dol i malestar emocional dels teus pacients, però tindrà una major capacitat d'afrontament de la situació.

En una supervisió clínica individual també s'aprendrà a tenir els límits professionals ben definits. Ello no implica en absolut la més mínima pèrdua d'humanitat en la relació amb el pacient, sinó tot el contrari: en auto-percebre's més estable i segur@ en un marc de teràpia adequat, et farà més humà amb els pacients i companys.

L'autocconsciència, l'acceptació de la situació, els hàbits d'autocura (inclòs el compromís d'un mateix amb la seva pròpia supervisió), el foment d'unes xarxes de suport personal i professional sòlides, també seran objectius terapèutics de la supervisió clínica.

En definitiva, es tracta d'alguna cosa tan senzill i tan complex alhora com el fet de poder gaudir d'un equilibri equilibrat entre la vida personal i la professional.

Estrategies organitzacionals per la fatiga de compassió

El Covid-19, ara mateix, no té cura. No hi ha ni vacuna ni medicació específica. Per tant, l'objectiu del Sistema Sanitari no pot ser el de curar sinó que es restringeix a l'aplicació de tractaments sintomàtics. De sobte, tot el Sistema Sanitari s'ha convertit en una immensa unitat de cures paliatives. El problema rau en que la gran majoria dels professionals sanitaris no són conscients d'això, ni tenen la formació específica per treballar en una gegantina unitat de cures paliatives. S'han vist obligats a realitzar una tasca que emocionalment pot superar qualsevol ésser humà.