Dol per la mort de l'ex pareja

El 22 de juny de 1981, el Congrés dels Diputats va aprovar, per 162 vots a favor davant 128 en contra i 7 vots en blanc, emesos en votació secreta, la Llei de Divorci. El sector més conservador de la societat, així com l'herència cultural judeocristiana, va fer que aquesta llei es considerés un atemptat contra la família.

A partir d'aquí van arribar els primers divorcis. La majoria van ser difícils i dolorosos. No teníem "cultura del divorci" ni un model a seguir, ni tan sols un model a evitar. Les primeres parelles que es van divorciar ho van fer com pogueren, sent difícil trobar parelles que poguessin dissoldre el seu contracte matrimonial d'una forma serena i pacífica. En aquell moment era impensable que algun dia pogués existir el divorci de mutu acord. Divorci va ser sinònim de conflicte, fins al punt que moltes persones van desitjar el divorci i no ho van intentar per por a la confrontació. Altres, especialment les sempre discriminades dones, van quedar emocionalment incapacitats per establir noves relacions de parella després de la petició de divorci dels seus esposos, quedant emocionalment vinculades als seus ex-marits de per vida. "Vaig prometre davant Déu que em casaria fins que la mort ens separés, i mantinc la meva promesa". No és infreqüent veure, avui en dia, dones que inicien una relació de parella després de la mort del seu ex-marit, encara que hagin transcorregut dècades des del divorci.

Actualment ha arribat el moment en què s'estan divorciant els fills d'aquella generació que es va divorciar majoritàriament de forma conflictiva, al estil "La guerra dels Rose". Avui en dia, qui es divorcia ja ha pogut observar diferents models i formes de divorciar-se. Hem après dels nostres pares (bé, no tothom…), encara que sigui per no caure en els mateixos errors que ells (el qual no impedeix que puguem caure en altres errors diferents).

En tot cas, el divorci és una pèrdua; la pèrdua de la conjugalitat, i la seva integració emocional s'ha de comprendre des de la perspectiva de qualsevol pèrdua, que origina un procés de dol. En cas que el matrimoni hagi tingut fills, l'elaboració de la pèrdua és més complexa perquè, si bé és possible dissoldre la relació de conjugalitat, és absolutament impossible dissoldre la relació de parentalitat. Per molt divorciada que estigui una parella, sempre quedarà vinculada pel fet de ser pares dels mateixos fills, fins i tot en el cas que aquests no existissin perquè haguessin mort. Podem considerar que és com divorciar-se "a mitges"? No. No es tracta d'una contradicció sinó d'una paradoxa. Cal tenir clar que la relació de parella amb fills és una doble relació: la conjugal i la parental. El divorci només hauria d'afectar la relació conyugal, i en cap cas la relació parental, i les funcions naturals que es deriven en relació amb els fills, la seva educació, nutrició emocional, sosteniment, etc.

Per fi són cada cop més les persones que consideren que és necessari "desdoblar-se" per comprendre quin és el dol que estan elaborant quan es separen. "Què he perdut? – He perdut la meva relació de parella"; Què conservo? – Es manté la meva relació amb el pare/mare dels meus fills". No és possible elaborar un dol sense saber amb certesa què és el que s'ha perdut.

Una vegada situats en context, anem més enllà amb el propòsit d'aquest article:

Què passa quan mor aquella parella de la qual ens vam divorciar fa anys? Ens veurem sotmesos a un procés de dol? Quins factors de risc o dificultats poden presentar-se?

Per raons òbvies, ara és el moment en què aquella primera generació de divorciats es troba a la seva vellesa, i per tant en cada ex-parella es produirà la mort d'un dels dos. Per descomptat, anteriorment s'ha donat la mateixa situació en aquells casos en què un dels dos ex-cònjuges ha mort a una edat primerenca a causa d'una malaltia o accident.

Una vegada més, la mateixa generació ha d’estrenar-se en el maneig d’una situació emocional que pot ser més o menys complexa en funció de diversos factors, però en cap cas resultarà senzilla pel simple fet de no comptar amb antecedents en aquest tipus de pèrdua. La societat encara no reconeix aquesta pèrdua. No hi ha tradició de suport emocional del entorn social al membre de l'ex-parella que sobreviu. Ni tan sols existeix un nom que qualifiqui la seva situació. Podem anomenar-lo/la "ex-vidu/a"? Potser "semi-vidu/a"? O "co-vidu/a", si l'ex-parella va tornar a contraure matrimoni? No sembla que cap d'aquests termes sigui apropiat, però el greu és que no tinguem cap per reconèixer el tipus de pèrdua que implica la mort de l'ex-parella.

No hi ha tradició de suport emocional del entorn social
al membre de l'ex-parella que sobreviu

Si m'assabento que el pare dels meus fills ha mort… He d'anar al funeral? Si és així, quin és el meu lloc en l'organització i el desenvolupament dels rituals funeraris? Què hauria de sentir? Mereixo que se'm reconegui algun tipus de dol emocional?

El procés de dol per la mort de l'ex-parella no és una tasca emocional senzilla per tractar-se d'un procés de dol no reconegut. La vivència del divorci, entesa com el procés de dol per la pèrdua de la relació, pot ser el millor predictor: si hi va haver conflicte, i aquest no s'ha resolt, la cicatrització emocional per la pèrdua serà més difícil de resoldre perquè estarem parlant d'un dol en conflicte. Si hi va haver el millor antídot per al conflicte: el perdó, la tasca serà menys dificultosa. I en aquest cas no em refereixo únicament al perdó a qui fa anys ens va abandonar, o qui fa dècades no va complir les nostres expectatives sobre el que ha de ser una relació de parella, sinó que em refereixo al perdó a un mateix per tot allò que estava al seu abast i va contribuir al fracàs de la relació.

El suport familiar també serà un factor important. És lògic pensar que si l'ex-cònjuge que sobreviu ha estat mantenint una fidelitat auto-imposada i no ha aconseguit elaborar la pèrdua del divorci, ens trobem davant d'una situació més complicada que en el cas de l'ex-cònjuge que ha integrat el divorci de manera saludable i aquell que va tornar a establir una nova relació de parella i/o fundar una nova família. Els fills que durant el divorci van ser utilitzats com a arma llançívola en el procés de dissolució conyugal i es van alinear amb un dels seus dos progenitors, ara no podran ser de molta ajuda: si es van quedar "del costat" de l'altre, poc podran reconfortar. Si es van quedar "del costat" de l'ex-cònjuge que sobreviu, és més que probable que neguin la pèrdua i, amb ella, qualsevol necessitat de suport afectiu a l'ex-cònjuge supervivents.