La família narcisista

Què considerem una família narcisista?

La família narcisista és aquella que funciona amb una dinàmica relacional que gira al voltant de l'ego de la persona que pateix trets narcisistes, o el trastorn narcisista de la personalitat, fins i tot amb clínica psicopàtica.

Així, s'instaura un funcionament familiar extraordinàriament tòxic que impedeix el desenvolupament dels altres membres, portant inevitablement la família a l'autodestrucció.

Com és un narcisista?

El, o la narcisista, és un o tots dos progenitors que presenta un egocentrisme extrem.

Necessita ser admirat, obeït o fins i tot temut pels altres. Per a això utilitza estratègies de control i de poder.

El narcisista té una fragilitat interna extrema i, per protegir-se d'emocions negatives banals, posa en marxa mecanismes de defensa d'immaduresa emocional extrema. Es caracteritza per:

• Nul·la tolerància a la crítica: creuen que són perfectes i sempre posseeixen la veritat
• Violació de límits: no respecten els límits de familiars ni la seva identitat individual
• Bloqueig del desenvolupament: impedeixen el creixement mental i emocional saludable dels altres

La seva discapacitat emocional és tal que necessiten tota la família per sostenir-se, utilitzant els seus membres per processar emocions que són incapaços d'assimilar.

Poden exagerar o negar fets objectius segons els convingui. La seva especialitat és imposar la seva percepció subjectiva de la realitat, i el seu pitjor enemic és la veritat.

Els fills que es desenvolupen en famílies narcisistes aprenen ràpid que és perillós ser autèntic.

Créixer en un context tan extraordinàriament disfuncional implica sobreviure-hi. Els fills de narcisistes no viuen, sinó que sobreviuen.

Els fills dels narcisistes no viuen, sinó que sobreviuen

Enric Soler

El que és important: la dinàmica familiar

Segons el model circumpleix d'Olson, Sprenkle i Russell (1979), la salut relacional de la família es mesura en quatre variables clau:

• Funcionament
• Cohesió familiar
• Adaptació
• Comunicació

A la família narcisista, aquests elements estan profundament danyats:

• Funcionament dictatorial: el narcisista imposa la seva voluntat sense consens
• Sense cohesió: la família està en situació d'autodestrucció
• Sense adaptació: no hi ha flexibilitat davant de canvis
• Comunicació patològica: manipulació, secrets i distorsió de la realitat

Com és aquesta dinàmica en les famílies narcisistes?

A la família narcisista hi ha una estructura piramidal en la qual el narcisista exerceix el poder. En les famílies funcionals també és necessària una estructura ordenada jeràrquicament per al seu bon funcionament, que també organitza els rols en un esquema generacional, que obeeix a lleis naturals com l'ordre d'arribada a la família. La disfunció de la família narcisista radica en el fet que el rol principal no necessàriament l'ostenta la persona de més edat. El narcisista exerceix el poder, sense que la resta li hagi atorgat l'autoritat, col·locant-se al cim de l'estructura fent un "cop d'estat" familiar, establint-se la tempesta perfecta per al desenvolupament dels abusos intrafamiliars de tota mena.

Així, el narcisista usa el poder al seu antull i sense límit. Perpetra un abús de poder. La seva empatia zero li impedeix conèixer on són els límits, i es dona el clima perfecte per a aquest abús de poder, així com l'abús econòmic, el psicològic, el físic, i fins i tot l'abús sexual dins de la família. Estan obsessionats pel control del seu entorn per compensar el descontrol emocional intern. Per això és freqüent que el narcisista, especialment en el cas de la dona, se senti còmoda dins d'una relació de tipus alcohòlic.

Ella: "L'estimo tant, que tinc controlat quan i on beu. Ell: Jo l'estimo tant, que bec per satisfer la necessitat que ella té de controlar-me, i m'evadeixo d'aquesta pressió mitjançant l'abús d'alcohol."

Però… Com aconsegueix el narcisista que tota la família "balli al so de la seva música"?

Control i manipulació emocional

El narcisista "usa" els altres al seu antull. Presenta tanta incapacitat de processar les seves pròpies emocions, com destresa per manipular les alienes.

Genera emocions destructives amb frases com:

• Culpa: "Després del que m'he sacrificat per tu"
• Por: "De la clatellada que et fotré, acabarem a l'hospital"
• Vergonya: "Àvia, fas olor d'orins, fa vergonya anar al teu costat"
• Victimització: "Soc profundament infeliç amb el teu pare, però no em divorcio per tu"

La perversió d'aquesta conducta provoca seqüeles gravíssimes com el trastorn per estrès posttraumàtic complex.

L'amor és condicional

En comptes d'estimar l'altre per qui és, l'estimen pel grau de dependència que té respecte al narcisista. Et farà sentir estimat, encara que en realitat és manipulació disfressada d'amor, quan fas el que el narcisista ordena. Et castigarà implacablement quan percebi la mínima guspira que ets autònom i tens identitat pròpia. Sovint quantifiquen l'amor amb regals o diners.

Poden fins i tot estafar aquells familiars que tenen més subjugats, i després ho negaran, per molt evidents que siguin les proves. Necessiten acumular diners per sentir-se segurs, perquè dipositen la valoració de la seva autoestima en objectes externs i quantificables, com els diners i les propietats. Per aquesta raó necessiten ser el membre de la família que més possessions tingui, perquè només saben valorar-se pel que tenen, i no pel que són.

Ni tan sols poden valorar-se per l'esforç personal d'haver aconseguit el que han obtingut, si és que ho han fet mitjançant un esforç personal. Algun ho aconsegueix manipulant o usurpant béns aliens, sense importar-los haver-ho aconseguit delictivament.

El cas més freqüent és el maltractament als més grans de la família, manipulant perquè canviïn el testament a favor d'ells. ("Vaig ficar l'avi de 99 anys en un taxi, i el vaig dur a un notari de la meva confiança, perquè canviés el testament, perquè el que tenia fet era una aberració").

En aquest tipus d'escenari, hi ha un desig inconscient de la mort d'un familiar proper, probablement un progenitor. Això està en l'extrem oposat a una ment saludable. És el que passa en la família patriarcal o matriarcal autocràtica. El patriarcat és l'origen de la violència intrafamiliar.

La família narcisista és l'agonia dels sistemes
que impossibiliten el desenvolupament humà.
És el cant del cigne del patriarcat.

Enric Soler

Comunicació triangulada

Per exemple, parlar malament d'un fill a l'altre, i viceversa. D'aquesta manera, els separen, i aconsegueixen tenir el poder. ("Em sento orgullós del teu germà, i tu sempre em deceps"). Practiquen com ningú l'esport del "divideix i venceràs", encara que això impliqui separar i enfrontar els seus propis fills. El narcisista projecta la culpa d'aquest fracàs en els seus fills, i no es planteja què ha pogut fer ell (o ella) perquè les coses no siguin com ells creuen que són. ("Sou uns desagraïts. Amb el que he fet per vosaltres, que mai no us ha faltat de res, m'ho torneu sense donar-me el gust de poder veure-us units. Tots esteu enfadats amb tots").

El narcisista creu saber el que senten els altres, i això passa per sobre del sentiment real de cadascú. El pitjor és que mai no encerten perquè la seva empatia és inexistent.

En l'exemple descrit (un cas real), decideix que els seus fills estan enfadats entre ells, i simplement estan distanciats perquè la relació fraternal ha estat bombardejada durant dècades pel progenitor narcisista.

La triangulació pretén la resolució d'un conflicte implicant una tercera persona, amb la intenció de convertir-la en un aliat secret, utilitzada per desviar l'atenció del conflicte principal. Això trasllada una tensió altament desestabilitzadora al missatger triat, creant-li un gran impacte psicològic, deficiències en el desenvolupament, i simptomatologia física i emocional.

Violació de la privacitat personal dels familiars

No respecten la privacitat, de manera que exigeixen ser atesos quan, com i on ells vulguin. Traspassen les fronteres de la intimitat dels altres i ho justifiquen com un acte de generositat ("Aprofitant que he anat a casa del meu fill per planxar-li la roba, he canviat de lloc els mobles de casa seva, i ara està molt millor"). Aquesta invasió de la intimitat familiar evidencia un problema de límits personals inadequats, que comporta dinàmiques disfuncionals i conseqüències psicològiques greus per als membres de la família.

El narcisista no reconeix els límits dels altres. Entra a les habitacions sense trucar, llegeix diaris personals, escolta converses privades, i revisa el mòbil dels seus fills. Qualsevol espai personal és considerat propietat del narcisista. Aquest comportament genera en els fills una profunda sensació d'invasió i desprotecció que els acompanyarà durant tota la seva vida adulta.

Rols a la família narcisista

En una família narcisista tots posen de la seva part. Són necessaris diferents rols imprescindibles perquè es desenvolupi la dinàmica narcisista.

La psicologia ha identificat quatre rols presents en la majoria de les famílies narcisistes, normalment repartits entre els fills. Un fill pot ostentar més d'un rol, o alternar-los en el temps.

Són els següents:

A la família narcisista, cada membre ocupa un rol assignat pel narcisista per satisfer les seves necessitats emocionals. Aquests rols no són elegits lliurement, sinó imposats a través d'anys de condicionament psicològic.

El fill daurat

El fill daurat és l'extensió narcisista del progenitor. És el fill que pot fer tot bé, que rep tots els privilegis i que és utilitzat per projectar-hi la imatge idealitzada que el narcisista té de si mateix. El fill daurat no és estimat per qui és, sinó pel que representa per al narcisista.

És el fill designat a ser el president del club de fans del narcisista. Només serà reconegut si defensa sense fissures la grandiloqüència del narcisista. No pot fallar en això. És el seu únic comès, així que ha de complir la seva funció a la perfecció.

Això li genera una sobrecàrrega emocional en la infància i adolescència, i en l'edat adulta té tots els números per convertir-se en una persona arrogant, hereu generacional del narcisista, repetint el patró, alhora que condemnat a patir ansietat extrema. De fet, és l'hereu de la part grandiosa del progenitor narcisista projectada en ell o ella (autoexigència, perfeccionisme, brillantor, superioritat i èxit).

Aparentment és el fill més afavorit, però en realitat carrega amb una pressió insuportable: ha de ser perfecte, ha de guanyar, ha de demostrar constantment que mereix aquest estatus privilegiat. Qualsevol fracàs és viscut com una traïció al narcisista. El fill daurat sol desenvolupar també trets narcisistes o una dependència emocional extrema del progenitor narcisista.

El boc expiatori

És el que s'emporta la pitjor part, encara que és el que té més possibilitats de sanar.

La millor estratègia per exercir el control familiar mitjançant el totalitarisme grupal és designar un enemic extern i un altre d'intern. El narcisista s'encarrega de dibuixar un món extern perillós i menyspreable i de triar un enemic intern perquè sigui el que rebi la frustració de tots els altres membres de la família.

En llenguatge de la psicologia relacional sistèmica, al triat se l'anomena boc expiatori o pacient designat. En llenguatge col·loquial, és l'ovella negra de la família.

Sol ser el primogènit, i sovint ha estat un fill/a parentalitzat/da, és a dir, que des de ben petit se li han atribuït funcions d'adult, normalment relacionades amb la responsabilitat de fer-se càrrec de la cura de germans menors. El boc expiatori solament rebrà una gratificació positiva si satisfà el disbarat d'egocentrisme del narcisista. No se li permet equivocar-se, i paga per culpes que no li corresponen. És la diana perfecta per a les projeccions de malestar emocional del narcisista. Dit d'una altra manera, és la galleda d'escombraries emocional del narcisista.

El boc expiatori hereta la part vergonyosa del progenitor narcisista, és a dir, la culpa, la mediocritat, la rebel·lia, i considerar que sentir emocions és una debilitat. Sempre és el membre emocionalment més fort, i el que té més capacitats i competències per, en un futur, després d'un gran esforç psicoterapèutic, exiliar-se de la dinàmica narcisista familiar. Per això se'l castiga. És com posar-li un fre de mà perquè romangui aquí, ben controlat, assumint la seva funció de galleda d'escombraries emocional de tothom. En realitat, és el membre de la família més fort i sa, que amenaça, amb l'autoritat que li confereix el seu comportament, el lideratge del narcisista. La seva elecció com a boc expiatori té la intenció de restar-li energia al potencial fill dissident, que pot fer perillar el control del progenitor narcisista.

El posicionament de la família en relació amb el boc expiatori és ambivalent. D'una banda, desitgen que "es recuperi" de la seva simptomatologia derivada de la sobrecàrrega emocional, però al mateix temps el necessiten "malalt" perquè continuï exercint la seva funció de galleda d'escombraries emocional de tothom. Atès que el boc expiatori no pot evitar presentar simptomatologia psicopatològica, és habitual que acudeixi a teràpia. Si es recupera, o s'allibera de la família, l'agressivitat familiar es pot arribar a desplaçar fins al propi terapeuta, que es converteix en un nou boc expiatori.

En un cas real, després de dècades de teràpia, una bova expiatòria va arribar a llicenciar-se en psicologia. La seva mare li va dir: "Tots els psicòlegs sou uns estafadors". Ella va respondre: "Però, mamà, si tu has estat treballant vint anys en un dels millors centres de psicologia de la ciutat". I ella va sentenciar: "Precisament per això ho dic. Ho sé de bona tinta". El context de la conversa va ser a la terrassa d'un restaurant de la petita població on residia la filla, de manera que es va sentir desqualificada en públic, quedant lligada a un escenari segrestat per part de la mare narcisista, sense cap altra opció que empassar-se l'acte de violència que acabava de patir.

Un boc expiatori em va confessar: "És tant el dolor i patiment que m'han generat els meus pares, que penso freqüentment a suïcidar-me. Mereixen enterrar un fill". Vaig haver de recordar-li que la manca d'empatia del narcisista mai no aconseguiria el seu objectiu. Si et suïcides, serà un material emocional preciós perquè ells es victimitzin, i confirmaràs que tu eres el problema perquè estaves boig. Va decidir viure, i protegir-se de l'abús narcisista. Es va alliberar, sense odi, sense rancor, però amb memòria.

Es va ubicar en el camí de la recerca de la seva pau emocional, però els seus familiars mai no van poder comprendre que s'alliberés de qualsevol emoció negativa cap a ells. De fet, la seva tasca terapèutica va consistir a perdonar-se a si mateix haver permès tants abusos, durant tants anys, comprenent que els abusadors abusen de tothom, i que no era la seva responsabilitat, ni un objectiu assolible, canviar-los perquè deixessin d'abusar.

"Creuen que estic enfadat amb tots, i no estic enfadat amb ningú. Sento una certa pena que no aconsegueixin sortir d'aquest mini psiquiàtric en què estan ficats, al marge de tota la societat, però la seva curació no és la meva responsabilitat. Viuen en una realitat paral·lela, i ara que estic fora, m'adono que no van aconseguir enganyar ningú del seu entorn. Es van enganyar a ells mateixos".

El boc expiatori és el fill que rep tota la projecció negativa del narcisista. És el culpable de tot el que va malament a la família. Mentre el fill daurat no pot fer res malament, el boc expiatori no pot fer res bé. És el dipositari de l'ombra del narcisista: totes les emocions que el narcisista no pot tolerar en si mateix les projecta sobre aquest fill.

Paradoxalment, el boc expiatori sol ser el fill més sa psicològicament a llarg termini, perquè al no rebre l'amor condicional del narcisista, desenvolupa abans la seva autonomia. Tanmateix, sol arrossegar profundes ferides de rebuig i una autoestima molt danyada.

El cuidador emocional

Fa les funcions de ser el "terapeuta" del narcisista. Aquest rol és compatible amb el del fill daurat. Aprèn molt ràpid a identificar les emocions alienes per anticipar-se als brots explosius. Aviat aprèn a anar sobre closques d'ou o, millor dit, a moure's en un terreny ple de mines.

Quan es fa adult acostuma a ser extremadament empàtic, i acaba immers en relacions de parella tòxiques, en les quals prioritza el benestar emocional de l'altre en perjudici del propi. En el seu procés de maduració pot convertir-se en boc expiatori perquè aquest creixement personal implica una amenaça d'abandonar el seu rol d'obediència cega al poder abusiu.

Si aconsegueix alliberar-se del rol de boc expiatori pot deixar de sobreviure, per començar a viure, al cap de dècades de treball personal. Pot ser un candidat per arribar a ser un professional de la salut mental eficaç, si aconsegueix escapar de la dinàmica familiar perversa.

Aquest fill aprèn des de ben petit que la seva funció és regular les emocions del progenitor narcisista. Es converteix en el confident, el mediador, el que calma les tempestes emocionals. Desenvolupa una hipersensibilitat a les emocions alienes i una capacitat empàtica extraordinària, però a costa de desconnectar-se de les seves pròpies necessitats.

D'adult, el cuidador emocional sol establir relacions de codependència, triant sistemàticament parelles o amics que necessiten ser "salvats". La seva por més gran és l'abandonament, i el seu parany més gran és confondre l'amor amb la cura compulsiva. El preu emocional és altíssim.

El fill invisible

Es reprimeix emocionalment per no veure's immers en conflictes, i a la llarga desenvolupa un desapegament emocional extrem, de manera que li resultarà difícil comprometre's en una relació de parella quan sigui adult. Aprèn ràpid que a la família els favors es paguen cars, i desenvoluparà una independència radical que li generarà una sensació de soledat i frustració. "Als 14 anys, ja no vaig permetre que la meva mare em rentés la roba; pocs mesos després de complir els 18, vaig marxar a l'estranger a fer d'au pair, deixant els estudis universitaris a mitges".

Roman al marge, cerca la distància emocional i física, i va carregant a les espatlles un sentiment d'injustícia acumulat durant dècades. Viu la dinàmica familiar en silenci, però l'accepta. Perceb la injustícia, i la tolera. Es converteix en còmplice de l'abús parental narcisista per omissió, intentant nedar i guardar la roba.

Serà una persona freda, calculadora, competitiva i venjativa, podent esperar tota la vida a rendir comptes amb el narcisista, quan aquest ja sigui prou fràgil per edat. La persona que exerceix aquest rol és la que té més dificultats per sanar. Més encara, és la que molt probablement repetirà el mateix patró amplificat, amb el risc de convertir-se en un narcisista psicòpata.

Serà una persona temorosa i necessitarà dotar-se d'elements protectors externs i quantificables, com els diners o les possessions materials, però no confiarà en ningú. Acceptarà el llegat familiar, i intentarà trobar l'equilibri intern fent als altres el que li han fet a ell. Cerca parelles a les quals pugui dominar fàcilment i exercirà l'abús de poder sobre elles, i els seus descendents, als quals considerarà prolongacions del seu propi ésser. El fill invisible és el que transmet el patró generacionalment.

Respecte als seus progenitors, primer es va allunyar per protegir-se, i després tornarà per servir el plat que sempre se serveix fred: la venjança. Però en el fons, serà qui tindrà una lleialtat invisible incommovible cap al llegat de la dinàmica familiar narcisista.

El fill invisible aprèn que la millor estratègia de supervivència és no existir. No causa problemes, no demana, no plora, no protesta. Es torna transparent per evitar ser el blanc de la ira o la manipulació del narcisista. La seva necessitat d'amor mai no va ser respost, així que va aprendre a no necessitar.

D'adult, el fill invisible sol tenir grans dificultats per identificar i expressar les seves pròpies necessitats, per ocupar espai en les relacions, i per creure que mereix ser vist i estimat.

Seqüeles d'haver nascut i crescut en una família narcisista

En general, de forma transversal a la majoria dels fills que s'han desenvolupat en una família narcisista, en l'edat adulta són persones amb una autoestima molt baixa, difícilment recuperable. No és per inseguretat, sinó perquè són persones que van integrar en el seu programari mental una línia de programació que els diu que no valen res ("Ets una desgràcia humana, em repetia la meva mare").

És per això que confonen l'amor amb el sacrifici, i tenen tendència a establir relacions de codependència. És molt possible que, o bé triïn parelles narcisistes, o bé siguin parelles absolutament submises, perquè el que en realitat és tòxic, per a ells és una cosa normal. Tenen una gran dificultat a posar límits de manera empàtica, i no saben dir que no, perquè relacionen els límits amb la culpa i la por de no ser acceptats. Sempre estan en situació d'alerta davant la possibilitat de rebre rebuig o crítiques.

Per això són excessivament autocrítics, qüestionant-se permanentment, abans de donar temps al fet que els qüestionin els altres. Són indecisos, desconfien de les seves pròpies decisions, els fa pànic demanar ajuda, se senten responsables del benestar de tothom, i els afecta molt que algú s'enfadi amb ells. Necessiten ser acceptats, com l'aire que respiren, però no ho aconseguiran fins que no s'alliberin de la dinàmica narcisista, perquè, en realitat, són ells mateixos els qui no s'accepten.

El gaslighting permanent, l'amor intermitent, la confusió identitària i la humiliació emocional els provoquen un trauma relacional complex, aferrament desorganitzat, i dissociació, que pot requerir dècades de psicoteràpia, i unes seqüeles psicològiques inesborrables.

Créixer en una família narcisista deixa empremtes profundes que es manifesten en l'edat adulta de múltiples maneres:

• Trastorn d'estrès posttraumàtic complex (TEPT-C): resultat d'anys de trauma crònic i relacional.
• Baixa autoestima estructural: la sensació de no ser prou bo, de no merèixer amor incondicional.
• Dificultats en les relacions: tendència a reproduir dinàmiques familiars disfuncionals en les relacions adultes.
• Alexitímia: dificultat per identificar i expressar les pròpies emocions.
• Hipervigilància: estat d'alerta constant davant possibles amenaces relacionals.
• Dificultats amb els límits: tant per posar-los com per respectar-los.
• Vergonya tòxica: una sensació generalitzada de ser fonamentalment defectuós o indigne.

La caixa d'eines del narcisista

El narcisista disposa d'un arsenal d'estratègies de manipulació i control que utilitza de forma sistemàtica per mantenir la seva posició de poder dins la família.

Gaslighting

El gaslighting consisteix a fer que la víctima dubti de la seva pròpia percepció de la realitat. ("Això mai no va passar", "Estàs exagerant", "Tens una imaginació desbordada"). És una de les formes de maltractament psicològic més danyoses perquè ataca directament la capacitat de la víctima per confiar en si mateixa.

El narcisista nega fets objectius, contrastables i fefaents, i es queda tan ample. No solament neguen l'evidència, sinó que s'atreveixen a negar i menysprear la percepció personal dels altres. No hi ha el més mínim respecte. Si no hi ha respecte, no pot haver-hi amor. Ni tan sols s'estimen a si mateixos perquè també són incapaços de respectar-se.

La seva manera de veure el món, distorsionada per la grandiloqüència narcisista, i per l'"anorèxia emocional" que els caracteritza, s'ha d'imposar a tota la família. El que el narcisista pensa, és la veritat absoluta. I amb tals distorsions, el que pensa, és qualsevol cosa excepte la veritat. Per això, el pitjor enemic del narcisista és, precisament, la veritat objectiva.

Tothom qui no estigui d'acord amb la seva percepció retorçada de la realitat serà acusat de boig pel narcisista. Si se li assenyala quant de dolor provoca, titlla els altres de ser "massa sensibles".

Fragmentació del vincle paternofilial

El narcisista treballa activament per trencar els vincles entre els germans i entre els fills i l'altre progenitor. Necessita ser el centre de totes les relacions familiars, el mediador indispensable, l'àrbitre de tots els conflictes. Divideix per regnar.

Proporcionen als seus fills un succedani d'amor en dosis mínimes. Com més petita sigui la dosi, i més espaiades les entregues d'això que pretenen vendre com a amor, més controlats i dependents tenen els fills.

("L'únic record reconfortant que tinc de la meva mare, és amb la seva mà sostenint-me el front mentre vomitava el fetge a la planxa del sopar, que em feia molt fàstic. Eren les úniques ocasions en què em sentia sostinguda, i després del vòmit em sentia relaxada. Però al mateix temps em deia que l'endemà m'obligaria a menjar el vòmit. Per sort, mai ho va portar a la pràctica, però el dany emocional ja estava fet.").

Retirada afectiva estratègica

Infringeixen maltractament silenciós per modelar la conducta dels seus fills segons els convingui. La retirada emocional es materialitza evitant posar paraules a les emocions, de manera que els familiars no tenen més remei que processar el dolor en silenci perquè no hi ha connexions emocionals reals. Això dificulta el creixement personal i el desenvolupament de les habilitats socials, impedint que es puguin establir relacions interpersonals saludables.

L'autorepressió és un dels mecanismes de defensa naturals dels éssers humans i té la funció de mantenir fora del conscient allò que resulta massa dolorós. El problema resideix quan aquest mecanisme de defensa es veu influït pel progenitor narcisista d'una forma estratègicament calculada.

El silenci i el retirar l'afecte són armes de control poderoses. El narcisista sap perfectament que els seus fills necessiten la seva aprovació, i la utilitza com a moneda de canvi. ("Si no fas el que et dic, m'enfadaré molt amb tu"). La por de l'abandó afectiu és un dels mecanismes de control més grans.

Triangulació estructural

Parlen malament d'un fill a un altre fill, amb l'objectiu de separar-los. "El teu germà sí que m'estima, no com tu". És la seva millor eina de poder. Qualsevol pare o mare mentalment sans, voldrien morir veient els seus fills junts i ben avinguts.

En les famílies narcisistes, quan el narcisista s'acosta al final de la seva vida, culpabilitza els fills del distanciament que hi ha entre ells, sense assumir la responsabilitat que aquesta fractura fraternal és el resultat del que han sembrat durant tota la seva vida.

Respecte als membres més ancians de la família, parlen d'ells com a objectes inútils que només generen problemes. Els cuiden en l'àmbit instrumental (menjar i atenció mèdica) i els abandonen en l'àmbit emocional. Cuiden els seus ancians no per amor veritable, sinó per poder presumir a l'exterior de la família de quant es sacrifiquen en la provisió de cures.

Una vegada morts, queden dins dels gruixuts murs de la família conductes psicopàtiques respecte a la seva memòria, com per exemple, una cosa tan immoral com la falta de respecte a les últimes voluntats d'un difunt. ("L'avi desitjava ser incinerat, però no ho vam fer perquè, encara que ens ho podem permetre, surt molt més car"; "L'àvia va manifestar diverses vegades i a diverses persones que la seva segona residència de la platja fos per a la seva néta, i alhora fillola, però el papa diu que una vegada morta, aquest pis és seu, i que l'àvia no és ningú per decidir sobre el seu patrimoni").

El narcisista utilitza tercers —altres fills, l'altre progenitor, familiars externs— per comunicar missatges, exercir pressió o crear gelosia i rivalitats. Mai afronta els conflictes de manera directa i honesta, sinó que sempre involucra els altres com a intermediaris o testimonis de la seva "raó".

Segrest d'èxits

Els pares narcisistes donen un valor extrem a les seves accions, i també als fills d'altres famílies, i en canvi ningunejen i menyspreen el més mínim èxit dels seus propis fills.

Una filla em va dir que, de petits, entre germans, compartien una frase d'autoreparació, que resava, literalment: "Segons els meus pares, tot el de fora és or, i el de dins és merda".

Conscients que els fills tenen més temps per triomfar, els progenitors narcisistes s'esforçaran a impedir-los un creixement personal propi que els porti a l'autonomia personal i l'emancipació. Necessiten fills emocionalment i instrumentalment dependents, perquè aquests mai els superin. No és infreqüent que un progenitor narcisista tingui una enveja manifesta sobre els èxits dels seus propis fills, alhora que presumeix d'aquests mateixos èxits davant de persones de l'exterior de la família.

El narcisista, com a fill, també s'avergonyirà dels seus pares:

("Sempre m'he avergonyit del meu cognom, però dir-se 'Putellas' (referint-se a la famosa futbolista) ja és el súmmum. No entenc com aquesta noia no s'ha canviat el cognom.")

Els èxits dels fills són apropiats pel narcisista com a propis. ("Ha aprovat amb matrícula d'honor gràcies a mi, que l'he obligat a estudiar"). I els fracassos, naturalment, són culpa exclusiva del fill. Aquesta dinàmica impedeix que els fills desenvolupin un sentit sa de l'autoeficàcia i l'orgull personal.

Concretant: Quina és la funció dels fills de les famílies narcisistes?

Des d'una perspectiva sistèmica, cada fill a la família narcisista compleix una funció específica que serveix per mantenir l'equilibri disfuncional del sistema familiar, satisfent les necessitats emocionals del narcisista.

Funció del fill daurat

És el més útil per mantenir la fantasia perfecta i grandiosa del narcisista. És el més manipulable perquè aduli, adori, idolatri, imiti i validi el narcisista. El narcisista l'identifica positivament però no se lliura del preu de no poder ser un individu independent. Sempre dependrà del progenitor narcisista, perquè la seva funció és primordial.

La seva funció és ser el mirall idealitzat del narcisista. Li retorna la imatge de grandiositat i perfecció que el narcisista necessita per sostenir la seva fràgil autoestima. També funciona com a eina de control sobre els altres fills: "Per què no ets com el teu germà?".

El fill daurat és el triat per carregar amb la il·lusió que existeix una família perfecta. És qui ha de brillar, aconseguir, destacar, sempre reflectint l'èxit i la glòria del seu progenitor narcisista. Cada èxit del fill és un èxit del pare o mare narcisista. Cada fracàs del fill és una afronta personal al narcisista. El vincle és tan estret que el fill no pot diferenciar-se del progenitor. Els seus límits personals estan completament esborrats. És una extensió del narcisista, no una persona amb identitat pròpia. El fill daurat és designat a ser el president del club de fans del narcisista. Només serà reconegut si defensa sense fissures la grandiloqüència del narcisista. No pot fallar en això. És la seva única comesa, així que ha de complir la seva funció a la perfecció. Això li genera una sobrecàrrega emocional en la infància i adolescència, i en l'edat adulta té tots els números per convertir-se en una persona arrogant, hereu generacional del narcisista, repetint el patró, alhora que condemnat a patir ansietat extrema. De fet, és l'hereu de la part grandiosa del progenitor narcisista projectada en ell o ella (autoexigència, perfeccionisme, brillantor, superioritat i èxit). Si aconsegueix sortir d'aquest rol, serà severament castigat i obligat a exercir el rol de xai expiatori, imprescindible en qualsevol família narcisista.

Funció del xai expiatori

La seva funció és ser el depositari de tot el negatiu que el narcisista no pot tolerar en si mateix. En projectar-ho en aquest fill, el narcisista s'allibera de la seva pròpia ombra. També compleix la funció de mantenir unida la família al voltant d'un "problema comú": el fill problemàtic. Mentre el xai expiatori sigui el "malalt", la família no necessita mirar cap endins ni reconèixer les seves pròpies disfuncions.

En ser l'emocionalment més fort, el sistema familiar l'invoca perquè exerceixi la funció de processar el que el progenitor narcisista no suporta de si mateix. Així, el xai expiatori, convertit en galleda d'escombraries emocional, rep projeccions de culpa, vergonya, ràbia, vulnerabilitat, insuficiència. És el "recipient de deixalles emocionals" de tota la família. El xai expiatori hereda la part vergonyosa del progenitor narcisista, és a dir, la culpa, la mediocritat, la rebel·lia, i considerar que sentir emocions és una debilitat. Sempre és el membre emocionalment més fort, i el que té més capacitats i competències per, en un futur, després d'un gran esforç psicoteràpeutic, exiliar-se de la dinàmica narcisista familiar. Per això se'l castiga. És com posar-li un fre de mà perquè romangui aquí, ben controlat, assumint la seva funció de galleda d'escombraries emocional de tots. En realitat, és el membre de la família més fort i sa, que amenaça, amb l'autoritat que li confereix el seu comportament, el lideratge del narcisista. La seva elecció com a xai expiatori té la intenció de restar-li energia al potencial fill dissident, que pot fer perillar el control del progenitor narcisista. El xai expiatori és el fill que rep tota la projecció negativa del narcisista. És el culpable de tot el que va malament a la família. Mentre el fill daurat no pot fer res malament, el xai expiatori no pot fer res bé. És el depositari de l'ombra del narcisista: totes les emocions que el narcisista no pot tolerar en si mateix les projecta sobre aquest fill.

El xai expiatori és el fill que rep tota la projecció negativa del narcisista. És el culpable de tot el que va malament a la família. Mentre el fill daurat no pot fer res malament, el xai expiatori no pot fer res bé. És el depositari de l'ombra del narcisista: totes les emocions que el narcisista no pot tolerar en si mateix les projecta sobre aquest fill. Per descomptat, aquesta situació és devastadora per al xai expiatori. Rep càstigs, crítiques, rebuig, exclusió social per part dels seus pares. La seva autoestima es veu profundament danyada perquè internalitza el missatge: "Tu ets el problema. Tu ets el que està malament". Tanmateix, el xai expiatori també desenvolupa una fortalesa extraordinària: la capacitat de qüestionar-se, de veure amb claredat el que està succeint a la família, perquè no té el consol de la negació que sí que tenen el fill daurat i el fill invisible.

Funció del fill invisible

És l'encarregat de reduir la demanda emocional en un sistema col·lapsat, exercint un rol estratègic de supervivència. Minimitzant la seva presència, s'"esborra del mapa", perquè ha après que passant desapercebut està més segur, i la família surt guanyant perquè en moments crítics, és un bidó de gasolina menys, al costat de la metxa incendiada del progenitor narcisista.

La seva funció és no ser una càrrega emocional per al narcisista. En invisibilitzar-se, el fill invisible allibera el narcisista de la responsabilitat de cuidar-lo i atendre'l. Paradoxalment, la seva invisibilitat també pot funcionar com una forma de protecció davant els abusos més directes. No està en el radar del narcisista, per la qual cosa no és objecte de la seva projecció ni del seu control obsessiu. Roman al marge, busca la distància emocional i física, i va carregant a les seves esquenes un sentiment d'injustícia acumulat durant dècades. Viu la dinàmica familiar en silenci, però l'accepta. Percibeix la injustícia, i la tolera. Es converteix en còmplice de l'abús parental narcisista per omissió, intentant nedar i guardar la roba. Serà una persona freda, calculadora, competitiva i venjativa, podent esperar tota la vida a retre comptes amb el narcisista, quan aquest ja sigui prou fràgil per l'edat. La persona que exerceix aquest rol és la que té més dificultats per sanar. Més encara, és la que molt probablement repetirà el mateix patró amplificat, amb el risc de convertir-se en un narcisista psicòpata. Serà una persona temorosa i necessitarà dotar-se d'elements protectors externs i quantificables, com els diners o les possessions materials, però no confiarà en ningú. Acceptarà el llegat familiar, i intentarà trobar l'equilibri intern fent als altres el que li han fet a ell. Buscarà parelles a les quals pugui dominar fàcilment i exercirà l'abús de poder sobre elles, i els seus descendents, als quals considerarà prolongacions del seu propi ésser. El fill invisible és el que transmet el patró generacionalment. Respecte als seus progenitors, primer es va allunyar per protegir-se, i després tornarà per servir el plat que sempre se serveix fred: la venjança. Però en el fons, serà qui tindrà una lleialtat invisible inquebrantable cap al llegat de la dinàmica familiar narcisista.

El fill invisible aprèn que la millor estratègia de supervivència és no existir. No causa problemes, no demana, no plora, no protesta. Es torna transparent per evitar ser el blanc de la ira o la manipulació del narcisista. La seva necessitat d'amor mai va ser respost, així que va aprendre a no necessitar. Es desenvolupa en silenci, sovint amb talents i capacitats extraordinàries que ningú reconeix perquè simplement no és vist. En l'edat adulta, el fill invisible sovint és aquella persona que sembla tenir-ho tot sota control, que mai demana ajuda, que està sempre disponible per als altres però mai permet que els altres estiguin disponibles per a ell o ella. És la persona que s'esvaeix en les reunions familiars, la que pot ser en una festa sense que ningú s'adoni que va ser allà. Aquesta aparent fortalesa amaga un profund buit emocional i una desconnexió de les seves pròpies necessitats que resulta molt dolorosa en la vida adulta. D'adult, el fill invisible sol tenir grans dificultats per identificar i expressar les seves pròpies necessitats, per ocupar espai en les relacions, i per creure que mereix ser vist i estimat.

Funció del cuidador emocional

És l'encarregat de vetllar per la fràgil estabilitat emocional del narcisista. Des d'una tendra edat el nen aprèn a calmar l'adult narcisista, absorbir les seves ansietats i a anticipar-se per prevenir explosions.

La seva funció és regular la vida emocional del narcisista. És el terapeuta no pagat de la família, el que absorbeix el malestar del narcisista i l'ajuda a funcionar. Sense aquest fill, el narcisista hauria d'enfrontar-se a les seves pròpies emocions, cosa que li resulta insuportable. El cuidador emocional és el salvavides del narcisista, sense ell s'enfonsaria. Viu en un estat d'ansietat permanent perquè està constantment vigilant, llegint l'estat emocional del progenitor narcisista, anticipant-se a les seves reaccions. És una feina esgotadora que dura tota la vida si no es trenca la dinàmica. En la vida adulta, aquest fill sovint se sent responsable del benestar de tothom, especialment dels seus pares, reproduint la dinàmica apresa en noves relacions amoroses i d'amistat.

Fa les funcions de ser el "terapeuta" del narcisista. Aquest rol és compatible amb el del fill daurat. Aprèn molt ràpid a identificar les emocions alienes per anticipar-se als brots explosius. Aviat aprèn a caminar sobre closques d'ou o, millor dit, a moure's en un terreny plagat de mines. Quan es fa adult acostuma a ser extremadament empàtic, i acaba immers en relacions de parella tòxiques, en les quals prioritza el benestar emocional de l'altre en perjudici del propi. En el seu procés de maduració pot convertir-se en xai expiatori perquè aquest creixement personal implica una amenaça d'abandonar el seu rol d'obediència cega al poder abusiu. Si aconsegueix alliberar-se del rol de xai expiatori pot deixar de sobreviure, per començar a viure, al cap de dècades de treball personal. Pot ser un candidat per arribar a ser un professional de la salut mental eficaç, si aconsegueix escapar de la dinàmica familiar perversa.

Aquest fill aprèn des de molt petit que la seva funció és regular les emocions del progenitor narcisista. Es converteix en el confident, el mediador, el que calma les tempestes emocionals. Desenvolupa una hipersensibilitat a les emocions alienes i una capacitat empàtica extraordinària, però a costa de desconnectar-se de les seves pròpies necessitats. Sovint, aquest fill acaba exercint professions de cura: infermeria, psicologia, treball social, magisteri. D'adult, el cuidador emocional sol establir relacions de codependència, triant sistemàticament parelles o amics que necessiten ser "salvats". La seva por més gran és l'abandó, i la seva trampa més gran és confondre l'amor amb la cura compulsiva. El preu emocional és altíssim. El cuidador emocional viu en un estat d'ansietat permanent perquè està constantment vigilant, llegint l'estat emocional del progenitor narcisista, anticipant-se a les seves reaccions. És una feina esgotadora que dura tota la vida si no es trenca la dinàmica. En la vida adulta, aquest fill sovint se sent responsable del benestar de tothom, especialment dels seus pares, reproduint la dinàmica apresa en noves relacions amoroses i d'amistat.

Versatilitat de l'adjudicació de rols

Cal dir que els rols no són fixos, sinó que es poden anar intercanviant en funció del desgast de qui exerceix cada funció, o de la sanació d'un dels membres de la família, que deixa rols vacants. Els rols no reflecteixen qui és el nen, sinó que és el que la família va necessitar que fos. Els rols són adaptacions de supervivència a un context emocionalment molt perillós.

Al principi, els primogènits solen ser els fills daurats i/o cuidadors emocionals. ("Deixa els deures, i seu al meu costat, que vull explicar-te com d'infeliç que soc en el meu matrimoni mentre faig el sopar. Ah!, i si no em divorcio, que sàpigues és per tu, eh? Pel teu bé.") Davant d'exigències tan inapropiades per a l'edat del nen, arribarà un moment en què se'l percebrà "massa sensible", reflectint vulnerabilitat, i serà invocat a ser xai expiatori.

Si hi ha hagut un avortament o un fill mort, tenim el fill daurat ideal. Sempre podrà ser utilitzat com el fill preferit, i cap dels vius podrà mai competir contra un "angelet" perfecte.

Els següents fills poden optar per exercir el rol de xai expiatori, mostrant rebel·lia i independència, convertint-se en una amenaça, i per això se'l castiga. Una altra possibilitat és que, entrenant les seves capacitats d'autosuficiència, aconsegueixi distanciarse convertint-se un fill invisible. Són fills que surten aviat del domicili familiar, i ho solen fer de forma abrupta, gairebé sense avisar, o arran d'una explosió. ("Era tan insuportable viure en aquesta casa, que me'n vaig anar a casa del meu ex.")

Si el xai expiatori comença a tenir èxit a l'exterior del sistema familiar, es torna una amenaça més gran, i augmenta exponencialment i descaradament l'hostilitat contra ell. ("Tinc enveja fins i tot del teu gos; el tractes millor que a mi", li va dir una mare narcisista a la seva filla, que va quedar atònita en percebre l'estranya comparació entre una mare i una mascota).

Si un dels fills aconsegueix sanar, trenca l'equilibri tòxic (l'homeòstasi). El sistema familiar es desestabilitza fins al punt que corre el risc de la desintegració total, així que l'hostilitat de la família i del progenitor narcisista augmenta per intentar resistir-se a l'extinció familiar. Òbviament, el fill sanat es converteix en un xai expiatori, però no està a l'abast de la família, de manera que el torrent d'hostilitat cau en sac buit, i no hi ha més remei que redistribuir els rols entre els que queden. Caldrà buscar un nou xai expiatori, o un nou fill invisible, o la família no podrà continuar funcionant. Mentre no s'invoca un altre membre de la família a ostentar el rol de nou xai expiatori, la simptomatologia narcisista es desfermarà amb brots narcisistes d'alt voltatge.

Com es pot haver arribat fins aquí?

El narcisisme no sorgeix del no-res. Generalment, el progenitor narcisista va ser també víctima d'una criança disfuncional. Pot haver estat el fill daurat de la seva pròpia família narcisista, aprenent que l'amor és condicional i que la vàlua personal depèn del rendiment i l'aprovació externa. O pot haver estat el xai expiatori, desenvolupant el narcisisme com a mecanisme de defensa davant d'anys de rebuig i humiliació.

El narcisisme és, en el seu nucli, una ferida d'aferrament profunda. Una persona que mai va ser vista, estimada i acceptada incondicionalment en la seva infància, i que va desenvolupar un "fals self" grandiós per protegir-se del dolor d'aquesta carència.

La família narcisista no neix per generació espontània. És conseqüència d'una altra família narcisista, o d'una família amb un trauma sever no integrat.

Un trauma no processat distorsiona l'autoestima. Si l'adult no va rebre validació, seguretat i amor incondicional dels seus pares, el seu self queda ferit. La conseqüència és una desregulació emocional, dependència o codependència, i una necessitat extrema de control. Estats que es descarreguen en els fills. És a dir, que el trauma es transmet perquè el progenitor narcisista delega en els seus fills aquells estats emocionals que no va poder o no va saber manejar, tals com la insuficiència, vergonya, ràbia o por.

Com que cada generació organitza la seva dinàmica familiar obeint a les mateixes normes i valors interns que l'anterior, repeteix la seva estructura interna, ja que és l'únic model que coneix. En les famílies narcisistes l'estructura que s'hereda se sustenta en jerarquies invertides, projeccions, triangulacions, silencis, secrets de família, tabús i idealitzacions.

Un progenitor que va ser un fill daurat reproduirà la mateixa dinàmica en un dels seus fills.

Un progenitor que va ser xai expiatori pot repetir el rol sent una víctima, o invertir-lo i convertir-se en agressor, si no aconsegueix sanar.

Un progenitor que va ser fill invisible pot haver desenvolupat un narcisisme psicopàtic, transmetent el patró generacionalment de forma amplificada.

El "mandat familiar"

Segons la teoria sistèmica, les famílies transmeten mandats implícits i explícits de generació en generació. En la família narcisista, els mandats més comuns són:

• "Tu seràs qui em protegeixi i em cuidi"
• "Tu seràs qui em faci sentir orgullós"
• "Tu pagaràs pel que jo vaig patir"
• "Tu carregaràs la meva vergonya"
• "Tu faràs el que jo no vaig poder fer"
• "Tu pagaràs el que a mi em van robar"
• "En aquesta família no es parla dels problemes."
• "El que passa a casa, es queda a casa."
• "No et fiïs de ningú fora de la família."
• "Tu no sents el que creus que sents."
• "El teu valor depèn del que aconsegueixis."

Aquests mandats actuen com a programes inconscients que els fills interioritzen i que després reprodueixen en les seves pròpies famílies, a menys que facin un treball terapèutic profund per identificar-los i qüestionar-los.

I el nen detecta aquests mandats des de ben petit, i s'adapta al rol que millor preservarà el vincle paternofilial. Està obligat a exercir una funció per a la qual no està preparat.

És, en definitiva, estem parlant d'una lleialtat invisible cap als ancestres, que es transmet de generació en generació, com una herència enverinada gairebé impossible de repudiar, que porta la família a un funcionament patriarcal / matriarcal extrem, just abans de la desintegració inevitable.

En una família narcisista la veritat és el més intolerable

Enric Soler

La dinàmica de la família narcisista és exactament la mateixa que la dinàmica del patriarcat, portada a l'extrem. Cada vegada hi ha més narcisistes, i més abusos encoberts darrere les infranquejables muralles de les famílies. Cada vegada hi ha més violència masclista, i contra la infància.

Una vegada, algú em va dir: "Quan tenia set anys, amb tota la innocència del món, i pensant que la meva petició era possible fer un canvi, li vaig dir a la meva mare: 'No vull que siguis la meva mamà'. Em va clavar una pallissa brutal. Em va donar tants cops de puny al cap, que l'endemà encara sentia els batecs del meu cor dins del crani. Va ser horrible. Mai no ho oblidaré".

Cada vegada hi ha més persones que demanen ajuda terapèutica per alliberar-se d'aquesta dinàmica familiar tan tòxica.

Això ens hauria de fer pensar que el model patriarcal de família ha fracassat estrepitosament, i que ens trobem en un moment de canvi de model de les dinàmiques familiars.

Transmissió intergeneracional del narcisisme

La investigació en psicologia familiar confirma que els patrons disfuncionals es transmeten de generació en generació si no són interromputs conscientment. Els fills de famílies narcisistes tenen una major probabilitat de:

• Desenvolupar ells mateixos trets narcisistes.
• Triar parelles narcisistes, reproduint la dinàmica familiar coneguda.
• Reproduir dinàmiques de control i manipulació amb els seus propis fills.
• Desenvolupar trastorns de personalitat del grup B (narcisista, límit, histriònic, antisocial).

Tanmateix, la transmissió intergeneracional no és un destí inexorable. La teràpia, la consciència i el treball personal poden interrompre aquests patrons.

Un estudi científic va identificar la transmissió de símptomes narcisistes de mares a fills en l'adolescència tardana, analitzant dues variables clau: dominància paternal i control maternal.

Està científicament demostrat que les conductes parentals com el control desmesurat, la manipulació encoberta, l'explotació emocional, l'autoritarisme i la pressió pel rendiment afecten la identitat i el desenvolupament emocional dels fills.

Es produeixen greus ferides emocionals, i es generen enormes dificultats en les relacions d'afecció. S'han identificat patrons de transmissió transgeneracional del narcisisme, que afecta especialment l'autoestima de l'individu. Els vincles familiars queden molt malmesos.

Les dinàmiques familiars narcisistes contenen estratègies de manipulació que dificulten el benestar emocional dels membres subjugats de la família, generant una evolució en la qual l'autoestima i l'autonomia es veuen greument danyades.

Només es pot avortar la transmissió generacional identificant cadascun d'aquests patrons per aprendre a implementar estratègies que permetin que els membres de la família puguin establir límits saludables i protegir-se de la manipulació. Sense la col·laboració de tota la família, l'única forma de sanar és alliberar-se de les relacions tòxiques de la família d'origen allunyant-se'n.

Aquest és, possiblement, un dels reptes psicoterapèutics més difícils d'abordar, ja que contravé les lleis naturals de pertinença a la família. Precisament, la Natura té els seus mecanismes. No és casualitat que parelles que conformen una díada narcisista extremadament tòxica tinguin dificultats per engendrar fills. No és casualitat que, en cert punt de la cadena transgeneracional, la família esclati a trossos (habitualment, germans que deixen de tenir relació), a partir dels quals es refundaran noves famílies.

Alguna d'elles és molt probable que continuï transmetent el patró, però els trossos de família que hagin identificat el problema, i el risc de transmissió, començarà a construir d'una manera conscient una dinàmica familiar completament regenerada.

Compartir gens ens fa parents,
però no necessàriament família

Què diu la psicologia sobre les famílies narcisistes?

La visió de la Teràpia Familiar Sistèmica

L'orientació teòrica que se centra en l'estudi de les dinàmiques familiars és la Teràpia Familiar Sistèmica, especialment des del seu prisma estructural.

Una família és un sistema, de la mateixa manera que tot, a la natura, està organitzat en sistemes. Pertanyem a un Sistema Solar, a un sistema econòmic, un sistema polític, sanitari, etc., i nosaltres mateixos som un conjunt de sistemes (cardiovascular, respiratori, sistema nerviós…) Tots els sistemes obeeixen a unes lleis naturals perfectament identificades per les disciplines científiques que les estudien.

Des de la perspectiva de la teràpia familiar sistèmica, la família narcisista és un sistema rígid i tancat que prioritza la seva pròpia supervivència sobre el benestar dels seus membres individuals.

La importància de l'homeòstasi familiar

L'homeòstasi és la tendència dels sistemes a mantenir el seu equilibri encara que aquest equilibri sigui disfuncional. En la família narcisista, tots els membres, incloent-hi les víctimes, contribueixen a mantenir el sistema disfuncional perquè és l'únic que coneixen. El canvi és percebut com una amenaça existencial.

Els sistemes són un conjunt d'elements que evolucionen conjuntament, però per poder fer-ho han de mantenir un equilibri que va canviant d'una forma harmònica. Una família no és igual quan té fills petits que quan aquests ja són adults. Entre ambdós moments hi ha hagut una sèrie de moviments progressius que han permès que tots els membres de la família (tots els elements del sistema) puguin evolucionar i sentir-se còmodes amb els canvis necessaris per a aquesta evolució conjunta.

El repte està a evolucionar perquè es donin les condicions adequades per al creixement i desenvolupament saludable dels individus que la conformen, i que aquests moviments no facin perdre l'equilibri de tot el sistema familiar. A això li diem homeòstasi familiar.

En el cas de la família narcisista, el sistema familiar manté el seu equilibri gràcies a impedir que els seus membres creixin i siguin autònoms. En aquest tipus de famílies, l'objectiu no és el creixement dels individus sinó la perpetuació del control del narcisista sobre els altres. És una congelació evolutiva. Per a això es perpetra l'abús de poder, l'exigència d'una obediència cega al narcisista i la negació dels conflictes, de manera que l'equilibri homeostàtic es manté sobrecarregant emocionalment la resta de membres, utilitzant eines disfuncionals com els secrets, les mentides, les manipulacions, la comunicació de doble vincle (s'expressa verbalment una cosa, i amb el llenguatge no verbal, l'oposada), el maquiavel·lisme i la psicopatia. Sí. El narcisista "d'alta gamma" traspassa la línia i deambula amb tota la seva parsimònia pel terreny psicopàtic. No és un assumpte menor.

En definitiva, la família narcisista es manté en equilibri i pot continuar funcionant gràcies a l'adaptació dels fills, quan hauria de fer-ho gràcies al benestar emocional de tots.

La família narcisista
funciona gràcies a l'adaptació dels fills
en comptes de fer-ho gràcies al benestar de tots.

La importància de la jerarquia

En les famílies sanes, la jerarquia està basada en l'autoritat atorgada per consens i el respecte mutu. En la família narcisista, la jerarquia està basada en la por, la manipulació i l'abús de poder.

Com hem vist, els fills tenen una funció que no els correspon: la de ser els reguladors emocionals de l'adult immadur, i per a això suporten com poden les projeccions de malestar emocional d'aquest. Els fills, per petits que siguin, han de satisfer els pares. La jerarquia està invertida, i pervertida.

També són considerats com una extensió de l'adult. Sovint són batejats amb el mateix nom dels seus pares, de manera que els progenitors els consideren una perpetuació d'ells mateixos, negant-los la possibilitat de ser persones amb entitat pròpia. Són pares que, en comptes de donar a llum, han "prestat a llum".

Hi ha pares que, en comptes de donar a llum, han "prestat a llum".

Així doncs, el sistema familiar gira al voltant del "rei del sistema", el o la narcisista, i l'únic que importa és el seu estat emocional i la validació permanent de la seva única raó de viure (ostentar el poder de forma abusiva, a qualsevol preu).

La importància dels rols

Els rols en la família narcisista són rígids i inamovibles. Una vegada assignat el rol, el sistema familiar exerceix una enorme pressió per mantenir-lo. Quan un membre intenta sortir del seu rol assignat, el sistema reacciona amb força per tornar-te al teu "lloc".

Els rols no són un tret personal, sinó un mandat familiar no conscient, però molt evident, cap a un dels seus membres, perquè exercís una determinada funció per mantenir el seu equilibri (homeòstasi) estable. L'única forma de mantenir l'equilibri del sistema familiar és mantenir intacta la patològica arquitectura emocional de l'adult narcisista. Així, tota la família s'organitza de forma inconscient per protegir el fràgil ego del narcisista.

És com si els rols s'organitzessin corporativament perquè la família no canviï, per molt disfuncional i dolorós que sigui viure-hi. A un li tocarà absorbir l'ansietat familiar, a un altre li tocarà alimentar l'ego del narcisista, un altre posarà una dosi de calma, i el rol imprescindible del boc expiatori, que té la funció de pagar la factura del patiment de tots.

La família estableix lleis no escrites, no explícites, que no es diuen però que tothom coneix bé.

Si estiguessin escrites, tindrien aquest aspecte:

• No li portis la contrària al narcisista.
• Cuida al màxim la imatge perfecta que necessita projectar a l'exterior, per moltes misèries emocionals que vegis a casa.
• Ni se t'acudeixi expressar emocions que el narcisista no pugui tolerar.
• No ets persona; ets propietat dels teus pares.
• Si hi ha misèria, que no es noti. És imprescindible mantenir l'aparença sacrificant per complet l'autenticitat.
• Vales pel que aconsegueixes. Has de ser perfecte per ser estimat.
• Estàs obligat a triomfar perquè el teu progenitor narcisista pugui presumir de tu davant tercers, però els teus èxits mai no seran suficients de portes endins.
• Se t'estimarà pel que el narcisista obtingui de tu, no per qui ets.

El narcisista SEMPRE
compara i enfronta els fills. El narcisista SEMPRE
compara i enfronta els fills.

El narcisista sempre compara i enfronta els fills, i aquests es veuen forçats a trobar una posició segura dins del sistema familiar, de manera que es reparteixen els rols per exercir les funcions necessàries per al funcionament familiar, alhora que competeixen per aconseguir satisfer el progenitor narcisista.

Desenvolupar-se en una família narcisista és com anar tota la vida deambulant per un camp de mines, sense un altre propòsit de vida que la supervivència.

La família narcisista vista des de la Teoria psicoanalítica

Des de la perspectiva psicoanalítica, el narcisisme patològic és una fixació en la fase narcisista del desenvolupament, en la qual el nen encara no ha diferenciat completament el seu jo del món exterior. El narcisista adult funciona amb la lògica emocional d'un nen petit que creu que el món gira al seu voltant i que les seves necessitats han de ser satisfetes de forma immediata i incondicional.

Heinz Kohut, un dels principals teòrics del narcisisme, va descriure com el narcisisme patològic sorgeix quan el nen no rep la "mirada especular" adequada dels seus cuidadors: aquest reconeixement empàtic que li diu "ets especial i valuós tal com ets". Sense aquesta mirada, el nen desenvolupa una ferida narcisista primària que intentarà compensar durant tota la seva vida.

Observant la família narcisista des d'una perspectiva psicoanalítica, es considera que els progenitors narcisistes tenen un dèficit en el *self*, ja que en les primeres etapes de vida, el nen no va superar la fase de narcisisme primari. Sense el *self* consolidat, se senten persones buides, perquè tenen una fractura interna impossible de recompondre. La seva autoimatge depèn de l'admiració i validació externa. No ha aconseguit forjar una identitat autònoma consistent, i per això depèn crònicament de la valoració positiva dels altres. Quan té fills, els utilitza com a fonts externes de validació.

És una herència de generacions anteriors. És molt probable que els seus ancestres, començant pels seus propis pares, mai no prestessin atenció a la nutrició emocional i la protecció incondicional que mereixien pel fet de ser qui eren: uns nens. Els progenitors narcisistes intenten amagar una vergonya insuportable derivada de les ferides d'humiliació sofertes a la infància, darrere una honorable i grandiosa façana, amb completa absència d'estructura que la sostingui.

Des d'aquesta orientació teòrica de la psicologia, la funció del nen és ser una prolongació del progenitor narcisista. Els fills són considerats propietat del pare o de la mare, convertint-se en un mirall en el qual mirar-se. Es considera el fill com un trofeu que es pot utilitzar com un objecte qualsevol: a casa se l'humilia, i a l'exterior, al costat de la façana visible per a tothom, se'n presumeix.

El problema és la falta de consideració del fill com un jo independent. L'engendraren perquè aquest estigués al seu servei durant tota la vida, sense dret a autonomia personal. El fill té una missió transcendental per al narcisista: està condemnat a ser la perpetuació del progenitor, fins i tot més enllà de la vida d'aquest.

Aquest és el resultat d'una falla en la funció empàtica parental.

La projecció com a mecanisme de defensa és una peça clau. En lloc de reconèixer i processar les pròpies debilitats, defectes i emocions doloroses, el narcisista els projecta en els seus fills, negant qualsevol vulnerabilitat pròpia.

El narcisista idealitza els que li serveixen com a font de validació, però si aquestes s'emancipen emocionalment, les desvaloritza. El fill idealitzat ha d'aconseguir fites inabastables. La regla més important és que els fills sempre depenguin dels seus pares narcisistes per mantenir la seva pròpia autoestima, creant una dinàmica d'abús emocional.

Així, la família no és una altra cosa que un objecte de suport narcisista. Els seus membres són prolongacions del seu ser, sense poder assolir identitat pròpia.

La família es converteix en un joc de rols que exerceixen la funció de satisfer les necessitats del narcisista. El rol principal és el del boc expiatori, condemnat a sobrecarregar amb els problemes emocionals del progenitor narcisista. Serà l'objectiu de la ira i la frustració del narcisista. Aquests rols disfuncionals es generen com una resposta a l'estrès emocional que impedeix a la família funcionar de forma saludable.

L'expulsió del fill que ja no compleix la funció de satisfer la grandiloqüència narcisista serà utilitzada com un sacrifici emocional (el boc expiatori sacrificat) per restaurar l'equilibri de poder dins del sistema familiar.

La psicoanàlisi fa especial èmfasi en la falta d'empatia del narcisista, i en l'ús instrumental que fa dels seus fills, obligant-los a internalitzar els seus sentiments propis.

La trampa de la fixació narcisista: segons Freud, el narcisisme és una fixació en l'etapa primerenca del desenvolupament en la qual l'energia libidinal no flueix cap als altres sinó que es concentra en un mateix. En les famílies narcisistes, aquesta fixació es perpetua. Les necessitats del narcisista sempre són prioritàries. Els membres de la família no evolucionen, i qualsevol intent d'autonomia serà interpretat com una amenaça al control del narcisista. El pitjor pecat.

La família narcisista vista des de la Teoria de l'afecció

John Bowlby i Mary Ainsworth van descriure com la qualitat del vincle primerenc entre el nen i els seus cuidadors determina en gran mesura els patrons d'afecció que l'individu desenvoluparà al llarg de la seva vida.

La família narcisista és aquella en la qual els fills mai no aconseguiran un estil d'afecció segur. Si hi ha alguna cosa segura, és que els nens que s'han desenvolupat en una família narcisista, quan siguin adults, es vincularan a altres persones amb estils d'afecció disfuncionals.

Els principals estils d'afecció patològics són els següents:

Afecció ansiosa

Els fills criats per narcisistes freqüentment desenvolupen una afecció ansiosa: estan constantment buscant l'aprovació i l'amor del progenitor narcisista, sense mai aconseguir sentir-se prou estimats. D'adults, aquesta ansietat es tradueix en relacions marcades per la por a l'abandó i la necessitat compulsiva de validació externa.

El menor sent por, pànic o fins i tot terror de perdre l'aprovació dels seus progenitors. Llavors s'esforça a complaure uns pares impossibles de satisfer, i així desenvolupa una sensibilitat extrema al rebuig dels altres, convertint-se en pastura dels depredadors abusius. Són potencials víctimes de *bullying*, violència física, psicològica, violència masclista, o qualsevol altre tipus de violència. No és que atreguin els abusadors, sinó que no saben protegir-se d'aquells que es creuen en les seves vides.

Si posem en una coctelera el pànic a l'abandó, amb experiències traumàtiques d'abús a la infància, tenim els ingredients perfectes perquè el còctel resultant tingui gust de Trastorn Límit de la Personalitat.

Afecció evitativa

Altres fills, especialment aquells que van ser sistemàticament rebutjats o ignorats, desenvolupen una afecció evitativa: aprenen que necessitar els altres és perillós i dolorós, per la qual cosa desenvolupen una aparent autosuficiència emocional que en realitat emmascara una profunda solitud.

Es construeix a partir de l'activació, com a mecanisme de defensa en el nen, d'una desconnexió emocional dels progenitors ja que aquests són impossibles de satisfer. Llavors aprèn a no sentir necessitats pròpies i queda condemnat a evitar connectar amb les seves vulnerabilitats. D'adults seran persones incapaces de comprometre's en les seves relacions interpersonals.

Afecció desorganitzada

L'afecció desorganitzada és la més freqüent en situacions d'abús i trauma. El nen experimenta el cuidador simultàniament com a font d'amenaça i font de seguretat, cosa que genera una profunda confusió i desorganització emocional. Aquest tipus d'afecció està estretament relacionat amb el desenvolupament posterior de trastorns de personalitat.

És l'estil d'afecció més patològic, i és conseqüència d'haver crescut sota el control d'uns progenitors narcisistes hostils, que poden haver traspassat la línia del narcisisme endinsant-se en el terreny de la psicopatia.

Els nens que s'han intentat desenvolupar en aquest context tan tòxic, de petits, van sentir la contradicció que qui hauria d'haver-los cuidat i protegit incondicionalment, han estat, a la vegada, els qui els han danyat profundament en l'esfera emocional amb maltractament psicològic i/o físic. És a dir, uns progenitors que van ser proveïdors d'amor i perill simultàniament. Una vegada són adults, tindran fòbia a la proximitat emocional i autosabotejaran les seves relacions interpersonals si en elles comencen a sentir-se mínimament vulnerables. Desitgen ser estimats i al mateix temps temen ser estimats. Seran persones impulsives, contradictòries i incapaces d'expressar les seves necessitats emocionals, de manera que una relació de parella saludable és inviable en aquestes condicions.

Llibre recomanat: Madres que no saben amar

Exemples cinematogràfics de la família narcisista per excel·lència

Si volem veure representada amb extraordinària precisió la dinàmica d'una família narcisista, recomano la pel·lícula "El precio de la verdad" (Ordinary People, Robert Redford, 1980). La mare, interpretada per Mary Tyler Moore, és un exemple clínic de narcisisme matern: freda, controladora, incapaç d'empatitzar amb el sofriment dels seus fills, més preocupada per les aparences que pel benestar emocional de la seva família.

La pel·lícula mostra amb mestria com la negació del dolor emocional i l'obsessió per mantenir les aparences destrueixen una família des de dins, i com la teràpia pot ser el camí cap a la recuperació.

Una altra pel·lícula que retrata de forma extraordinària la dinàmica de la família narcisista és "Casa en flames". El més interessant d'aquesta pel·lícula és que el guionista va aconseguir capturar amb precisió clínica la dinàmica narcisista familiar, probablement sense ser-ne plenament conscient. Els patrons de control emocional, la triangulació, la invalidació dels sentiments dels fills, i l'obsessió per mantenir una imatge externa perfecta mentre la família es desmorona internament, són presents a cada escena. És un exemple magistral de com la literatura i el cinema poden reflectir involuntàriament les veritats psicològiques més profundes sobre les famílies disfuncionals.

Montse ha decidit organitzar una estada familiar a la casa que va heretar de la seva "tita" Nunes a la Costa Brava. En el tràiler es veu el moment en què coneix la nova nòvia del seu fill David, ja que es desplaçarà en el seu cotxe, i no dubta a parlar al David del rosari de nòvies anteriors que aquest ha tingut, davant de la parella actual. Es col·loca en la posició de cuidar la seva pròpia imatge com a mare moderna que continua tenint relació amb totes, i fins i tot identifica una d'elles com "l'amor de la seva vida" del David. Ella es col·loca en el lloc d'una mare que es relaciona bé amb tothom (una altra auto-adulació), alhora que comunica que el seu fill té moltes relacions que solen fracassar (desqualificació del propi fill davant d'una tercera implicada). Aquest nega que n'hi hagués cap que fos "l'amor de la seva vida" intentant defensar la seva relació actual, i la seva mare s'auto-victimitza dient sarcàsticament que ella s'ha inventat que hagués tingut aquest "amor de la seva vida".

Montse aprofita per visitar la seva mare, ja que la veïna Dolores l'havia avisat fa setmanes que tenia la TV amb un volum molt alt des de feia dies, i no li obria la porta. La troba morta, a terra. En el tràiler no es veu, però en el film queda clar que el cadàver porta setmanes a terra perquè ja fa mala olor. No dubta a seguir els seus plans de cap de setmana i deixar la seva pròpia mare morta a terra (empatia zero, priorització dels seus plans davant valors ètics molt bàsics, com el respecte a un difunt). Quan torna al cotxe, li recrimina al seu fill David que no visiti l'àvia (projecció) i l'convida a pujar a visitar-la, sabent que està estirada a terra, sense vida (psicopatia).

Un cop a la casa d'estiu, que pretén vendre per pagar la residència de l'àvia ja morta, continua amb els seus plans. En realitat, el que necessita és veure l'aparença de tota la família reunida, encara que estigui destruïda. Se la veu satisfeta que també vingui el seu exmarit, per tenir aquesta imatge completa (prioritza les seves necessitats manipulant els altres). Discuteixen. L'exmarit li assenyala que no pot vendre la casa, i ella defensa que és seva, i que "la vendré perquè em dóna la gana". L'exesposat replica "jo no puc parlar amb tu, tu monologues". Es tracta d'un autèntic duel entre narcisistes. Encara que no es veu al tràiler, l'espectador pot veure que l'exmarit va hipotecar la casa i la va posar al seu nom per salvar el seu negoci. Tots creuen que ella no ho sap, però al final es descobreix que sí que ho sabia, i tot i això havia planificat l'estada del cap de setmana per atendre possibles compradors (secrets de família).

El pare de família ha acudit amb la seva actual parella i es dóna una situació en la qual han de trobar-se l'exesposa amb l'actual parella, i els fills intenten amagar aquesta última, com si fos un objecte (despersonalització, desqualificació de rol).

La filla Julia connecta amb emocions negatives: se sent desbordada en el seu rol matern. David li dispara un bombing love a la noia que acaba de conèixer (sobreactuació emocional amb l'objectiu d'atrapar-la, controlar-la).

Montse es queixa que "va haver de renunciar a la seva felicitat per la de tota la família". Tots estan en deute amb ella per això, encara que ningú l'hi hagués exigit (auto-victimització).

En una conversa de la Montse amb la nòvia del David, la mare dóna per fet que la seva relació ja ha acabat, decidint alguna cosa que la nova nòvia encara no s'ha plantejat (consideració del fill com una propietat seva que ningú li pot prendre).

La nòvia percep el perill d'entrar en aquesta família i expressa els seus dubtes al David, abans d'un salt en paracaigudes que tenien programat. Ella trenca la relació abans del salt, i ell l'amenaça de no obrir-lo, en plena caiguda lliure, si no li assegura que tornarà amb ell. "O ets la meva nòvia, o ens matem junts" (manipulació emocional i abús de poder), en una manera de fer apresa a la família. David hereta el narcisisme dels seus pares.

La cultura del narcisisme

El psicòleg social Christopher Lasch, en la seva obra clàssica "La cultura del narcisisme" (1979), va argumentar que el narcisisme no és només un fenomen individual sinó una patologia cultural. La societat occidental contemporània, amb el seu èmfasi en la imatge, l'èxit individual, la competitivitat i la gratificació immediata, crea les condicions perfectes per al floriment del narcisisme, sinó una epidèmia social. Amb aquesta afirmació es va col·locar a l'alçada d'un Nostradamus o un George Orwell qualsevol. No podem dir que estiguem parlant d'alguna cosa nova, sinó d'alguna cosa que mai no vam voler veure. I així ens va.

Lasch va plantejar que l'evolució social del segle XX va donar lloc a una estructura de personalitat narcisista, en la qual els individus, els grups, famílies i organitzacions tenen un concepte d'ells mateixos massa fràgil. Això condueix a una enorme dificultat per al compromís i les relacions duradores (fins i tot la relació amb les religions), a una por exacerbada a envellir, una idealització de la projecció social de l'individu (fama i celebritat). Lasch va proposar un retorn a la comunitat, al respecte per les experiències històriques traumàtiques, que només cobren sentit si ens ajuden a aprendre alguna cosa.

Les xarxes socials han amplificat exponencialment aquesta tendència, convertint l'autopromoció i la recerca de validació externa en normes socials. El narcisisme subclínic —per sota del llindar del trastorn però prou present per danyar les relacions— s'ha convertit en una cosa gairebé normativa en la nostra cultura.

Llegir article relacionat de l'autor a la premsa

Accés a l'article "La familia en llamas", publicat per l'autor a El Periódico de Catalunya.

Bibliografia

• Lasch, C. (1979). The Culture of Narcissism. W. W. Norton & Company.
• Kohut, H. (1971). The Analysis of the Self. International Universities Press.
• Bowlby, J. (1969). Attachment and Loss, Vol. 1: Attachment. Basic Books.
• Olson, D.H., Sprenkle, D.H., & Russell, C.S. (1979). Circumplex model of marital and family systems. Family Process, 18(1), 3–28.
• McBride, K. (2008). Will I Ever Be Good Enough? Healing the Daughters of Narcissistic Mothers. Free Press.
• Forward, S. (1989). Toxic Parents. Bantam Books.