Família rígida: quan l'ordre mana més que les persones

La família rígida no és necessàriament la que té moltes normes, sinó aquella en què ningú no sembla tenir permís per qüestionar-les. Com reconèixer-la, què es calla dins d'ella i quant pot costar viure intentant encaixar.
Hi ha famílies que funcionen com un rellotge. Tot té el seu moment, cada cosa és al seu lloc i ningú no sembla tenir gaires dubtes sobre com s'han de fer les coses. Les opinions que s'aparten del que està establert no solen tenir gaire recorregut. Des de fora, fins i tot poden semblar famílies perfectes. Hi ha ordre, control i una imatge d'estabilitat que inspira respecte. A vegades, fins i tot una mica d'enveja.
Des de dins, però, la cosa canvia. El que des de fora sembla un rellotge suís es pot viure com un encotillament força implacable. És com si ningú no s'atrevís a canviar un moble de lloc. No perquè estigui prohibit, sinó perquè a ningú no se li acut que ho pugui fer.
Des de la psicologia relacional i la teràpia familiar sistèmica, podríem entendre aquest funcionament com un predomini de la morfostasi, és a dir, dels mecanismes que mantenen l'estabilitat i les regles del sistema familiar, davant d'una escassa capacitat de morfogènesi, la possibilitat de reorganitzar-se i evolucionar quan canvien les necessitats dels seus membres o les circumstàncies vitals de la família (Minuchin, 1974; Watzlawick et al., 1967).
El curiós és que aquesta rigidesa no sol sostenir-se mitjançant normes que algú hagi establert expressament i que tothom conegui. Moltes vegades funciona just al revés: hi ha coses que ningú no necessita dir perquè tothom sap perfectament què s'espera d'ells. Són regles que s'han après, transmès i obeït durant generacions, fins al punt que costa reconèixer-les com a normes.
Pensem, per exemple, en una família en què tots els adults que treballen lliuren el seu sou al patriarca, que és qui decideix quants diners pot gastar cadascú i per a què. S'ha fet així des de sempre. Ningú no sembla trobar-hi res d'estrany, encara que la distribució econòmica sigui clarament injusta.
Vaig conèixer el cas d'una dona jove que guanyava més diners que els seus dos pares junts i que, tanmateix, lliurava íntegrament el seu sou a l'àvia, igual que feien els altres. Després havia de demanar-li diners per a les seves pròpies despeses. En una ocasió, l'àvia va considerar que no necessitava comprar-se unes sabates noves i es va negar a donar-li els diners. Els seus pares ho veien completament normal. Ella, en canvi, començava a preguntar-se per què havia d'acceptar una norma que la perjudicava.
Rigidesa no és fermesa: quan la por sosté el sistema
Crec que val la pena aturar-se en una distinció que de vegades passa desapercebuda quan parlem de famílies amb normes. No és el mateix ser ferm que ser rígid.
La fermesa consisteix a poder mantenir un límit sabent per a què serveix, però també a tenir la capacitat de revisar-lo quan les circumstàncies canvien. Una família pot establir unes normes i modificar-les quan els fills creixen, quan apareixen noves necessitats o quan allò que abans funcionava deixa de tenir sentit.
Pensem en una cosa tan quotidiana com l'establiment de l'hora màxima d'arribada dels fills quan surten amb els amics a la nit. Demanar a un noi de 14 anys que torni a casa abans de la una de la matinada no és el mateix que exigir-l'hi, a la mateixa hora, quan en té 23. Sembla força evident, oi?
En una família rígida, però, qüestionar una norma es pot convertir en un problema molt més gran del que caldria esperar. No es discuteix només una hora d'arribada, una decisió econòmica o un costum familiar. El que sembla posar-se en qüestió és el propi funcionament del grup.
I el més cridaner és que moltes vegades no hi ha arguments per defensar aquesta norma. N'hi ha prou amb un silenci, una mirada, un sospir o aquest to de veu que deixa clar que ja s'ha parlat massa del tema. Qui insisteix acaba tenint la sensació que està provocant un conflicte innecessari. Si continua, es pot trobar amb una retirada emocional progressiva per part dels altres.
És una forma de pressió força eficaç perquè no necessita manifestar-se obertament.
Però què s'intenta protegir amb tanta inflexibilitat?
La por. Por al canvi, al desordre, al caos, al què diran. I també por que, si es remou massa el que fa anys que està establert, aparegui alguna cosa que ningú no vol mirar: un dol no resolt, un conflicte conjugal encobert o un secret familiar que tothom coneix, encara que ningú no s'atreveixi a anomenar. Algun dia abordaré la qüestió dels secrets de família, que mereixen una dedicació exhaustiva.
A vegades tinc la impressió que algunes famílies viuen amb la por permanent que, si el sistema es mou, algú caigui. O que algú perdi el control que exerceix sobre els altres.
Aquí apareix una paradoxa que em sembla especialment interessant: qui més pateix les conseqüències de la rigidesa pot ser també qui està sostenint l'equilibri familiar. És a dir, la persona que suporta els silencis, les renúncies i les normes injustes acaba mantenint una estructura que, al mateix temps, la perjudica. Moltes vegades ocupa el lloc del boc expiatori: és qui assenyala el que no funciona, però també qui acaba sent assenyalat com a responsable del malestar familiar.
Les regles no escrites: què es pot dir i què no
En aquestes famílies no sol haver-hi un reglament escrit. Tanmateix, tothom sembla conèixer-lo. És com si existís un mapa familiar que ningú no ha signat, però que cadascú aprèn des de petit.
Hi ha temes dels quals es pot parlar i altres que s'aparquen amb una broma, un canvi de conversa, una mirada o fins i tot un cop de genoll per sota la taula.
Una dona em va explicar que, després del suïcidi del seu avi, ningú no va tornar a pronunciar el seu nom. Molt menys es va parlar de les raons que havien portat a aquella mort. El tema havia desaparegut de les converses familiars, encara que, naturalment, no de la vida de qui ho havien viscut.
També hi ha famílies en què les emocions semblen tenir les seves pròpies normes. Qui pot enfadar-se, qui pot mostrar tristesa i qui ha de romandre impertorbable, passi el que passi.
Una noia m'explicava que el seu pare havia mort una setmana abans de Nadal. El dinar familiar va ser especialment tens perquè l'absència del pare era molt present, però ningú no semblava tenir permís per mostrar com li afectava.
Aquell any hi va haver moltíssims viatges al lavabo. Elles hi anaven suposadament per retocar-se el maquillatge i ells per rentar-se les mans constantment (menjar marisc, ja se sap...). Uns i altres tornaven amb els ulls humits. Tothom sabia què estava passant, però ningú no es podia permetre plorar davant dels altres.
Una altra norma força habitual té a veure amb el que la família considera èxit i lleialtat.
Un pare, professional liberal amb força èxit, volia que els seus fills estudiessin per incorporar-se al seu negoci. Alguns ho van fer, encara que no els agradava especialment la seva professió. Van ser considerats els fills lleials.
Altres van triar el seu propi camí, van estudiar i van treballar en el que realment volien. Fins i tot van arribar a tenir més èxit professional que el seu pare i els seus germans. Tanmateix, la família va interpretar aquelles decisions com una traïció. Els menyspreaven per haver-se dedicat a una altra cosa.
I hi ha, és clar, el que es pot explicar fora de casa.
Les famílies molt preocupades per mantenir una determinada imatge solen controlar acuradament la informació que comparteixen amb l'exterior. Si tornem a l'exemple de l'avi que es va suïcidar, resulta difícil imaginar que aquesta família pugui parlar obertament del que va passar amb altres persones quan ni tan sols ho ha pogut fer entre els seus propis membres.
La imatge de família perfecta pot arribar a ser més important que el benestar de qui la formen. És com si existís una norma tàcita: de portes enfora hem de semblar una família estupenda, per molt que patim per mantenir aquesta imatge.
Abans parlava d'un mapa familiar que ningú no ha signat. La seva eficàcia resideix precisament en el fet que és invisible. Els nens no necessiten que els prohibeixin plorar de manera explícita. Els basta d'observar com canvia l'ambient quan algú expressa una emoció que incomoda els altres. Aprenen ràpidament que insistir pot generar tensió i que callar és una manera força eficaç de recuperar la tranquil·litat.
Als quaranta anys, aquesta persona pot acudir a consulta dient: «No sé què em passa, jo he tingut una infància normal». I potser sigui precisament això el que més costa explorar: que allò que sempre ha viscut com a normal no té per què ser-ho. Quan una dinàmica es repeteix durant tota la infància, acaba incorporant-se a la nostra manera d'entendre les relacions. No necessitem recordar les normes. Les portem apreses, gairebé tatuades a foc.
El preu de no encaixar
La rigidesa familiar té una funció per a qui s'hi adapta. Ofereix predictibilitat, un lloc recognoscible i una manera relativament estable de saber qui s'és dins del grup. Mentre un respecta les regles, sap què s'espera d'ell i quin lloc ocupa.
El problema apareix quan algú necessita una cosa diferent.
En gairebé totes les famílies rígides hi ha algú que, per les seves característiques personals o per les circumstàncies de la seva vida, acaba posant en evidència les contradiccions del sistema. Pot ser el fill o la filla més sensible, qui capta el malestar que ningú no vol anomenar i no troba permís per posar-hi paraules. També pot ser qui decideix marxar, qui tria una professió diferent o qui comença a qüestionar determinats costums.
A vegades aquesta persona acaba convertida en el díscol de la família, el que sempre protesta, el que dóna problemes o el que sembla no estar mai satisfet amb res. És un paper que pot arribar a assumir durant anys, especialment quan els altres necessiten mantenir la idea que el problema és en ell i no en el funcionament familiar.
És el fenomen del boc expiatori que ja vaig descriure a l'article sobre la família narcisista.
No sempre, però, qui no encaixa es rebel·la obertament. Hi ha persones que s'adapten amb tanta cura que triguen dècades a preguntar-se si les decisions que han pres responen realment als seus desitjos. Han après a anticipar el que s'espera d'elles, a no molestar i a evitar qualsevol situació que pugui alterar la tranquil·litat familiar.
En altres casos, el malestar acaba manifestant-se a través de símptomes físics o psicològics. Quan determinats conflictes no troben un espai per ser expressats, poden acabar ocupant un lloc en el cos o en la simptomatologia d'algun dels membres de la família (Minuchin et al., 1978).
En la vida adulta poden aparèixer ansietat difusa, perfeccionisme defensiu, dificultat per prendre decisions o relacions en què es toleren situacions clarament perjudicials. No convé atribuir automàticament aquests problemes a la rigidesa familiar, però sí que val la pena explorar quin lloc ha ocupat aquesta persona en la seva història familiar i què va aprendre sobre la pertinença i l'afecte.
Perquè quan un creix pensant que per ser estimat ha d'evitar qualsevol moviment que incomodi els altres, pot acabar tenint moltes dificultats per saber què vol realment.
Els quatre tipus de família rígida
No totes les famílies rígides funcionen de la mateixa manera. En unes predomina la proximitat excessiva entre els seus membres; en altres, la distància emocional. Algunes s'organitzen al voltant d'una autoritat molt marcada i altres mantenen l'ordre mitjançant una mena de desconnexió afectiva.
Prenent com a referència les dimensions de cohesió del model circumplex d'Olson i els plantejaments de Minuchin sobre els límits familiars, podem proposar quatre configuracions que ajuden a comprendre aquestes diferències.
La família rígida aglutinada
Hi ha molta proximitat entre els seus membres, però poc espai per a l'autonomia. Les decisions individuals afecten immediatament el conjunt i qualsevol intent de diferenciar-se es pot interpretar com una falta de lleialtat. La família necessita estar molt pendent del que fa cadascú.
La família rígida unida
Hi ha cohesió i un sentiment important de pertinença, però també un cert espai personal. Els seus membres poden desenvolupar vides relativament autònomes, sempre que no qüestionin determinades regles fonamentals. És llavors quan es fa evident que aquesta llibertat té uns límits que potser no s'havien percebut.
La família rígida separada
Cada membre organitza la seva vida amb força independència. La distància entre uns i altres pot reduir els conflictes quotidians, però no significa que el sistema sigui flexible. Cadascú fa la seva vida mentre no qüestioni determinades normes que continuen funcionant com un guió familiar inamovible.
La família rígida deslligada
En aquest cas, l'ordre es pot mantenir sense necessitat d'una autoritat massa visible. Hi ha poca implicació emocional, escassa comunicació i força distància entre els membres. Ningú no sembla qüestionar les regles perquè tampoc no existeix prou proximitat perquè algú s'interessi a revisar-les.
Aquesta classificació és una proposta de lectura elaborada a partir dels models citats, no una tipologia diagnòstica establerta per Olson o Minuchin. Pot servir com a mapa per explorar on es troba la rigidesa i com afecta l'autonomia de cada membre.
Com se'n surt sense trencar-ho tot
Quan algú comença a qüestionar les normes d'una família rígida, sol imaginar que haurà d'enfrontar-se a tothom o prendre una decisió dràstica. Tanmateix, no sempre cal començar per una ruptura.
A vegades el primer pas és força més petit: formular una pregunta que feia anys que no es feia, expressar un desacord sense acabar retirant-lo per evitar un conflicte o prendre una decisió personal sense demanar disculpes per això.
En teràpia he hagut de fer en més d'una ocasió una pregunta que pot semblar força peculiar: «A tu et van donar a llum o et van "prestar?"». Darrere de l'humor hi ha una qüestió important: fins a quin punt una persona sent que té dret a viure la seva pròpia vida sense necessitar l'autorització de la seva família?
Ara bé, convé no idealitzar el procés. Quan algú comença a comportar-se d'una manera diferent, la resta de la família pot reaccionar intentant recuperar el funcionament anterior. La Teoria General de Sistemes descriu precisament com, Quan un membre modifica una pauta habitual, l'entorn pot activar moviments per tornar el sistema al seu estat anterior (Watzlawick et al., 1967).
Apareixen llavors els retrets, el «abans no eres així», el «ara tot et molesta» o la culpa encoberta. També pot aparèixer el silenci o una retirada afectiva que deixa força clar que aquella nova manera de comportar-se no està sent ben rebuda.
Això no significa que qualsevol canvi sigui necessàriament encertat. Però tampoc no significa que la reacció de la família s'hagi de convertir en l'únic criteri per decidir si un està fent bé alguna cosa.
Em sembla especialment important trobar una manera de respectar la família sense haver d'obeir totes les seves expectatives. No es tracta de guanyar una discussió ni d'aconseguir que els altres reconeguin que un tenia raó. Es tracta de poder prendre decisions pròpies sense viure permanentment pendent de les conseqüències que tindran sobre el vincle.
En les famílies amb una rigidesa molt marcada, aquest procés pot resultar especialment difícil. A vegades, quan algú deixa d'ocupar el lloc que tenia assignat, el sistema respon apartant-lo. No sempre hi ha una expulsió explícita. Pot ocórrer mitjançant silencis, distanciament, exclusions o una narrativa compartida en què aquesta persona acaba sent considerada la responsable de la ruptura familiar.
I hi ha ocasions en què, malauradament, prendre distància és necessari. No totes les famílies estan disposades a canviar, ni totes les relacions es poden mantenir sense que algú hagi de renunciar contínuament a si mateix.
Quan demanar ajuda
Una de les dificultats d'aquestes famílies és que la rigidesa pot passar completament desapercebuda per a qui ha crescut en ella. És semblant al que passa amb l'olor de la nostra pròpia casa: qui hi viu deixa de percebre-la, mentre que algú que hi entra per primera vegada pot notar-la de seguida.

No sol ser freqüent que una família rígida sol·liciti una teràpia familiar, però la teràpia individual, des de l'òptica sistèmica, és igualment efectiva.
Potser és el moment de buscar ajuda quan el malestar comença a repetir-se, quan costa prendre decisions sense consultar mentalment què pensarà la família, quan un es descobreix fent sempre de qui no molesta o quan les relacions personals reprodueixen una i altra vegada el mateix tipus de renúncia.
En teràpia pot resultar útil explorar no només què va passar en la família d'origen, sinó també quin lloc va ocupar cada persona, què va aprendre sobre l'afecte i la pertinença i fins a quin punt continua reproduint aquelles pautes en la seva vida actual.
Treballar sobre la rigidesa familiar no implica necessàriament renunciar a la família ni iniciar una guerra contra ella. A vegades passa una cosa força esperançadora: quan algú comença a introduir petits canvis, els altres també troben un marge per relacionar-se d'una altra manera. El que abans no es podia parlar comença a tenir un espai i algunes normes que semblaven intocables deixen de ser-ho.
Altres vegades no passa així. I també és important poder-ho reconèixer.
Al final, potser la qüestió no és aconseguir que una família funcioni d'una manera determinada, sinó que els seus membres puguin viure-hi sense haver de deixar de ser qui són.
Referències bibliogràfiques
Bateson, G. (1972). Steps to an ecology of mind. Chandler.
Boszormenyi-Nagy, I., & Spark, G. M. (1973). Invisible loyalties: Reciprocity in intergenerational family therapy. Harper & Row.
Bowen, M. (1978). Family therapy in clinical practice. Jason Aronson.
Minuchin, S. (1974). Families and family therapy. Harvard University Press.
Minuchin, S., Rosman, B. L., & Baker, L. (1978). Psychosomatic families: Anorexia nervosa in context. Harvard University Press.
Olson, D. H., Russell, C. S., & Sprenkle, D. H. (1983). Circumplex model of marital and family systems: VI. Theoretical update. Family Process, 22(1), 69–83.
Watzlawick, P., Beavin, J. H., & Jackson, D. D. (1967). Pragmatics of human communication: A study of interactional patterns, pathologies, and paradoxes. W. W. Norton.

Enric Soler
Psicòleg especialista en disfuncions relacionals familiars.

