Sobreviure a una campanya electoral tòxica

Indignació, doble vincle i salut psicològica

Existeix una forma silenciosa de desgast emocional que no neix de l'excés de feina ni de les exigències de la vida quotidiana, sinó de l'exposició continuada a un entorn social percebut com a conflictiu, impredictible o incoherent. Succeeix quan l'espai públic, que hauria de facilitar el diàleg, la representació popular i la construcció d'acords, es converteix en un escenari dominat per la confrontació, l'etiquetatge, la simplificació dels problemes complexos, la desqualificació sistemàtica del rival polític, i la normalització de la lògica de la batalla permanent.

Si en els últims anys has experimentat cansament psicològic, desil·lusió, irritabilitat o la necessitat de desconnectar-te de l'actualitat, probablement no es tracti únicament d'una reacció individual. Des de la psicologia relacional sistèmica entenem que les persones no desenvolupen les seves emocions de manera aïllada, sinó dins de xarxes d'interacció que inclouen la família, la comunitat, les institucions i el clima social més ampli.

Quan l'entorn col·lectiu es caracteritza per alts nivells de polarització, incertesa i contradicció comunicativa, el malestar no roman únicament en l'esfera política. També pot traduir-se en conseqüències emocionals, cognitives i relacionals que viuen immersos en aquest context.

Quan la política afecta el sistema nerviós: manifestacions psicològiques freqüents

L'exposició continuada a missatges alarmistes, discursos polaritzats, la instrumentalització demagògica de casos puntuals però mediàtics i la presència constant de conflictes al debat públic poden contribuir a mantenir l'estrès, especialment quan es prolonguen en un context d'incertesa. Primer hi va haver campanyes electorals; després, precampanyes; i hem arribat a un punt en què el clima electoral sembla estendre's fins a l'equador de les legislatures.

La simptomatologia del ciutadà hiperexposat: Com es manifesta en el cos i la ment?

Ansietat i hipervigilància

Quan els esdeveniments socials es presenten en termes extrems o catastrofistes, algunes persones poden romandre en un estat d'alerta sostinguda. Això es pot manifestar com a preocupació excessiva, tensió muscular, dificultat per desconnectar mentalment o sensació persistent d'amenaça.

La polarització basada en etiquetes absolutistes ("nosaltres o el caos") manté el sistema nerviós en un estat continu de "lluita o fugida". Apareixen taquicàrdia, tensió muscular, dificultats per agafar el son i una sensació permanent d'expectació davant del perill.

Neguit i inseguretat existencial

Moltes persones descriuen una inquietud difusa difícil d'explicar. Encara que no sempre identifiquin un problema concret a la seva vida personal, poden sentir que les regles socials es tornen més incertes, contradictòries, ambigües o canviants. És una mena de sensació difusa de torbació i incomoditat que costa ubicar a la vida quotidiana. És el reflex de viure en un ecosistema on les normes es perceben com a manipulables i fràgils.

Saturació emocional i desconnexió

Davant d'un flux continu d'informació conflictiva, algunes persones recorren al distanciament com a manera de protegir-se. Poden deixar de seguir l'actualitat, sentir apatia o indiferència, o experimentar un esgotament emocional que en dificulta la implicació. Davant la incoherència constant del discurs públic, el cervell recorre a la “desconnexió defensiva”. Apareix una sensació de desrealització (“això no pot ser real”), distanciament de les pròpies emocions o una apatia anestèsica per evitar el dolor de la indignació repetida. emociones o una apatía anestésica para evitar el dolor de la indignación repetida.

Pèrdua de sentit i anomia eticoexistencial:

Si es percep una discrepància reiterada entre els discursos públics i les accions observables, pot aparèixer el desencís. Aquest pot erosionar la confiança en les institucions i dificultar que es mantinguin expectatives positives sobre el futur col·lectiu. Quan es constata que les promeses es trenquen, que es justifica qualsevol mitjà per a un fi de poder i que l'honestedat no té premi, sorgeix la gran fallida: “Si els valors col·lectius no importen, en què sostinc les meves certeses?”. Es genera una sensació de buit, desencís i cinisme defensiu.

Les xarxes socials poden funcionar com a espais on s'expressen i canalitzen tensions emocionals i frustracions col·lectives. La intensitat d'aquests intercanvis pot ser indicativa de tensió emocional i polarització social, encara que per si sola no permet establir com se sent la població en conjunt.

Hipòtesi sistèmica: l'espiral circular del deteriorament polític i ciutadà estaria actuant com "la màquina de la polarització"

Per comprendre l'origen d'aquest malestar, cal mirar la interacció entre els representants polítics i la ciutadania, no com una línia recta (causa-efecte), sinó com un bucle de retroalimentació circular. El que s'observa amb freqüència són processos circulars d'influència mútua. Aquest bucle no depèn exclusivament de líders, partits o ideologies concretes. Es tracta d'una dinàmica relacional que pot aparèixer en contextos polítics diversos i que acaba afectant tant els actors institucionals com la ciutadania.

Des d'una perspectiva sistèmica, la reacció emocional de la ciutadania no constitueix únicament una conseqüència del comportament polític, sinó que també pot convertir-se en un element que reforça i legitima noves estratègies de polarització i manipulació comunicativa, tancant així un procés de causalitat circular.

A. La Síndrome de Hubris * i la pèrdua de contacte amb la realitat

A la cimera del poder, és freqüent que la classe política desenvolupi l'anomenada Síndrome d'Hubris*, un constructe proposat per Owen i Davidson per descriure determinats patrons de funcionament associats a l'exercici prolongat del poder, caracteritzats per l'arrogància, la sobreestimació de la pròpia capacitat, el menyspreu per l'opinió dels altres i una progressiva desconnexió dels problemes reals.

Immersos en entorns polítics i comunicatius altament autoreferencials, envoltats d'equips que reforcen determinades interpretacions dels fets, que eviten contradir el dirigent i de filtres informatius que exclouen perspectives discrepants, alguns líders es poden anar progressivament distanciant de l'experiència quotidiana de la ciutadania. A organitzacions on reconèixer un error s'interpreta com una amenaça per a l'autoritat, els líders deixen de veure ciutadans amb necessitats i passen a veure mètriques d'intenció de vot.

En aquestes circumstàncies, el problema no rau únicament en les característiques individuals de qui exerceix el poder. També importa el sistema que l'envolta i que, mitjançant les respostes, pot limitar la correcció d'errors i reforçar una visió autoreferencial dels esdeveniments.

Com vaig assenyalar a principis de 2023 al meu article "Las psicopatologías de la clase política", determinats contextos de poder poden afavorir dinàmiques psicològiques associades a la grandiositat, la sobreconfiança o el distanciament progressiu de la crítica externa. Aquestes dinàmiques no equivalen necessàriament a trastorns mentals, però poden influir en la qualitat de la presa de decisions.

B. Les dinàmiques comunicatives de la manipulació

Per poder sostenir aquesta desconnexió, el polític recorre a estratègies que alteren la percepció de la població:

• La propaganda moderna no busca apel·lar a la lògica, sinó activar dreceres mentals (heurístiques) per condicionar el nostre comportament aprofitant les vulnerabilitats del cervell:

  • Sesgo de confirmación: Tendim a buscar informació que validi el que ja pensem. La propaganda ofereix relats simplistes que confirmen prejudicis previs, produint la satisfacció de "tenir la raó" mentre bloqueja qualsevol dada objectiva contrària.

  • Deshumanització de l'oponent (biaix in-group / out-group): Mitjançant l'ús d'etiquetes reduccionistes, la propaganda elimina la complexitat de l'adversari polític. En percebre el diferent com una amenaça existencial, el cervell desactiva l'empatia i justifica el menyspreu i l'agressió verbal com un acte de defensa legítima.

  • Efecto d'il·lusió de veritat: El cervell confon la familiaritat amb la certesa. La repetició incessant d'eslògans i consignes idèntiques en debats i mitjans aconsegueix que excuses inversemblants o mentides obertes acabin sent acceptades com a "fets" per mera acumulació.

  • Segrest de l'amígdala: En sobreexposar la ciutadania a escàndols, frases fora de context i amenaces catastròfiques, la propaganda manté activat el centre emocional del cervell (amígdala), anul·lant el judici crític de l'escorça prefrontal.

• El 'doble vincle' en l'espai públic: Gregory Bateson va teoritzar aquesta trampa comunicativa en què una figura d'autoritat envia missatges obertament incompatibles en diferents nivells de comunicació (verbal davant de conductual). Per exemple, afirmar una línia vermella ètica i transgredir-la amb els fets. Això genera un «curtcircuit» cognitiu en el ciutadà, la reacció natural del qual, per no sentir-se vulnerat, és la desafecció. L'objectiu últim del doble enllaç és bloquejar el receptor del missatge, perquè el cervell no pot processar dues informacions contradictòries alhora. Bateson va proposar inicialment aquesta teoria en el marc de la investigació sobre l'esquizofrènia (del grec clàssic: schizein (σχίζειν) «trencar» + phrēn (φρήν), «ment», +-ia, sufix que indica patologia), però actualment s'interpreta sobretot com una descripció de determinades dinàmica.

• El trauma de l'incompliment i la pèrdua de rellevància dels programes electorals: Quan les promeses electorals no es materialitzen i les justificacions ofertes es perceben com a insuficients o poc consistents, la confiança institucional tendeix a deteriorar-se. La ciutadania sol detectar aquestes incoherències. Analitzar els programes electorals deixa de tenir sentit: la ment optimitza energia i descarta un document percebut com a manca de credibilitat o eficàcia.

C. La resposta reactiva del ciutadà i el tancament del bucle

El ciutadà saturat d'incoherència i desemparament ètic reacciona des de les emocions primàries: indignació, cinisme o ràbia. Així, l'acte de votar deixa de ser propositiu ("quin projecte vull per a la meva societat") i es converteix en punitiu ("a qui necessito castigar per frenar aquesta amenaça").

D. La tràgica legitimació del polític

Aquí es tanca la trampa sistèmica: en veure la societat atrapada en la por, la ràbia o el vot de càstig, els polítics, alimentats per la Síndrome de Hubris *, interpreten que "a la població no li importen els programes ni l'honestedat, només les emocions i les etiquetes de tribu". Aquesta conclusió els legitima per reforçar les seves estratègies de construcció del relat, profunditzar la polarització i retorçar les normes del joc polític. El deteriorament de la classe política i la reacció en cadena dels ciutadans s'alimenten mútuament en una espiral destructiva.

L'efecte psicològic més rellevant del doble vincle no sol ser la discrepància en si mateixa, sinó la sensació que resulta impossible construir una representació coherent de la realitat.

El risc de la desconnexió mútua

Un altre aspecte rellevant des de la psicologia relacional és que la desconfiança tendeix a generar més desconfiança.

Els responsables polítics poden interpretar la indignació ciutadana com a resposta impulsiva o emocional. La ciutadania, per la seva banda, pot interpretar determinades decisions institucionals com a senyals de distància o de manca d'autenticitat.

Quan totes dues interpretacions es retroalimenten, augmenta la sensació de desconnexió entre representants i representats i es reforça una espiral de recel mutu que pot acabar bloquejant la cooperació i el diàleg.

Com protegir la salut emocional en contextos de polarització

Regular l'exposició informativa

Quan un missatge polític et provoqui una intensa reacció emocional, fes una pausa abans de compartir-lo o de prendre una decisió. Pregunta't quins fets presenta, quines interpretacions afegeix, quina informació omet i si fa servir la por o l'hostilitat per impedir una valoració crítica. No es tracta de desconfiar automàticament de qui desperta emocions, sinó evitar que la intensitat d'aquestes substitueixi l'anàlisi dels fets.

Diferenciar informació d'activació emocional

No tot contingut polític cerca informar. Aprendre a distingir entre fets, opinions i missatges dissenyats per provocar reaccions emocionals constitueix una habilitat fonamental d'autocura psicològica.

Conservar el pensament complex

La realitat social poques vegades es redueix a categories absolutes. Desenvolupar una mirada matisada ajuda a disminuir la reactivitat emocional i afavoreix decisions més conscients i racionals.

Cuidar els espais relacionals propers

Les relacions personals constitueixen un dels principals factors protectors davant de l'estrès social. Preservar converses respectuoses i vincles basats en la cooperació ajuda a contrarestar els efectes de la polarització.

(*) La paraula hubris (o hybris) prové del grec antic ὕβρις (húbris), que significa desmesura, insolència, arrogància o violència desenfrenada.

Reflexió final

La salut mental no depèn únicament del que passa al nostre món interior. També està profundament vinculada a la qualitat dels entorns relacionals en què participem. Quan l'espai públic esdevé especialment polaritzat o conflictiu, és normal experimentar cansament, frustració o desconfiança.

Tot i això, protegir la nostra salut psicològica no implica retirar-nos del món ni tornar-nos indiferents. Significa desenvolupar la capacitat de participar a la vida col·lectiva sense quedar atrapats en dinàmiques que alimenten la por, la indignació permanent o la pèrdua de sentit.

La veritable resistència psicològica és conservar la capacitat de pensar amb claredat, relacionar-nos amb respecte i actuar d'acord amb els nostres valors, fins i tot quan l'entorn convida constantment a reaccionar des de la confrontació.

Tenir cura de la salut mental en temps de deteriorament i hiperpolitització no vol dir tornar-nos indiferents, sinó recuperar la nostra sobirania emocional. En negar-nos a reaccionar des de la ràbia teledirigida i desactivar els biaixos amb què busquen condicionar-nos, trenquem el bucle que alimenta la manipulació i preservem la nostra lucidesa, la nostra ètica i la nostra qualitat de vida.

(*) La paraula hubris (o hybris) prové del grec antic ὕβρις (húbris), que significa desmesura, insolència, arrogància o violència desenfrenada.

Referències bibliogràfiques

Abrams, Z. (2024, octubre). The impact of election stress: Is political anxiety harming your health? Monitor on Psychology. American Psychological Association. https://www.apa.org/monitor/2024/10/managing-political-stress

American Psychological Association. (2025). Stress in America. https://www.apa.org/pubs/reports/stress-in-america

Bateson, G. (1972). Steps to an ecology of mind. Chandler Publishing Company.

Bateson, G., Jackson, D. D., Haley, J., & Weakland, J. (1956). Toward a theory of schizophrenia. Behavioral Science, 1(4), 251-264. https://doi.org/10.1002/bs.3830010402

Bowen, M. (1978). Family therapy in clinical practice. Jason Aronson.

Durkheim, É. (2001). La divisió del treball social. Akal. (Obra original publicada el 1893)

Durkheim, É. (2004). El suïcidi. Akal. (Obra original publicada el 1897)

Kesner, L., Juríčková, V., Grygarová, D., & Horáček, J. (2025). Impact of media-induced uncertainty on mental health: Narrative-based perspective. JMIR Mental Health, 12, e70827. https://doi.org/10.2196/70827

Owen, D. (2007). The hubris syndrome: Bush, Blair and the intoxication of power. Politico's Publishing.

Owen, D., & Davidson, J. (2009). Hubris syndrome: An acquired personality disorder? A study of US presidents and UK prime ministers over the last 100 years. Brain, 132(5), 1396-1406. https://doi.org/10.1093/brain/awp008

Watzlawick, P., Beavin, J. H., & Jackson, D. D. (1967). Pragmatics of human communication: A study of interactional patterns, pathologies, and paradoxes. W. W. Norton.