No hi ha dos dols iguals perquè no hi ha dues persones iguals
Sovint sentim que els dols segueixen una sèrie de fases, o que podem elaborar fent determinades tasques. És cert que, vist a gran distància, el dol sembla tenir certes regularitats que s’esvaeixen quan ens acostem amb el màxim afecte i interès pel procés que està passant una persona en concret. No ens enganyem: si els éssers humans som únics i irrepetibles, l’elaboració de les nostres pèrdues també ho serà.
Si no hi ha dues persones iguals,
no hi ha dos dols ni tan sols semblants.
La teràpia de suport al dol és un procés únic, que depèn de la persona en dol, la seva pèrdua i la relació amb el seu terapeuta.
Enric Soler
Un dol de molta alçada
La història de Violeta i de Bugan
Violeta és una dona de trenta-cinc anys, mestra de pedagogia terapèutica. És art-terapeuta. Encara que, per raons de confidencialitat, el seu nom en aquest article és fictici, el real correspon al d’una deessa grega que posseïa una força arrasadora sobre els guerrers. En el seu nom es guanyaven batalles a l’antiga Grècia.
El significat del nom de la nostra protagonista vol dir: “la flor més bella“.
S’identifica amb el seu signe zodiacal: Àries.
Refereix que el seu arbre és el roure, sens dubte un dels més forts i sòlids que existeixen.
El seu color: el turquesa, pedra considerada sanadora, que ofereix benestar al cos i a l’esperit. S’associa la turquesa amb la sintonia espiritual, i tradicionalment se la contempla simbòlicament com estimuladora de la comunicació de l’esfera física amb l’espiritual. La turquesa és una pedra preciosa que enforteix i infon calma alhora; purificadora i dissipadora de les energies negatives.
A Violeta, com qualsevol planta silvestre, li agrada la natura. Ha estat vivint aquests últims anys en un entorn rural però per qüestions laborals fa un any s’ha traslladat a una gran ciutat. Aquest últim any ha treballat en un centre de menors, atenent casos de màxima complexitat. La seva vocació és tenir cura dels altres, i és el que dóna sentit a la seva vida. Amb el canvi de domicili, tornarà a estar a prop de la seva família més propera. D’aquesta manera també li resultarà més fàcil tenir cura dels pares, que es van fent grans, i de la petita Gelea, la seva neboda de tres anys, amb la qual gaudeix de moments inoblidables.
Ha triat una zona el menys urbanita possible per fixar la seva residència a la ciutat. Un d’aquests petits barris que encara conserven l’essència de barri, en el qual no ha trigat a arrelar connectant amb els éssers humans més humans que l’habiten.
A la Violeta li agrada mantenir el contacte amb la natura i compartir sortides amb persones afins. Com a bona planta enfiladissa, té molta experiència en l’escalada, així que s’integra al Centre Excursionista del Barri (CEB).
Coneixent a Bugan
El potencial de cura de Violeta revoluciona el CEB. En la seva maleta de canvi de domicili va importar una bonica tradició del seu anterior context rural, que resulta una excel·lent idea per tenir cura d’aquells i aquelles a qui aprecies: es tracta de la celebració del que s’anomena el “Feliç No Aniversari”. Aplicar aquest ritual de cura en el nou context social consisteix en que tot el grup es dediqui en cos i ànima a celebrar i complimentar a un membre del CEB sense que hi hagi cap motiu especial per fer-ho. Així, celebren diversos “Feliç no aniversari”.
Violeta coneix al CEB als que seran la seva nova colla. Dos experts escaladors: Óscar i Carlos, i una dona amb gran personalitat: Bugan, contracció de buguenvíl·lia.
Bugan té cinquanta-quatre anys. Es va divorciar fa un temps, i es va unir al CEB per conèixer noves amistats. Té una filla de vint-i-dos anys que conviu amb ella.
Violeta i Bugan comparteixen confidències. Bugan és una gran professional que, també com a bona planta enfiladissa, ha arribat al més alt en el seu lloc de feina. Es queixa del famós sostre de vidre que atrapa tota dona en el seu desenvolupament professional. A la seva empresa ja no pot ascendir més, ni pot aspirar a un sou més alt. Bugan confessa “patir ansietat“. En la seva història de vida es va produir un fet traumàtic: quan ella tenia vint-i-dos anys, just l’edat actual de la seva filla, va veure morir prematurament al seu pare entre els seus braços.
Al cap de poc de conèixer-la, arribà el confinament per la Covid-19 de manera que la colla va quedar aïllada, cadascun al seu domicili. L’aïllament no els va impedir seguir tenint cura uns dels altres. S’estableix una dinàmica en la qual cada nit, a una determinada hora, faran una videoconferència en què, de forma rotativa, cadascun tindrà cura dels altres en la distància. S’activen recursos tan senzills i alhora tan poderosos en l’afany d’assistir l’altre com explicar un conte, inventar un joc … Totes les nits, a la mateixa hora, ningú va faltar a la cita. Celebren de manera telemàtica el “Feliç no aniversari” de tothom, però arriba el desconfinament i queda pendent la celebració dedicada a la Bugan.
Bugan fa una difícil petició a la colla
Un cop acabat el confinament, la Bugan li demana al grup que vol anar amb ells a pujar un cim de 3000 metres. Era una cosa impensable donada la manca d’experiència i de preparació física, i més tenint en compte l’edat de la Bugan. La colla li insisteix a desistir de la idea sense èxit. Les buguenvíl·lies necessiten grimpar i, amb les punxes de les seves tiges, feriran a qualsevol que s’interposi en els seus reptes. Utilitza les seves branques espinades per defensar-se de la negativa dels seus amics, amenaçant-los seriosament: “Si no pujo els 3000 metres amb vosaltres, ho faré amb un altre grup de l’CEB“.
Davant d’aquesta determinació, vivint-la com una certa manipulació emocional, la colla accedeix, posant les seves condicions: haurà de fer un intens aprenentatge i s’haurà d’entrenar amb tots ells fins que estigui en condicions físiques, i disposi de les habilitats i competències necessàries per aconseguir el seu repte. La Bugan, decidida i aplicada, accepta i compleix religiosament amb les instruccions i l’entrenament a què la sotmeten els experts escaladors.
Preparant l’ascens
Violeta prepara amb màxima cura l’ascens, convertit en format d’un “Feliç no aniversari”, per coronar el desig de Bugan i reconèixer el seu esforç en preparar-se per a això. Com no pot ser d’una altra manera, Bugan està impacient i vol prendre un cafè amb Violeta, una cosa que aquesta no pot acceptar, ja que té previst preparar el menjar per a l’endemà. “Ho sento, Bugan, no puc anar a fer un cafè perquè he de preparar una empanada per demà” – diu Violeta. Bugan, més pràctica, li suggereix comprar una empanada a qualsevol supermercat, però per Violeta és important cuinar l’empanada artesanalment, pastant curosament la massa, donant temps a què fermenti, i enfornar-la, amb el desig de nodrir el grup en un dia tan especial com el “Feliç no aniversari” en el qual la Bugan faria realitat el seu repte personal.
El cerimonial de la preparació del menjar implica un procés mental i emocional que forma una part important del fet de tenir cura dels altres. També necessitarà temps per comprar el vi preferit de Bugan, per celebrar l’assoliment d’aconseguir els 3000 metres.
Per fi va arribar el dia!
Violeta, i Carlos es disposen a l’ascens dels 3000 metres. Es distribueixen davant i darrere de Bugan per protegir-la davant de qualsevol eventualitat. El repte és important i tota precaució sempre serà necessària.
La meteorologia és perfecta, així que ascendeixen a poc a poc, fent parades per descansar i reparar forces amb la deliciosa empanada preparada per Violeta. Finalment aconsegueixen arribar al capdamunt. Bugan veu complert el seu somni. Ha aconseguit ascendir al cim que es va proposar!
Un cop al cim, feliç i orgullosa de si mateixa, es va fer unes fotografies i les va publicar a les xarxes socials. Volia mostrar al món la seva gesta. Volia compartir la seva felicitat de forma pública.
El descens es realitzà amb la mateixa cura. Carlos va davant i Violeta se situa darrere de Bugan. Tot va de meravella. Ja gairebé estan arribant al cotxe i van caminant per un terreny pràcticament pla.
Accidentalment, Bugan ensopega amb l’arrel d’un arbre i en la caiguda es precipita per un barranc d’una mica més de tres metres d’alçada. Violeta baixa immediatament per socórrer Bugan, mentre Carlos demana ajuda als serveis d’emergència.
Violeta abraça Bugan i intenta estimular-la perquè mantingui el coneixement, però finalment no pot fer res més que acollir-la i abraçar-la en la seva transició. Bugan perd la vida en braços de Violeta, de la mateixa manera que el pare de Bugan va morir en els seus.
Teràpia del dol d’aquest cas concret
Primers objectius terapèutics
Acomodació, acceptació de la demanda terapèutica i establiment de les bases de la relació terapèutica.
Violeta formula la demanda terapèutica a la primera setmana posterior a l’accident. El primer objectiu terapèutic consisteix en l’acomodació i la construcció de l’enllaç terapèutic. En qualsevol teràpia és fonamental que la relació que s’estableix entre demandant i terapeuta sigui sòlida i compleixi les característiques de qualsevol relació d’ajuda.
Ha de quedar clar qui demana ajuda, qui l’ofereix i reconèixer-se mútuament com a experts: la demandant és experta en la seva pròpia vida, i el terapeuta expert en el canvi. És imprescindible establir un enquadrament pel que fa a espai i el temps de les sessions.
El terapeuta avalua el tipus de demanda i, coneixedor de les seves capacitats i limitacions, ha d’acceptar o derivar la demanda. La demandant ha d’atorgar al terapeuta l’autoritat tècnica, escoltant si els seus sentiments li indiquen que aquest terapeuta serà útil per a la seva demanda. Aquesta és una gran responsabilitat, ja que implica estar disposada a convidar-lo a formar part de la seva vida durant un recorregut vital tan transcendent i dolorós.
Per això és molt recomanable que la decisió no es prengui en la sessió zero (el primer contacte), sinó que la demandant es prengui un temps per triar el terapeuta amb el qual se senti més còmoda, i que aquesta decisió sigui presa sense la presència del terapeuta, per no influir en la decisió.
Violeta atorga al terapeuta un suposat saber per ajudar-la
En aquest cas, Violeta va sentir que el terapeuta era el professional adequat i el va elegir per recórrer junts el dolorós camí que la conduiria a donar sentit a la pèrdua i el trauma viscuts, convertint-los en ferides ben tancades que sempre seran visibles per recordar-li que la vida és una successió de pèrdues que ens entrenen per a la nostra pròpia mort, i que alhora aquestes cicatrius li faran la pell més dura per afrontar noves pèrdues en la seva biografia futura o que la dotaran d’eines per ajudar d’altres persones amb dols semblants.
Anvers i revers d’una targeta que Violeta ha dibuixat, en la qual fa seus els “peixos socials” que el terapeuta té a l’aquari de la seva sala d’espera, com a eina simbòlica que l’ajudarà a “treure’s la màscara de guerrera superficial” per connectar amb la dolorosa “SENSIBILITAT” necessària per fer front a la pèrdua.
Accepta explícitament l’ajuda quan expressa: “Amb això, no puc jo sola“.
Començant la teràpia
El primer objectiu de qualsevol psicoteràpia del dol hauria de ser la integració i assimilació de l’experiència de pèrdua traumàtica. Això s’aconsegueix amb el que anomenem ventilació emocional, una tècnica en la qual el terapeuta es disposa a escoltar activament, amb tots els sentits, la narrativa d’allò que ha succeït. Entenent que el terapeuta no és més que un mirall de la persona que fa la demanda terapèutica, com més activament escolti a la seva clienta, aquesta podrà escoltar-se més activament a si mateixa, integrant molt millor el trauma viscut i la pèrdua que d’ell se’n deriva.
La millor manera de creure’t l’increïble,
és explicar-t’ho a tu mateix@ les vegades que calgui
Enric Soler
A partir d’aquesta escolta activa el terapeuta s’endinsa en la informació que s’ha narrat en l’exposició del cas.
“Aprofitant un trencat, neix un arbre humil, que m’aporta una mica d’estructura“
Violeta utilitza els seus propis recursos. Mig “confitada” com ella diu, per la pandèmia de la Covid-19, no hi ha obstacles per a descriure elements com la crueltat de la vida, la culpa, la ferida, el dolor, la desesperació, la contingència, l’amor, la dispersió, la foscor, la ràbia, l’ansietat, el naufragi, la tristesa, el vincle i la mort.
A casa seva germina un arbre terapèutic que li aporta estructura i en el que aviat començaran a brollar nous brots i fulles de gran càrrega emocional, que l’ajudaran a filar l’essència que li queda de la seva amiga. La valentia, la ruptura, la tendresa, la sensibilitat, la fusió del clar amb el fosc, la intimitat, la toxicitat, són elements que l’ajuden a conjugar l’arbre que estructurarà la seva revolució emocional interna al costat de la cadira buida que ha deixat la seva amiga Bugan.
Tot això queda recollit en aquest impressionant treball emocional plasmat en format multimèdia, de Violeta:
Veient aquest impressionant treball terapèutic en format de vídeo, en què la demandant s’entrega en cos i ànima al dolor de la pèrdua, així com a l’arbre que reneix d’ella, qualsevol podria creure que el seu dol s’ha elaborat. Doncs no. Encara queda camí per recórrer.
Què ha evidenciat la pèrdua de Bugan al CEB?
Una de les coses importants que s’havia de fer, és un protocol d’accidents mortals per al CEB. No es podia repetir que, si algú tornava a perdre la vida en una escalada, els seus familiars s’assabentessin de la mort mitjançant un grup de WhatsApp, com havia passat en el cas de Bugan. És una tasca que encara està pendent, en la qual Violeta està decidida a involucrar tot el Centre Excursionista del Barri.
Les persones excepcionals,
elaboren dols excepcionals
Enric Soler
Primera excursió sense Bugan: ¿Les casualitats existeixen?
A la següent sessió terapèutica Violeta posa damunt la taula la seva primera sortida a la muntanya després de la malaurada desaparició de Bugan. Va ser una sortida, amb els seus companys alpinistes, a una muntanya de poc risc. Tot i això, es van topar amb un altre accident semblant al que va patir la Bugan: una noia jove havia caigut per un precipici similar al que va posar fi a la vida de Bugan. Els seus companys i ella es van encarregar de socórrer la noia accidentada i demanar auxili als serveis d’emergència. Es van adonar que no tenia experiència i que no anava amb l’equip de seguretat adequat.
Quina casualitat que es trobessin amb un altre accident!
Però … Les casualitats existeixen? Violeta està convençuda que no. En qualsevol cas, va ser una experiència impactant per a ella.
Ritual d’homenatge a la finada
Transcorregut el temps necessari per a ser capaços d’enfrontar-se al terrible buit que havia deixat Bugan, els dos alpinistes van sentir la necessitat de retrobar-se amb l’absència de Bugan al lloc de l’accident. Van preparar, amb tot l’afecte inundat de dolor, l’homenatge més íntim. Durant el camí, van anar recollint flors silvestres que, junt amb una rosa del funeral, que es va assecar tornant-se immortal en l’arbre de Violeta, conformarien un pom que dipositaren just en el lloc on Bugan va perdre la vida. Van portar la mateixa ampolla de vi, el favorit de Bugan, que no van poder beure amb ella el dia del fatal accident, per brindar per la seva memòria en el lloc que el destí va separar els seus camins.
A aquest ritual subjau una actitud extraordinàriament saludable de reeditar l’experiència d’exposar-se al tràgic escenari al costat d’alguna cosa que resulta molt dolorosa de suportar. En realitat, a aquesta excursió no hi van anar només dues persones, sinó que van ser dos, al costat del buit que havia deixat Bugan.
En termes de dol, no hi ha res més saludable que enfrontar-se cara a cara amb la presència de l’absència de la persona que ha mort
Enric Soler
Sorprenent coincidència
En arribar a la base de la muntanya, van descendir els tres metres pels quals es va precipitar Bugan. Aquí van dipositar el seu ram de flors silvestres. Encara hi havia les seves ulleres. El silenci es va trencar per les advertències d’uns guardes forestals que venien a senyalitzar el lloc com a perillós. Violeta i Carlos es van identificar davant els guardes, de manera que tant els uns com els altres es van impressionar d’haver-se trobat en aquest precís moment, en aquest mateix lloc, i pel mateix motiu.
Els guardes els van demanar informació molt concreta sobre com havia estat l’accident. Els dos alpinistes van assessorar els guardes forestals amb tota precisió. Els guardes forestals anaven preparats per col·locar cartells d’avís i obrir un camí alternatiu i van ser advertits pels tres alpinistes: “Si us plau, tallin aquesta arrel, que és la que va fer ensopegar a la nostra amiga“. Es van acomiadar, agraint l’ajuda mútua.
Quina casualitat haver trobat als guardes forestals, just aquell dia, a aquella hora!
Però … Les casualitats existeixen? Violeta està convençuda que no.
Connectant punts: Trobar un sentit a la pèrdua
Superada la prova de visitar l’escenari de l’accident al costat de la presència de l’absència de Bugan, Violeta es troba en millor disposició per connectar punts. Sap i respecta que tots som diferents. Una de les grans diferències entre elles dues era que, mentre Violeta és una persona que gaudeix del viatge de la vida, per Bugan era més important l’estació de destinació que el mateix viatge. Aconseguir reptes era el que donava sentit a la seva vida. Els fracassos, com el seu divorci, no sembla que fossin apreciats com a aprenentatges sinó com a coses que succeeixen i que s’abandonen per insatisfacció.
Potser el conjunt d’insatisfaccions als quals ha de fer front tot ésser humà van poder ser viscuts com aquest “patir ansietat” que algun cop s’havia referit la Bugan. Realment era ansietat? És molt absurd considerar que per Bugan fos menys dolorós considerar-ho ansietat, i en realitat fora frustració, o tristesa, o pena pels objectius no assolits? En qualsevol cas, els símptomes d’ansietat i els de depressió acostumen a presentar-se associats.
Lligant més caps
D’altra banda, es dóna la circumstància que Bugan va haver de passar pel terrible mal tràngol de veure morir al seu pare quan ella tenia vint-i-dos anys, just l’edat actual de la filla de Bugan. Compte! Just ara és quan es podria repetir aquest patró transgeneracional! És casualitat que Bugan mori als braços de Violeta just en el moment en què la seva filla té la mateixa edat?
Responent-se a preguntes
Podem considerar que, inconscientment, sense saber-ho, sense ni tan sols sospitar-ho, Bugan “triés”, amb totes les cometes del món, de forma inconscient, morir en el mateix moment evolutiu del seu pare, després d’aconseguir el seu últim gran repte, però en altres braços molt més capaços de sostenir una situació tan difícil, i evitant així a la pròpia filla el trauma que ella va haver de suportar?
Seria absurd pensar que Bugan va aconseguir un dels reptes més inabastables, com ho és el fet d’aconseguir trencar part del patró transgeneracional, segons el qual, els pares moren en braços dels fills quan aquests tenen vint-i-dos anys?
És possible interpretar que Bugan va invocar, de manera no conscient, a Violeta, a ocupar un lloc de tan extraordinària rellevància en la seva vida, com ho és triar els braços en què abandonar-se al descans etern? És tan estrany pensar que una mare pot protegir d’un trauma la seva filla sense ser-ne conscient?
Violeta així ho sent. I de tal manera que rep amb gratitud el llegat de l’experiència de Bugan, que l’ha fet ser conscient que el suïcidi no conscient existeix. Tant és així, que Violeta ha quedat dotada per sempre amb un do que li permet identificar factors de risc de possibles suïcidis no conscients en persones del seu entorn. Violeta és conscient que el suïcidi no conscient existeix.
Està impactada en observar que en temps de postconfinament, en una societat traumatitzada per la devastació humana de la pandèmia, hi ha més accidents de muntanya, tenim notícies que ha augmentat el nombre d’ofegats a les platges, així com els accidents mortals de trànsit. En la feina, com a mestra, pot percebre que hi ha persones que s’han relaxat en les mesures preventives de contagi de la Covid-19, especialment avis i àvies, amb determinats trets de personalitat, que s’acosten molt més del que seria recomanable als seus néts que, interaccionant a les aules, poden ser portadors asimptomàtics del virus, i una probabilitat alta de contagiar-se i morir.
En definitiva, és com si Bugan li hagués dit de forma no conscient a Violeta: “Fes-me de filla per morir, i a canvi et donaré eines perquè els i les que cuides puguin viure“.
… així com hi ha suïcidis que responen a un acte deliberat del subjecte, també hi ha suïcidis que responen a propòsits inconscients, els quals se serveixen d’ocasions perilloses per aconseguir el seu fi i així passar per desgràcies.
Freud (* )
La sensi-visibilitat
Violeta li va regalar aquesta obra d’art al terapeuta, en què inventa un nou concepte: la sensi-visibilitat, combinació de les paraules “sensibilitat” i “visibilitat”, que identifica com els factors que l’han ajudat a trobar clarividència en el fosc pou del dolor i del trauma. En realitat el terapeuta és només un reflex del seu client. L’única missió del psicòleg és estimular les capacitats dels seus clients. En aquest cas, la “sensi-visibilitat” de Violeta.
Al dors del panell de fusta hi ha un dibuix tipus mandala, de formes orgàniques, suaus, ben definides. És una flor de set pètals, completament oberta, gravada a foc. Ni més ni menys, la flor resultant de l’empelt entre una violeta i una buguenvíl·lea. La flor més bella, que acompanyarà Violeta durant tot el trajecte de la seva vida. És, en definitiva, la cicatriu gravada a foc per a la Violeta.
Pandèmia, confinament i suïcidi no conscient
Crida molt l’atenció que, en un moment de pandèmia que ha implicat un dur confinament per a la població i s’han visualitzat les deficiències estructurals de la nostra societat, del sistema de la Seguretat Social i del sistema polític, que deixen poc marge a un panorama esperançador, hagin augmentat els accidents de muntanya, els ofegats a les platges, els accidents de trànsit i fins i tot nous accidents com el que s’ha produït a Barcelona: la mort d’un noi que circulava amb un patinet.
Quantes d’aquestes morts podrien ser suïcidis no conscients?
(* ) Freud, S. (2001). Psicopatología de la vida cotidiana. En J. Strachey (Ed.) y J.L. Etcheverry y L. Wolfson (Trads.), Obras completas (Vol. 6). Buenos Aires, Argentina: Amorrortu (Trabajo original publicado en 1901).
No Comments