Morir per la Covid-19: El dol confinat

Article en memòria de Ramona Purgimon Martí, víctima mortal de la Covid-19, finada el passat 7 d’abril del 2020 als 73 anys. Descansi en pau.

El dol de les famílies a causa de la Covid-19 és traumàtic per definició

---

---

---

Si has perdut un familiar a causa de la Covid-19 i estàs llegint aquestes línies, no puc expressar-te el socorregut “ho sento molt”. Seria un mal començament, ja que ningú més que tu i la teva família pot imaginar el que heu hagut de viure. En tot cas, permet-me que et presenti el més profund respecte pel dolor i sofriment per una pèrdua que, per com ha passat, s’aventura realment molt complicada d’elaborar. Ningú que no hagi viscut una pèrdua semblant som capaços d’imaginar els nivells de dolor i sofriment que deuen sentir els que s’han trobat en aquestes circumstàncies.

En contra de la consideració generalitzada, el dol no és només un procés intrapsíquic individual

Comencem pel principi. Hi ha una concepció tradicional del dol que s’entén com un procés unipersonal d’adaptació a una pèrdua. Per descomptat, ho és, però això és només una petita part.

Són nombrosos els investigadors sobre els processos de dol: des de la proposta d’Elisabeth Kübler Ross (1969), que va establir unes determinades “fases” del procés, passant per la proposta de Worden (1991), que considerava l’ésser humà com un subjecte proactiu que havia de dur a terme una sèrie de “tasques” per elaborar el dol, fins a una infinitat de concepcions teòriques de diversa índole per intentar comprendre el fenomen del dol.

Qui no ha sentit parlar sobre les fases del dol?, Qui no ha sentit parlar sobre les tasques del dol?

Després d’haver atès més d’un miler de famílies que van perdre un ésser estimat en diferents unitats de cures pal·liatives, em pregunto: ¿Per a què serveixen aquestes fases, que no totes les persones les viuen de la mateixa manera, ni en el mateix ordre?

Al final he arribat a la conclusió que són útils per situar al terapeuta: “Que bé, el meu pacient ja està en la fase de negociació, així que ja només li queda la fase d’acceptació i ja estarà la feina feta“. En una relació terapèutica d’ajuda, el menys important és que el terapeuta marxi tranquil a casa per haver aconseguit “catalogar” el moment del procés d’un dol.

Qui hagi aprofundit una mica més, segur que coneixerà alguna altra cosa sobre les “tasques del dol”. Com a mínim és una perspectiva que contempla la persona en dol com un subjecte proactiu, és a dir, que pot fer alguna cosa per ajudar-se a si mateix per tal de superar la pèrdua d’una manera saludable.

Així i tot, de poc servirà que un terapeuta prescrigui tasques com qui recepta un medicament. Ningú millor que la persona que està patint sap què el beneficia i què el perjudica durant el procés de cicatrització de la seva pèrdua.

En la literatura científica sobre el dol i en la pràctica clínica de la majoria de psicòlegs, es troba a faltar el coneixement i la difusió dels processos d’elaboració del dol des d’un punt de vista més ampli: Com elabora un dol tot un grup familiar? Potser és perquè els psicòlegs, com a éssers humans que som, també caiem en els tabús culturals.

De fet, la mort és el gran tabú de la societat occidental (Bowen, 1976) i hi ha molt pocs professionals formats i amb habilitats i competències suficients per a sostenir-se ferms, alhora que propers, enfront del patiment de tota una família.

S’ha prioritzat l’abordatge individual, encara que és impossible considerar-lo així. En qualsevol psicoteràpia de suport al dol, la persona que està en dol parla de la persona finada i també de les reaccions emocionals dels seus familiars. En invocar-los, tots i totes, ells i elles, estan simbòlicament presents en la sessió.

El dol és un procés d’adaptació per la ruptura involuntària d’un vincle afectiu.

És, per tant, un fenomen de naturalesa relacional

Enric Soler

Així veiem que molts models d’atenció al dol no fan referències familiars, tot i que el dol sigui intrínsecament familiar. El context influeix en el procés i el procés influeix en la conducta i en l’expressió emocional de tots els membres de la família. No tenir en compte el procés familiar implica un abordatge psicoterapèutic empobrit, esbiaixat i, per tant, una intervenció inadequada.

El dol és l’amenaça més gran per a l’equilibri de tota la família

Qualsevol família es manté en un equilibri estable. No totes les famílies són perfectes. Ja se sap, a tot arreu es couen faves… Però si hi ha una cosa que tenen totes les famílies en comú és que funcionen. Amb més o menys dificultats, funcionen per tal que els seus individus hi neixin, es desenvolupin, visquin i morin en un context de relacions d’afecte, d’intimitat i de protecció mínimament suficients.

Al llarg del seu cicle de vida, les famílies van fent petites adaptacions per fer front a les necessitats de cada moment. Són moviments familiars harmònics, que no posen en risc l’equilibri del conjunt.

I el més important de tot: allò que li passi a un dels membres, repercuteix en tot el conjunt. Quan tinc davant una família, la imagino com un mòbil d’Alexander Calder. Com a psicòleg, em fascina comprendre aquests moviments. L’única vegada que vaig tenir l’ocasió de veure intervenir en Santiago Minuchin en persona, va dir: “si quieres comprender a una familia, deja que ‘baile’ enfrente de ti, como si tú no estuvieras presente“. Així ho faig i és meravellós …!

Cada família és única, com les obres d’art d’Alexander Calder. Tenen tendència a mantenir-se en equilibri i alhora tenen la capacitat de trobar un nou equilibri a mesura que es van enfrontant a les etapes del cicle vital: Solteria> Aparellament> Niu complet> Niu buit> Vellesa> Mort. Quan alguna cosa passa a un dels membres de la família, igual que si movéssim una de les peces de l’obra cinètica de Calder, tots els altres, es veuen afectats.

Si bé cada família és única és irrepetible, hi ha dos aspectes que totes tenen en comú:

1. La principal preocupació és mantenir-se en equilibri, sigui com sigui, costi el que costi i això intentaran defensar-ho a ultrança davant qualsevol amenaça.
2. Qualsevol cosa que passi a un dels membres, afecta els altres i posa en crisi l’equilibri vàlid fins llavors.

Per exemple: les necessitats no són les mateixes quan s’espera l’arribada d’un fill, que quan aquest s’independitza per formar una nova família. En tot cas, són adaptacions progressives i la majoria d’elles esperades i assumides com a naturals.

En general, les famílies tendeixen a mantenir aquest equilibri, perquè canviar-lo implica enfrontar-se a la incertesa i això requereix un gran esforç d’adaptació. És el que els psicòlegs anomenem “equilibri homeostàtic”.

Fixeu-vos si és important aquesta estabilitat homeostàtica, que fins i tot en processos que requereixin trobar un nou equilibri per fer front a esdeveniments naturals que implicaran un canvi de posició homeostàtica notable, les famílies necessiten utilitzar unes “eines especials” que la cultura a la qual pertanyen posa a la seva disposició.

Per exemple, els rituals, com la celebració d’un casament, serveixen perquè els nuvis assumeixin, integrin, la pèrdua de la seva identitat com a persones solteres; la celebració del casament serveix perquè els pares dels nuvis puguin assumir amb menys dificultat el dol pel popularment anomenat “niu buit”. En tot cas són canvis “normatius”, és a dir, considerats normals.

Però de vegades es presenten dificultats “no normatives”, és a dir, no comunament acceptades com a normals i que requereixen un canvi d’equilibri homeostàtic de vertigen.

La mort per la Covid-19 és un dels majors reptes que la família haurà d’afrontar en aquest moment de pandèmia. Es tracta d’una pèrdua que es dóna en unes circumstàncies tan dramàtiques, que el dol de les famílies tindrà, sens dubte, uns criteris clínics d’una complexitat només comparable a la pèrdua més antinatural i cruel de totes: la d’un fill.

Els sistemes familiars tendeixen a mantenir un equilibri canviant en funció d’edats, de rols i de cicle vital familiar.

La mort introdueix un desequilibri, en el qual el paper que tenia el difunt és fonamental.

Davant d’una pèrdua no traumàtica, la família tendirà a mantenir l’equilibri amb tota la força, encara que sigui intentant “tapar” la presència de l’absència, mitjançant mecanismes de defensa familiars com el desplaçament del sentiment (centrar-se en la recerca d’un culpable).

Es pot considerar que la família ha elaborat el dol quan és capaç de conviure amb la presència de l’absència de qui ha mort

Tanmateix la família pot intentar esquivar la incertesa del canvi introduint elements patològics, com els secrets de família, o bé generant buits generacionals…

Potser intenti evitar el dolor de la pèrdua infantilitzant un altre membre (en general, la parella del finat) convertint-lo en “portador oficial del dol de tots” i tributari de “ser la nova preocupació” del grup familiar. “Mentre ens preocupem de com ho porta la mare, evitem connectar amb les emocions de la pèrdua del pare“. Com si fos només ella la que resultés afectada per la pèrdua.

També és possible que evitin el dolor d’avui, que retornarà en forma de sofriment patològic en un futur. Hi ha definits i estudiats fins a dotze mecanismes de reajustament homeostàtic desadaptatius, però millor els deixo per a un proper seminari per a professionals.

En els dols traumàtics, com el de la mort per la Covid-19, les probabilitats que les famílies facin servir aquests mecanismes disfuncionals augmenta de manera considerable.

No obstant això, altres famílies amb les característiques d’un funcionament més saludable (amb capacitat d’adaptació, amb flexibilitat en els rols, amb límits ben definits alhora que semipermeables, amb antecedents de resolució de dols de manera satisfactòria i amb un bon suport social) seran més resilients i utilitzaran eines més efectives per fer front a la pèrdua traumàtica per la Covid-19.

Ja hem vist que les famílies mantenen un delicat equilibri que és harmònicament dinàmic. Aquesta dinàmica suau i equilibrada segueix unes lleis pròpies que es troben “emmagatzemades” en el seu propi “núvol”, al que podríem anomenar “inconscient familiar”. La pèrdua abrupta d’un dels membres, les obliga a reequilibrar-se ràpidament, al marge d’aquestes lleis. Queda pràcticament obligada a trobar un nou equilibri de manera disharmònica, desorganitzada, incomplint les pròpies lleis i sovint patològica. Es tracta d’una reacció d’emergència davant l’amenaça de desintegrar-se. Estudis científics demostren que més d’un 90% dels pares que han perdut un fill, acaben divorciant-se. La família es desintegra.

Factors de risc de dol complicat i la Covid-19

Si bé el més comú és que els dols es resolguin de manera satisfactòria en la majoria de casos, hi ha possibilitats que el procés s’alteri i en les pèrdues d’éssers estimats causades per la Covid-19 aquestes possibilitats s’incrementin exponencialment.

El psiquiatre britànic Colin Parkes (2000) va realitzar en els anys setanta una excel·lent aproximació als agents que intervenen en la complicació del dol i els va classificar en funció del moment en què es produeix:

Precedents a la mort

Tot i que la pandèmia de la Covid-19 es va iniciar a Wuhan (Xina), ens van arribar notícies de la gran capacitat de contagi d’aquest virus i dels estralls que va causar en la població.

No obstant això, encara que sigui com un mecanisme defensiu, a la nostra població ens va semblar una cosa molt llunyana. Avui dia, fins i tot reconeguts epidemiòlegs del Sistema sanitari reconeixen obertament que no van imaginar que la Covid-19 arribés fins a nosaltres. Aquesta circumstància ha impedit, que els familiars de les víctimes mortals no poguessin preparar-se emocionalment per anticipar la probable pèrdua.

Concurrents a la mort:

Sabem que al nostre país hi ha excel·lents unitats de cures pal·liatives, prou preparades perquè ningú mori amb símptomes insuportables.

Així doncs, estàvem convençuts que la mort dels nostres éssers estimats seria en circumstàncies normals i en un context d’intimitat, amb la persona malalta, acompanyada dels seus familiars i amics, en definitiva que es produiria un desenllaç en pau.

No obstant això, per l’allau de casos, el Sistema sanitari s’ha vist desbordat, les famílies no han pogut seguir l’evolució de les persones ingressades. Tampoc no han pogut establir un vincle sòlid amb els equips d’atenció, que les hagi fet sentir una mica més segures respecte la provisió de cures. En aquestes penoses circumstàncies, la majoria de famílies no saben ni on, ni com, ni en mans de qui ha mort el seu familiar.

---

“El meu marit va ingressar per una mica de febre i perquè li costava respirar i no vaig saber res més d’ell fins que el meu cunyat em va dir que el van cridar de l’hospital per informar-lo de la seva mort. No van trobar cap altre número de telèfon que el seu. Li van dir que no ens preocupéssim pel cadàver, que ells s’encarregaven de tot. Em vaig passar dos dies trucant a tots els serveis funeraris per trobar el seu cos“.

“Per televisió diuen que les infermeres els donen la mà quan moren. Vull pensar que és cert i m’agradaria agrair-li-ho en persona a qui ho va fer, però mai ho sabré.” -Comenta una afectada-.

Segons Walsh & McGoldrick (2004) els factors de risc que millor prediuen que una família tindrà dificultats en l’elaboració del dol incideixen en:

• Pèrdues no normatives (mort en circumstància no esperable en un context natural)
• Pèrdues múltiples. Per exemple, la coincidència de perdre la feina simultàniament a la pèrdua d’un familiar.
• Pèrdues que es presenten en canvis d’etapa en el cicle vital de les famílies.
• Pèrdues traumàtiques. La causada per la Covid-19 ho és, sens dubte.
• Pèrdues que es donen en famílies amb antecedents de dols no resolts.

Kissane & Bloch (1998) han fet investigacions sobre els factors de risc en funció de la tipologia de família, arribant a identificar els següents:

• Famílies amb nivells de cohesió baixos o extremadament alts.
• Dificultats de comunicació.
• Dificultats per adaptar-se a canvis naturals.
• Rols exercits de manera rígida, sense possibilitat de delegar funcions.
• Famílies amb dificultats per expressar-se emocionalment.
• Famílies incapaces de resoldre conflictes interns.
• Famílies amb grans influències culturals i/o religioses.

---

No es tracta de buscar culpables, però en aquests dos últims mesos han mort milers de persones de manera indigna. Això no ajuda gens a l’elaboració del dol.

Consegüents a la mort:

Amb posterioritat a les morts per la Covid-19, els familiars s’enfronten amb enormes dificultats a causa del confinament. No hi ha funerals, no hi ha abraçades ni llàgrimes compartides. No hi ha possibilitat de suport social, no hi ha una rutina diària per redimensionar …

Només hi ha mitjans de comunicació que llancen balls de xifres de “morts”. Sí: els anomenen morts. El Govern d’Espanya ha optat per confondre una pandèmia amb una guerra, així que se’ls considera carn de canó; ni tan sols tenen la delicadesa de referir-se a ells com a víctimes o difunts. Només hi ha missatges estèrils (per no titllar-los d’insultants) del tipus “Tot anirà bé“.

Com que tot anirà bé? ¿Quina falta de respecte és aquesta per les famílies de les víctimes d’aquest maleït coronavirus? A milers de famílies JA no els ha “anat bé”.

No es tracta de buscar culpables,

però en aquests dos darrers mesos

han mort milers de persones de forma indigna

Emilio Gamo Medina, gran investigador sobre el dol i les etapes de la vida, proposa com a factors de risc:

• La imprevisió de la pèrdua: Totes les defuncions per la Covid-19 són inesperades, per moltes malalties de base que l’infectat tingués, que les podia tenir, però controlades.
• La simultaneïtat de pèrdues: Quantes famílies han perdut un o més éssers estimats i a més s’han quedat sense feina?
• El grau de convivència amb la persona desapareguda: En el cas de la Covid-19 ha resultat una angoixa afegida per la por al contagi.

Són centenars els investigadors que han treballat sobre els factors de risc del dol complicat, però no voldria deixar d’esmentar Weisman (1989), que va proposar com a factors predictors del dol patològic una descripció exacta de la situació en què ens trobem:

El factor de risc del dol complicat més important és una mort intempestiva, absurda o injusta, que trunca una vida en un moment inesperat.

Weisman (1989)

Com podem comprendre el dol considerant que afecta la família en el seu conjunt?

Dono per fet que hi ha una extraordinària difusió en la literatura científica sobre el dol entès com un procés individual, crec que es fa imprescindible la comprensió del fenomen adaptatiu, davant d’una pèrdua des d’una mirada més àmplia: El dol familiar.

El dol és un procés familiar que es posa en marxa a partir de la pèrdua d’un dels seus membres

Bowlby, 1980

La pèrdua, o l’amenaça de pèrdua d’un dels membres de la família, és la pitjor crisi a la qual ha de fer front el sistema familiar.

Bowen,1976

La pèrdua d’un dels membres implica que tots i cada un d’ells s’han d’enfrontar al dolor i com a grup, es veuen obligats a reorganitzar l’estructura funcional com a família per seguir funcionant com a tal, de manera efectiva. Es tracta de poder seguir duent a terme les tasques pròpies, la primera de les quals serà aprendre a viure amb la presència de l’absència de la persona morta. Pots consultar més informació a l’article d’aquest blog “El dol a la família” i també a “Digues-me com és la teva família i et diré com elaborareu el dol“

La mort d’un membre de la família suposa la seva pròpia mort, sent llavors l’objectiu del dol establir les bases d’un nou sistema familiar, que sorgirà de l’anterior, però que no serà mai més el mateix.

Greaves, 1983; Gilbert, 1996

Si ets una persona que ha patit la pèrdua d’un familiar per la Covid-19 i creus oportú un suport al dol, tant si penses acudir a teràpia individualment o amb els teus familiars: tria bé el terapeuta perquè diposites en ell o ella l’estimulació del naixement de la teva nova família. És una gran responsabilitat.

Si ets terapeuta i no et sents amb les competències i habilitats per promoure i tenir cura de la gestació i “assistència al part” d’una nova família, sigues honest i deriva-la a professionals preparats encara que, lamentablement, a hores d’ara no n’hi ha gaires.

Etapes del dol familiar

1.- Reagrupament de la família nuclear

Un cop s’ha produït la mort, la família nuclear reforça els seus vincles afectius interns, restringeix les seves àrees de moviment, selecciona els contactes amb l’exterior per delegar funcions bàsiques, en aquests moments, en persones de confiança i/o membres de la família extensa.

En definitiva, és com si es concentrés un “gabinet de crisi” a la casa procurant incrementar el temps de contacte mutu i disminuir els estímuls exteriors. Això els fa sentir més units i més forts davant la “visita”, ja ineludible, de la mort.

En l’actual situació de confinament es veu compromès aquest primer moviment, ja que alguns membres de la família nuclear poden estar confinats als seus domicilis i no poden “fer pinya” junts.

A més, en aquesta primera etapa, es prenen decisions que en una situació normal vénen molt marcades per la cultura a la qual pertanyen i en situació de confinamen,t pot arribar a no ser possible complir-les.

2.- Intensificació del contacte amb la família extensa, o amb persones afectivament properes a la família (amics, etc.)

Un cop la família nuclear ha “fet pinya”, es comunica la defunció a la resta, que s’atansarà a la família nuclear, li oferirà suport i ajuda si són necessaris. Passarà el mateix amb les amistats, que reconeixeran el dolor de la pèrdua i oferiran el suport que la família nuclear consideri necessari, depenent del Cicle Vital de la família nuclear. (El moment evolutiu en què es trobi).

És freqüent que es delegui a aquest cercle extens l’organització dels rituals de comiat i l’evacuació del cadàver o bé que es traslladin al domicili familiar per ocupar-se dels nens o de la rutina domèstica.

En situació de confinament, la família nuclear pot comunicar la pèrdua a tota la família extensa i a les amistats a través de mitjans de comunicació no presencials, però sempre trobant-se privada de l’escalf d’una abraçada, de compartir el dolor i a més, es veu impossibilitada per complet per organitzar els rituals de comiat habituals de la seva cultura i fins i tot, de poder acomiadar-se del cos inert del finat.

3.- Disminució de la comunicació amb el medi extern

Encara que sense arribar a les exigències socials de l’antic protocol cultural de dol de fa unes dècades, en el qual s’imposava un termini de temps d’obligat compliment pel que fa a la manera de vestir, o a la prohibició de participar en activitats socials festives, segueix mantenint-se una certa disminució de l’intercanvi amb el medi extern, reduint-se les activitats socials, especialment les considerades més frívoles.

L’absència actual de normes clares referent a això en la nostra cultura occidental, pot crear conflictes inter-generacionals sobre la cosa prohibida i la durada de la prohibició.

En l’actual situació de confinament, milers de famílies es veuen obligades a romandre tancades al seu domicili i els únics inputs que els arriben de l’exterior, són els aplaudiments que el personal sanitari dedica a cada pacient en el moment de l’alta mèdica i missatges buits i/o ambivalents com el famós “tot anirà bé“. A aquestes famílies no els ha anat gens bé.

4.- Suport sociocultural a la continuïtat de la Família

Com és més que evident, la societat s’organitza en una unitat principal: la família. D’aquesta manera, assumeix unes funcions que la societat no podria proporcionar per ser massa detallades.

Es tracta de les funcions d’alimentació, cura, educació, autososteniment econòmic, etc. De manera que en l’àmbit social hi ha un gran interès perquè el grup familiar segueixi existint i desenvolupant les seves funcions tot i perdre un dels membres.

A més de l’ajuda que presta l’entorn proper i la família extensa, les societats amb recursos en destinen una bona part a donar suport a la seva continuïtat. Això es tradueix en beques d’estudis per als fills, pensions de viduïtat, subsidis per situació de vulnerabilitat, col·legis per a orfes, exempcions (fa poques dècades, els fills de gènere masculí quedaven exempts de realitzar el servei militar), associacions de vidus i vídues, assegurances de vida, plans de pensions, hipoteques inverses …

Tots aquests recursos tenen un objectiu: oferir suport social i econòmic a la nova família, potser ara que no té la font principal de recursos.

L’emergència sanitària de la Covid-19, concretament a Espanya, ha arribat quan les arques públiques ja havien estat buidades per polítics corruptes i just després d’una crisi econòmica mundial sense precedents.

Hi haurà prou suport social perquè la Covid-19 no destrueixi famílies, a més de destruir vides?

No cal ser endeví per respondre aquesta pregunta, que també es fan els familiars de les víctimes de la Covid-19 que, a més d’haver perdut un ésser estimat, és probable que hagin perdut fonts d’ingressos d’altres membres de la família. ¿Aquesta incertesa ajuda a elaborar el dol? Rotundament NO.

5.- Treva en els conflictes familiars existents o reconciliació

En tota família o sistema saludable (insisteixo en el terme “sistema saludable”, ja que el que exposaré a continuació no s’ha donat en el nostre Sistema polític, per tant em permeto catalogar-lo tècnicament com a sistema greument patològic), es produeix un fenomen que consisteix en una exigència implícita i sovint també explícita de cessament d’hostilitats.

Quan hi ha una amenaça comuna i la supervivència del grup familiar està en risc, s’ha de prioritzar el suport mutu per fer front a les adversitats, de manera, que es fa imprescindible una treva en els conflictes, per molt antics que siguin.

Fins i tot és un moment especial i adequat per a la reconciliació, ja que la proximitat de la mort relativitza la importància dels greuges i augmenta la dels valors, com el suport mutu i la solidaritat grupal.

La necessitat d’un difunt propi per fer pinya, és recurrent en la literatura, el teatre o el cinema, en definitiva, la cultura. De manera lamentable no ho és en el nostre Sistema polític, malalt greu de narcisisme, amb un estil de comunicació de tipus esquizofrènic i el pitjor de tot inculte fins a la medul·la, llançant-se al cap les xifres de morts, els uns als altres, de manera frívola i amb finalitats purament electorals. Estem immersos en un Sistema polític greument tòxic.

6.- Disminució de l’hostilitat externa

La família en dol experimenta un intens dolor i aflicció i és freqüent que abandoni les tasques quotidianes, que es perdin els patrons habituals de conducta, que s’aïlli o que projecti una imatge de vulnerabilitat cap a l’exterior que activa respostes i actituds de compassió, de respecte, de protecció i d’afecte.

En la nostra cultura no està ben vist assetjar el vulnerable, així que el context exterior no importunarà la família amb assumptes intranscendents. Els deutes s’ajornaran, els amistats, veïns i veïnes ajudaran en el que puguin…

Si en general tothom respecta el dolor dels altres, el patiment del dol es respecta encara més, per simple empatia: ningú es deslliura de perdre un membre de la família. Aquesta etapa es caracteritza per la provisió de cures externes dirigides a conductes defensives de la integritat i és el moment en què aquesta comença a reorganitzar-se.

En el dol que ens ocupa, la disminució de l’hostilitat externa pot, fins i tot revertir-se en els casos desafortunats en què la família es pugui trobar estigmatitzada socialment per la por del context extern, què sigui portadora de la Covid-19 i per tant font de contagi. Prendre mesures de precaució no hauria d’aïllar més encara les famílies que han patit semblant tragèdia en el seu si.

7.- Reorganització de la relació amb el medi

En aquesta etapa, la família aprèn a funcionar d’una altra manera, amb la presència de l’absència de l’ésser estimat. D’una manera o d’altra es reorganitzen els rols i es produeixen adaptacions que fan que cada vegada sigui menys necessari el suport exterior. Es tracta d’una fase complexa, en la qual, la família assaja i integra una altra posició d’equilibri que resulti satisfactòria per a tots els membres.

8.- Reafirmació del sentiment de pertinença a la nova família

És l’última etapa, en la qual la família ha trobat un nou equilibri. N’ha nascut una de nova a partir dels supervivents de l’anterior, l’absència de la persona morta i tot el rosari d’absències de les generacions presents i absents. Per arribar a aquest punt, la família haurà hagut de posar en pràctica tot un seguit de reorganitzacions que podríem enumerar, per emular l’estructura de comprensió del dol individual, en les tasques següents:

Tasques del dol familiar

1.- Reorganització dels sistemes de comunicació

Cada família té els seus propis patrons de comunicació, de manera que cadascun dels membres té diferents rols en la transmissió de la comunicació, tan dins d’aquesta com amb l’exterior.

Depenent del paper que tingués la persona finada pel que fa a la comunicació familiar, es farà necessari l’establiment de canals alternatius que permetin una relació saludable entre els membres del sistema familiar i amb l’exterior.

Establir noves vies i nous rols en la comunicació no és una tasca senzilla, sobretot si no hi ha una experiència prèvia.

La dificultat dependrà de:

• Les habilitats comunicatives familiars: Una família amb canals de comunicació nombrosos oberts, sempre tindrà més alternatives que una altra que no els tingui. El procés de dol es veurà facilitat pel manteniment de canals adequats de comunicació amb el medi extern per facilitar l’accés a les xarxes exteriors de suport.
• Pes específic de la persona morta en la comunicació amb el medi exterior: En el cas de famílies molt aïllades, amb escassa relació amb el medi extern (per exemple, famílies d’immigrants), la supressió de canals de comunicació amb el medi extern serà catastròfica per la integritat familiar. I encara més si el difunt era, per exemple, l’únic que podia superar barreres idiomàtiques. Aquestes circumstàncies acostumen a coincidir amb un dol simultani: el dol migratori.
• Brusquedat de la pèrdua: Com més inesperada i brusca sigui la pèrdua, menys probabilitat d’anticipar-se i posar en marxa recursos comunicatius alternatius amb el medi exterior.

2.- Reorganització de les regles de funcionament

Els patrons de conducta de les famílies responen de manera majoritària a patrons de conducta socioculturals, encara que inclouen una part pròpia. Les regles familiars s’estableixen a partir de la cultura i es fa necessari adaptar-les per donar resposta a l’evolució generacional. En qualsevol cas, l’establiment de noves regles porta el seu temps.

L’establiment de noves regles familiars dependrà de la:

• Flexibilitat per modificar regles: Les famílies amb un funcionament de tipus rígid tindran moltes més dificultats que les famílies flexibles. Pots autoavaluar la flexibilitat de la teva a l’apartat de diagnòstics d’aquest lloc web, concretament a la pàgina “Com és la teva família?“
• Capacitat per mantenir l’estructura familiar unida: L’establiment de regles dràstiques, o regles moderades en famílies poc flexibles, pot posar en escac l’estructura familiar. El dol familiar saludable hauria de caminar cap a un establiment de noves regles que siguin assumibles per a la família sense posar en risc l’estructura en aquests moments de transformació.
• El nombre de regles que sigui necessari modificar: Com més regles de funcionament sigui necessari revisar, més temps necessitarà la família per restablir un nou equilibri i acabar el procés de dol.
• La brusquedat de la pèrdua: Un cop més, l’inesperat de la mort és un factor que va en contra de l’elaboració del dol familiar. Sempre és menys difícil assajar noves regles de funcionament davant d’una pèrdua que es pot anticipar, que davant d’una pèrdua brusca i inesperada, com ho són totes les provocades per la Covid-19.
• Cicle vital familiar: Depenent de quan es produeixi la mort, pot coincidir amb altres dols propis del cicle vital familiar, aspecte que complica més encara l’elaboració del dol en haver d’abordar diferents dols de manera simultània.

3.- Redistribució de rols

Els rols que exerceix cada membre, junt amb els patrons de comunicació i les regles de funcionament, conformen l’estructura de la família.

Qui s’encarrega de què? Qui ostenta l’autoritat? I en quines àrees? Els rols poden canviar de mà? Si és així, poden recaure en membres als quals mai no els haurien de correspondre? Per exemple, hi ha algun fill que li toca (o s’auto atribueix) funcions de pare o mare? (Fill “parentalitzat“).

Quins rols exercia el difunt? Sobre qui recauen ara? S’han repartit? S’ha intentat integrar a la família a una persona externa perquè els exerceixi? (Síndrome de “a rey muerto, rey puesto“).

Si el paper de la persona finada era de gran pes específic dins la família, l’adaptació pot ser conflictiva. No és infreqüent trobar famílies que davant l’envergadura del repte, han preferit deixar els rols del difunt en “stand by” esperant trobar algú extern que els exerceixi. Tampoc és difícil trobar pares que s’han “casat emocionalment” amb la filla primogènita, per tenir cura de la resta dels fills i filles. Això és greument disfuncional i compromet de manera molt seriosa el desenvolupament personal de tots dos, alhora que deixa el dol familiar congelat tot el temps com la família no pugui suportar fer front al buit de la persona desapareguda. Si no s’elabora de manera saludable, emergirà en manera de patologia mental entre els presents, o fins i tot en generacions venidores que ni tan sols van conèixer el difunt. Un dol no resolt de manera saludable és la pitjor herència per a generacions futures.

4.- Adaptació a la nova realitat

Acceptar la nova realitat és acceptar la nova família, en la qual per sempre romandrà la presència de l’absència de la persona morta. És dur, és difícil, no totes les famílies disposen de les millors eines de flexibilitat homeostàtica. La Covid-19 i les circumstàncies de pandèmia encara ho compliquen més.

Si la família no pot fer front a l’absència per si mateixa, sempre pot demanar ajuda professional.

El dolor per la pèrdua d’un ésser estimat és inevitable.

El sofriment, és opcional.

Les famílies resilients

Quines són les característiques de la família que més afavoreixen l’elaboració del dol?

En l’àmbit estructural

Les famílies més resilients tenen una estructura ben definida i acceptada per tots els membres. Les jerarquies obeeixen unes les lleis naturals. B. Hellinger (2005) les anomena els “Ordres de l’Amor” i assegura que els sistemes familiars es comporten com un sistema orgànic que es regeix per lleis físiques, de manera que:

• Ningú pot ser exclòs del sistema.
• El sistema s’organitza de manera jeràrquica segons l’ordre d’arribada de cada membre i la funció que desenvolupa en el funcionament del sistema. Sempre ha d’haver-hi un equilibri entre donar i rebre.

Quant als límits

Les famílies resilients tenen ben definits uns límits amb l’exterior, que al seu torn són semipermeables. D’aquesta manera poden regular la relació amb el medi, redimensionar el nivell d’intimitat necessari en el moment de l’impacte de la mort d’un dels membres, u obrint la connexió amb el context exterior per demanar o acceptar suport.

Fent referència als límits interns passa el mateix. La família té els límits generacionals ben definits i són permeables pel que fa a la comunicació i expressió emocional. En aquestes famílies es respecta un espai per al desenvolupament personal que conviu bé amb connexions compartides entre subgrups o individus.

Pel que fa a l’estil de resposta

Pel que fa a l'”Inconscient Familiar”

Les famílies més resilients apliquen estils de resposta assertius, són capaces d’intercanviar rols de forma fluïda, comparteixen les emocions entre els membres. Són adaptables als canvis imposats pel destí i surten reforçades un cop superades les adversitats.

En el seu inconscient col·lectiu comparteixen les regles que respecten la seva manera natural de funcionar. Si cal, són capaces d’adaptar aquestes regles a les necessitats de cada moment. La concatenació de dols de les diferents generacions és un gran actiu. Són famílies amb valors sòlids i no necessiten guardar secrets de família o mantenir lleialtats invisibles per continuar el cicle de la vida en equilibri.

Som el resultat d’una concatenació infinita de dols generacionals. Recuperar l’equilibri és possible i és el millor homenatge que podem fer als nostres predecessors.

Enric Soler, 2020

---

Enric Soler

Psicòleg expert en dol i en psicoteràpia del dol d’alta complexitat

Supervisor d’equips sanitaris multidisciplinaris

Tutor del Grau de Psicologia de la UOC

Màster Universitari Oficial de Recerca en Psicologia de la Salut y Qualitat de Vida per la UAB

---

---

Bibliografía

---

Podcast: Play in new window | Download