Bowlby va definir, el 1980, el dol familiar com el procés familiar que es posa en marxa arran de la pèrdua d’un dels membres. Sens dubte, les famílies veuen alterada la seva manera habitual de funcionar davant la crisi que implica l’amenaça de la pèrdua i de la mort d’un dels membres. Si la família té prou recursos reaccionarà amb un canvi adaptatiu. Si no en té, s’enfrontarà a dificultats que poden implicar la seva desintegració.
Un exemple d’això es pot apreciar en la família d’una coneguda cantant de casa nostra, que a principis d’agost del 2008 va ingressar a l’hospital per una icterícia no filiada. En un primer moment, es va considerar com una malaltia crònica, que es va descartar a finals del mateix mes, el diagnòstic: càncer de pàncrees. Sense temps per pensar-s’ho, la pacient i part de la família es va traslladar a Houston amb l’esperança de trobar un tractament que li salvés la vida, però tots els esforços van resultar en va, va perdre la vida gairebé dos anys més tard.
Pel que coneixem d’aquesta família, a través dels mitjans de comunicació, tot sembla indicar que tenia una estructura matriarcal, en la qual la morta desenvolupava el paper principal. Amb una personalitat tan aclaparadora com el seu art, va ser el motor dels ingressos de la família i va teixir una estructura professional, en la qual, el seu germà, va exercir les funcions de representant artístic i l’esposa d’aquest, va treballar al seu costat com a assistent personal de màxima confiança. La filla de tots dos i neboda de la cantant, va ser educada per seguir els passos artístics de la seva tieta. En el moment que la malaltia irromp en aquesta família, l’artista estava divorciada del seu primer marit, amb qui va tenir una filla, a la que va batejar amb el seu mateix nom (qui sap si amb un desig inconscient de transcendir la seva pròpia existència) Després amb el segon marit van adoptar dos fills.
Set anys després de la desaparició de la cantant, el periodisme del cor ens mostra un panorama familiar molt diferent.
El marit de l’artista va patir un terrible accident de trànsit. Va provocar la mort d’un ciutadà, presumptament a causa d’una conducta de risc que els tribunals no van aconseguir demostrar. Durant el judici, sempre segons les informacions aparegudes en premsa, diversos testimonis el van escoltar dir: tant de bo m’hagués mort jo. Ens podríem preguntar si la presumpta conducció temerària responia a un desig inconscient de reunir-se amb la seva estimada.
Pel que fa als fills, la primogènita ha desaparegut de l’escena pública i sembla que manté una certa distància respecte la resta de la família. Els mitjans de comunicació refereixen les dificultats de relació del fill adoptiu amb el seu pare, així com una falta de definició en un projecte personal evolutiu.
La cunyada ha experimentat una espectacular transformació, de manera que guarda una semblança que sorprèn amb la morta, tant a nivell físic com en el llenguatge corporal. Ha passat de ser la discreta assistent de l’artista a desenvolupar un rol professional prestigiós, convertint-se en la que probablement genera més ingressos de tots. La seva filla, que un dia va estar predestinada a seguir els passos de la tieta, sembla que no aconsegueix fer-se un forat com a cantant, tot i que ha aconseguit una altra feina com a comentarista de televisió.
El germà, que a priori semblava que gaudia d’una millor posició en la família, ho ha perdut tot: segons refereix la premsa rosa, tot i haver rebut una important herència, es troba enxampat en deutes. Lògicament ja no pot ser el representant de la cantant morta i tampoc el de la seva pròpia filla, que ha decidit rellevar-lo d’aquesta funció. El seu matrimoni s’ha trencat en mil trossos. Fa poc temps va declarar Si la meva germana visqués, tot això no hauria passat. Quanta raó té!
És lamentable que la seva germana morís, però això no és incompatible amb trobar un nou equilibri que resulti satisfactori per a tots els membres de la família. Per això es fa necessària una profunda reflexió en comú de tots ells sobre l’estructura familiar, els vincles afectius, l’evolució dels rols, la flexibilitat, els sistemes de comunicació entre ells, les regles familiars, les normes, els valors, les maneres de resolució dels conflictes, la no normativa de la pèrdua, el moment del cicle vital familiar en que esdevé la mort, possibles secrets de família, lleialtats ocultes, etc…
També pot ser positiu per a tots comprendre la manera en que cada un s’ha dissenyat la nova vida, a partir de la pèrdua, i de quina manera influeix en la dels altres. Per descomptat, no és tasca fàcil. Potser un terapeuta familiar hagués resultat de gran ajuda.
No voldria acabar sense agrair a aquesta família la seva generositat per mostrar-nos públicament l’evolució, cosa que em permet il·lustrar l’amenaça a la qual es veuen sotmeses les famílies en el procés de reorganització durant el dol, així com expressar el meu més profund respecte pel sofriment que arrosseguen tots els membres des de la pèrdua de l’ésser estimat.
No Comments