El dol és molt més que un procés intrapsíquic individual
El reagrupament i l’establiment d’una eventual treva per als antics conflictes és un dels comportaments més habituals en les famílies poc temps després de la mort d’un dels membres, en l’elaboració grupal del dol.
Això és el que es va produir al grup Olé Olé després de la pèrdua d’un dels fundadors. Juan Tarodo, que va morir el 9 de maig de 2013. Era compositor, lletrista i percussionista, encara que se l’ha conegut més per ser un dels fundadors del grup dels 80.
Olé Olé va tenir grans èxits en una dinàmica de solistes que es van integrar i van abandonar la formació successivament fins que aquesta es va desfer. Només la mort de Juan Tarodo, qui va ostentar el paper aglutinador del grup, ha aconseguit vint anys després, que sigui possible reunir la majoria dels membres, per honrar la seva memòria de la manera com saben fer-ho: amb la música.
El seu videoclip és una excel·lent expressió de dol del grup, per la pèrdua, que alhora serveix per sublimar l’acció i convertir-la en una causa bona. Els beneficis discogràfics i editorials del tema del videoclip estan destinats a la parella i els fills de Juan Tarodo, que en el moment de la defunció es trobava en una situació econòmica delicada.
Anàlisi del treball de l’elaboració del dol a nivell personal i de grup
El vídeo comença utilitzant un gran recurs terapèutic en l’elaboració del dol grupal: la feina feta amb fotografies. Olé Olé ens ofereix una imatge d’antany: d’allò que han perdut. No és casualitat que la fotografia sigui en blanc i negre, colors que simbolitzen el dolor per la pèrdua, amb independència que en el moment en que van funcionar com a grup ja estava implementada qualsevol tecnologia de captació d’imatges en color.
El teclista és qui ens introdueix mitjançant uns primers acords, lents, delicats, compassats fins al punt que rememoren el ritme de les campanades funeràries. Aquestes primeres notes donen pas a la veu de Vicky Larraz, que va ser la primera solista del grup. Comencen respectant una de les regles lògiques de pertinença al grup: ella va ser la primera solista i ha de ser qui ocupi el primer lloc en aquesta feina d’elaboració del dol. Una dona amb una personalitat forta, que comença la interpretació amb veu ferma, alhora que abatuda, que mostra tan sols una silueta negra com a símbol de buit i de dol. El contingut del missatge expressa una reintegració simbòlica del desaparegut.
La primera luz al amaner…
y una tíbia sombra en tu lugar.
Y aún así puedo verte, y resides en mi realidad…
Just en el moment en que Vicky Larraz expressa l’acceptació de la pèrdua i la col·loca en el sistema afectiu (“y aún así puedo verte y resides en mi realidad”) la imatge s’il·lumina, La podem veure ferma, amb la mirada trista i els braços creuats fent una abraçada al buit, es protegeix l’estómac davant una cosa tan difícil de pair com la pèrdua d’un amic jove. Intenta processar un gran patiment emocional.
Amb la lleialtat a les lleis naturals de pertinença a un grup (o als anomenats Ordres de l’Amor) li tocaria el torn a Marta Sánchez, que va ser la segona solista d’Olé Olé. Però no hi és.
Què ha passat? Perquè no participa en el comiat? M’abstindré de formular hipòtesis terapèutiques encara que sí cal dir que Marta Sánchez no va ser una solista del grup com les altres, sinó que al mateix temps, va tenir una relació sentimental amb el mort. Només a ella i a ningú més que a ella li correspon valorar les raons de la seva absència en aquest magnífic treball grupal de l’elaboració del dol.
Així que passa el torn i se li dóna veu a Sònia Santana, tercera solista d’Olé Olé. Ella respecta i reprodueix el mateix recurs que ha utilitzat la seva antecessora: al fons apareix una fotografia del mort al seu costat, en blanc i negre, ens ofereix també la silueta negra, aquesta vegada de perfil.
A nivell verbal, ens indica la seva consideració de la vida estructurada en cicles, i en la qual al cicle vital no hi ha vida sense mort. Amb la mà perfila el buit que sent al cor, movent-la amb delicadesa fins a dipositar-la damunt el pit.
Nada queda atrás, es un ciclo más,
gira y vuelve a golpe de pasión…
Y nunca faltarás, ya que bailas en mi corazón.
Va abillada amb un vestit de seda blanc, lleuger, delicat, pur com el sentiment que sent cap el mort, que contrasta amb la imatge de fons on apareix la bateria, instrument que tocava Juan Tarodo, sense ningú assegut a la cadira. Se’ns presenta i enfronta amb l’absència, amb el buit. No obstant això, s’escolta la percussió de la bateria, com allò que segueix viu de qui ja no hi és.
A continuació, Sònia Santana prossegueix amb un nou ritme (un ritmo que vive en mí)
Por ser tú, estoy aquí
y tu ritmo vive en mí.
Es tu mirada,
son tus palabras a la eternidad,
por ser tú…
A partir d’aquest moment apareixen les dues solistes cantant juntes. Una cosa que el difunt mai no va poder imaginar que passaria (d’aquí el títol del tema). Aquest moment és interessant i especial si analitzem el llenguatge corporal d’ambdues. Sònia Santana gesticula amb uns moviments que transmeten una connexió amb l’esfera espiritual. En canvi Vicky Larraz es mou en un sentit més visceral, de manera que dins la seva particular elegància, expulsa ràbia. En el ventre es projecta la imatge del record.
És saludable, dins d’un grup o d’una família, que el conjunt pugui permetre diferents maneres d’expressar el dolor emocional als seus membres. En el cas de Sònia, el dolor li emergeix del cor, dels afectes. En el de Vicky, el dolor emergeix de les entranyes de manera esquinçadora.
Un grup o família saludable sap tolerar i respectar les diverses maneres i temps en l’elaboració del dol dels membres que la componen.
En la següent estrofa es manifesta una asincronia verbal entre les dues solistes que, alhora, és complementària. El resultat és una composició coral d’indubtable qualitat artística. De la pèrdua s’obté alguna cosa sublim o el que tècnicament s’anomena sublimar la pèrdua:
Hoy tu sueño está a mi alrededor,
tu sonrisa canta tu calor.
Se adelantó el destino,
y nos dejó la estela de tu amor.
Por ser tú, estoy aquí
y tu ritmo vive en mí.
Es tu mirada,
son tus palabras a la eternidad,
por ser tú…
En aquest pla podem veure els diferents estils de l’expressió emocional de totes dues. I també la intensa expressió de dolor dels músics per la pèrdua, de manera que estan situats en el mateix pla del buit que ha deixat el difunt. Finalment se’ns convida a encarar-nos a un primer pla perquè compartim el sentiment d’absència. Davant d’aquest gran buit sobren les paraules. En aquesta elaboració grupal del dol tot s’expressa a través d’un idioma comú: la música. Un moment en que cadascú pot connectar amb allò que sent a l’interior, tot acompanyat per una partitura emocional i mobilitzadora.
Acaben expressant esperança. L’esperança que el mort segueixi viu de manera simbòlica (Estarás aquí, seguirás aquí, en cada canción). Fins i tot que l’esperança de la pèrdua significa alguna cosa espiritual positiva:
Estarás aquí, seguirás aquí,
en cada paso, en cada canción.
Revivirás la luz,
harás brillar el sol, brillará el sol…
Por ser tú, estoy aquí
y tu ritmo vive en mí.
Es tu mirada,
son tus palabras a la eternidad,
por ser tú…
por ser tú…
En l’última estrofa i tornada les dues solistes es sincronitzen per complet. Arriben a un punt d’unió, de tancament, d’acceptació conjunta de l’absència de la persona a la qual tant van estimar.
Sigui quina sigui la vostra pèrdua, serà un privilegi poder contribuir a una elaboració saludable del dol, tant des del punt de vista individual com grupal.
No Comments