La consideració del dol com un procés personal davant l’experiència d’una pèrdua és una cosa universalment acceptada, però sovint oblidem la importància de l’impacte en la família, entesa com un conjunt de relacions. Potser és per això que el suport emocional se sol centrar en els processos individuals, sense prestar massa atenció al camí que conduirà la família en la recerca d’una nova manera de funcionar sense l’ésser estimat.
Les famílies es comporten com sistemes en equilibri constant. Fins i tot abans de la pèrdua, quan aquestes perceben una potencial amenaça per la vida d’un dels membres, com pot ser la presència d’una malaltia; comença un procés d’adaptació a la situació i d’anticipació del dol. La família es veu sotmesa al dilema difícil d’invertir l’energia en tenir cura de la persona malalta i alhora aprendre a separar-s’hi; donar suport a la dependència del malalt alhora que respectar l’autonomia; atendre les necessitats sense desatendre les de la resta de la família; decidir entre assumir rols del malalt o bé esperar que aquest se n’hagi anat; anar planejant el futur i sentir que se’l traeix si es comença a assumir la vida en l’absència. Sens dubte, una situació gens fàcil.
Un cop s’ha produït la mort, la família haurà de trobar una nova dinàmica per funcionar que resulti satisfactòria per a tots els membres, produint-se canvis de rols, adaptacions i una redefinició dels patrons de relació entre els familiars.
Per apreciar les influències en la xarxa de les relacions de la família, després d’una pèrdua significativa, es fa necessari adoptar una mirada global. El dolor que genera una pèrdua, afecta la xarxa de relacions entre els membres de la pròpia família i també amb els que tenen amb altres persones, fins i tot de generacions posteriors que no van conèixer la mort. Tota mort implica un moment de crisi evolutiva familiar que si bé la majoria de vegades es gestiona de manera saludable, si no es resol de manera satisfactòria pot desencadenar la presència de simptomatologia en algun dels membres. No és d’estranyar, segons la magnitud i la intensitat dels efectes entre els membres, que l’adaptació a la pèrdua per mort, sigui considerat el més complex dels canvis vitals.
La pèrdua d’un ésser estimat és el repte més important que han d’afrontar les famílies, sota l’amenaça de la desintegració familiar si el procés de dol no s’elabora de manera saludable.
La Teràpia Familiar Sistèmica proposa un interessant paradigma per a la comprensió de les relacions familiars i aporta poderoses tècniques d’intervenció. No obstant això, han estat molt escassos els terapeutes que aborden el suport al dol des d’aquesta perspectiva. Potser sigui pel rebuig de la nostra cultura a parlar d’allò que ens resulta dolorós.
Quan, per posar un exemple, un membre de la família entra en un procés de dol patològic, és molt possible que els altres estiguin tan preocupats per ell o ella, que dediquin tots els seus esforços emocionals a sostenir i acompanyar el sofriment i que posposin els propis processos individuals. La situació ideal es dóna en les famílies que aconsegueixen ser capaces d’elaborar un dol familiar en el qual les funcions i els rols de cada membre són prou flexibles com per sostenir els altres i deixar-se ajudar al mateix temps. És l’única manera de garantir un nou funcionament familiar que permeti el desenvolupament de tots els membres.
Has patit la pèrdua d’un ésser estimat? Creus que hi ha algun membre de la teva família que no l’ha superat? Després de la pèrdua, ha desaparegut la cohesió familiar? Ja no és capaç la família de funcionar igual o millor que abans?
Si la resposta d’alguna d’aquestes preguntes és afirmativa, estic a la teva disposició per ajudar-te a tu i la teva família perquè pugueu conviure amb l’absència d’una manera serena.
No Comments