Dol per la mort de l’ex-parella

El 22 de juny de 1981, el Congrés dels Diputats va aprovar la Llei de Divorci, per 162 vots a favor davant 128 en contra i 7 vots en blanc, emesos en votació secreta. El sector més conservador de la societat, així com l’herència cultural judeocristiana, va fer que aquesta llei es considerés un atemptat contra la família.

A partir d’aquí, van venir els primers divorcis. La majoria van ser difícils i dolorosos. No teníem “cultura de divorci” ni un model a seguir; ni tan sols un model a evitar. Les primeres parelles que es van divorciar ho van fer com van poder, sent difícil trobar parelles que poguessin dissoldre el seu contracte matrimonial d’una manera serena i pacífica. En aquells temps era insospitable que algun dia pogués existir el divorci de comú acord. El divorci va ser sinònim de conflicte, fins al punt que moltes persones, que desitjaven el divorci,  no el van formalitzar per por a la confrontació, en especial les sempre discriminades dones. Van quedar incapacitades emocionalment per establir noves relacions de parella després de la petició de divorci dels seus marits, restant vinculades a ells de per vida. Vaig prometre davant Déu que em casava fins que la mort ens separi i mantinc la meva promesa. No es infreqüent veure, avui en dia, dones que inicien una relació de parella després de morir el seu ex-marit, encara que hagin transcorregut desenes d’anys des del divorci.

Actualment ha arribat el moment en què s’estan divorciant els fills d’aquella generació que es va divorciar, en gran mesura, de manera conflictiva a l’estil La guerra dels Rose. Ara per ara, qui es divorcia ja ha pogut observar diferents models i maneres de fer-ho. Hem après dels nostres pares (bé, no tothom…) encara que sigui per no caure en els mateixos errors que ells (cosa que no impedeix que puguem caure en altres errors diferents) 

En tot cas, el divorci és una pèrdua: la pèrdua conjugal i la integració emocional s’ha de comprendre des de la perspectiva de qualsevol pèrdua, que origina un procés de dol. En cas que el matrimoni hagi tingut fills, l’elaboració de la pèrdua és més complexa, perquè si bé és possible dissoldre la relació conjugal, és impossible en absolut, dissoldre la relació de parentalitat. Per molt divorciada que estigui una parella, sempre quedarà vinculada pel fet de ser pares dels mateixos fills, fins i tot en el cas que aquests no existeixin perquè hagin mort. Podem considerar que és com divorciar-se “a mitges”? No. No es tracta d’una contradicció sinó d’una paradoxa. Cal tenir clar que la relació de parella amb fills és una doble relació: la conjugal i la de parentalitat. El divorci només hauria d’afectar la relació conjugal i en cap cas la relació de parentalitat i  les funcions lògiques que se’n deriven de la relació amb els fills: educació, nutrició emocional, sosteniment, etc.

Per fi són cada vegada més les persones que consideren que cal “desdoblar-se” per comprendre quin és el dol que estan elaborant quan es divorcien.      Què he perdut? – He perdut la meva relació de parella. Què conservo? – Es manté la meva relació amb el pare/la mare dels meus fills. No és possible elaborar un dol sense saber amb certesa què és el que s’ha perdut.

Un cop posats en context, anem més enllà amb el propòsit d’aquest article:

Què passa quan mor aquella parella de la qual ens varem divorciar fa anys? Ens veurem sotmesos a un procés de dol? Quins factors de risc o dificultats es poden presentar?

Per raons òbvies, ara és el moment en que aquella primera generació de divorciats, es troba a la vellesa i per tant, en cada ex-parella es produirà la mort d’un dels dos. Per descomptat, es dóna la mateixa situació en aquells casos en que un dels dos ex-cònjuges ja hagi mort a una edat primerenca a causa d’una malaltia o accident.

Una vegada més, la mateixa generació ha d’estrenar-se en el maneig d’una situació emocional que pot ser més o menys complexa en funció de diversos factors, però en cap cas resultarà senzilla, pel simple fet de no comptar amb antecedents en aquest tipus de pèrdua.

Una vegada més, la mateixa generació ha d’estrenar-se en el maneig d’una situació emocional que pot ser més o menys complexa en funció de diversos factors, però en cap cas resultarà senzilla, pel simple fet de no comptar amb antecedents en aquest tipus de pèrdua.

La societat encara no reconeix aquesta pèrdua. No hi ha tradició de suport emocional de l’entorn social al membre de l’ex-parella que sobreviu. Ni tan sols hi ha un nom que qualifiqui la seva situació. Podem dir-li “ex-vidu/a”? Potser “semi-vidu/a”? O “co-vidu/a”?, (si l’ex-parella va tornar a contraure matrimoni) No sembla que cap d’aquests termes sigui apropiat, però el més greu és que no en tinguem cap per reconèixer el tipus de pèrdua que implica la mort de l’ex-parella.

Si m’assabento que el pare dels meus fills ha mort… He d’anar a l’enterrament? Si és així, quin és el meu lloc en l’organització i desenvolupament dels rituals fúnebres? Què hauria de sentir? Mereixo que se’m reconegui algun tipus de dolor emocional?

El procés de dol per la mort de l’ex-parella no és una tasca emocional senzilla per tractar-se d’un procés de dol no reconegut. La vivència del divorci, entesa com el procés de dol per la pèrdua de la relació, pot ser el millor predicatiu: si hi va haver conflicte i aquest no s’ha solucionat, la cicatrització emocional per la pèrdua serà més difícil de resoldre, perquè estarem parlant d’un dol en conflicte. Si hi va haver el millor antídot per al conflicte, el perdó; la tasca serà menys dificultosa. En aquest cas, no em refereixo només al perdó a qui fa anys que ens va abandonar, o a qui fa dècades que no va complir les expectatives sobre el que ha de ser una relació de parella, sinó que em refereixo al perdó d’un mateix,  per tot allò que estava en la seva mà i va contribuir al fracàs de la relació.

El suport familiar també serà un factor important. És lògic pensar que si l’ex-cònjuge que sobreviu ha estat mantenint una fidelitat autoimposada i no ha aconseguit elaborar la pèrdua del divorci, ens trobem davant d’una situació més complicada que en el cas de l’ex-cònjuge que hagi integrat el divorci de manera saludable i aquell que ha tornat establir una nova relació de parella o fundat una nova família (o bé que ha decidit no fer-ho de manera conscient, sense romandre vinculat/da a l’ex-parella). Els fills que durant el divorci van ser utilitzats com a arma llancívola en el procés de dissolució conjugal i que quedessin alineats amb un dels progenitors, ara no poden ser de molta ajuda: si van quedar “de part” de l’altre costat, poc podran reconfortar Si van quedar “de part” de l’ex-conjuge que sobreviu, és més que probable que neguin la pèrdua i, amb ella, cap necessitat de suport afectiu a l’exconjuge supervivent.