Quan una família perd un dels seus membres, es veu obligada a adaptar-se a una nova realitat, en la qual haurà de seguir funcionant sense l’ésser estimat que acaba de perdre. Depenent del pes específic del mort, de les dinàmiques comunicatives entre familiars, dels rols que exercia, de les distàncies emocionals entre els membres de la família i de la capacitat d’adaptació d’aquesta, el procés de dol per a la familia pot ser més o menys complex.
És possible conèixer el tipus de funcionament familiar avaluant tres dimensions: el tipus de comunicació establerta entre els membres, l’adaptabilitat de la família i la seva cohesió.
COMUNICACIÓ FAMILIAR
El tipus de comunicació permet observar el “clima” familiar. La comunicació es pot considerar no simplement com una manera de transmetre informació, sinó que impregna la naturalesa i la qualitat de vida en la família. Quan, en la comunicació familiar, abunden els missatges ambivalents, hi ha un excés de crítica negativa, poca empatia, secrets de família, absència de reconeixement i suport mitjançant missatges negatius, incapacitat per expressar i compartir emocions, sens dubte, ens trobem en una situació en que serà molt més difícil elaborar el dol.
ADAPTABILITAT FAMILIAR
Anem per passos. Comencem per l’adaptabilitat o flexibilitat de la família, entesa com la capacitat de resposta davant esdeveniments estressants, com és la pèrdua d’un dels membres. Aquesta capacitat es manifesta en l’exercici del lideratge familiar, que manté un cert control i disciplina, en els estils de negociació, en els rols establerts i en les regles que regeixen els quatre nivells d’adaptabilitat.
Es distingeixen quatre nivells d’adaptatiblitat:
Famílies rígides
Són famílies que solen utilitzar un estil de comunicació passiu-agressiu, en que regna una disciplina molt estricta, de manera que és difícil negociar els conflictes que van sorgint en la convivència. Els rols dels membres són rígids i estereotipats: uns manen i els altres obeeixen. Les regles familiars no són modificables, són estrictament respectades a la força i si un membre les transgredeix, viu l’amenaça de deixar de ser considerat de la família.
Famílies estructurades
Són famílies que generalment utilitzen un estil de comunicació assertiu, és a dir, és possible que algun dels membres, expressi la seva disconformitat amb la resta de familiars, sense que això impliqui un disgust familiar important. La disciplina sol estar establerta d’una manera més o menys democràtica i estructurada. Els conflictes es poden resoldre satisfactòriament gràcies a negociacions respectuoses. Els diferents rols per al desenvolupament solen estar repartits o compartits. Tothom coneix les normes, encara que, de tant en tant, sigui necessari recordar-les de forma explícita, s’accepten canvis progressius en aquestes normes, de manera que es fa més fàcil que puguin ser respectades.
Famílies flexibles
Les famílies flexibles utilitzen un estil de comunicació en el qual s’accepta la discrepància com una cosa lògica. La disciplina es completament democràtica i la negociació de conflictes és l’adequada, de manera que es poden resoldre amb satisfacció per a tothom. Els rols són compartits, sense que hi hagi grans desequilibris entre el que desenvolupen uns membres o altres i a més són capaços d’intercanviar les tasques amb facilitat, si es fa necessari. Les regles són clares per a tothom, són modificables si la situació ho requereix i no sol ser necessari recordar-les explícitament perquè tots les respectin.
Famílies caòtiques
Solen utilitzar estils de comunicació ambivalents, de manera que sovint es dóna per suposat que els altres han d’endevinar les coses i que, per tant, no cal esforçar-se a dir-les pel seu nom. Fins i tot, de vegades, s’utilitza el silenci , cosa que despista molt els interlocutors. Per descomptat, hi ha poca o nul·la disciplina: cadascú fa el que vol i li importen els altres de manera relativa. En aquest tipus de família, és molt difícil resoldre els problemes, perquè les discussions es fan interminables. El repartiment de tasques és aleatori, cadascú fa el que vol, pel que és freqüent que hi hagi tasques que es realitzen dues vegades i altres que queden per fer. Com a totes les famílies, hi ha rols establerts, però de manera arbitrària i canviar-los sol ser dramàtic.
COHESIÓ FAMILIAR
Entenem per cohesió en una família el grau d’unió emocional que perceben els membres, respecte la resta de familiars, es considera la vinculació emocional, la implicació familiar i les coalicions entre pares i fills. La percepció de fronteres entre familiars o amb els familiars llunyans i amistats i el grau d’unió pel que fa a la presa de decisions.
En funció de la cohesió familiar identifiquem quatre tipologies de família:
Famílies deslligades
Els vincles afectius solen ser fràgils, de manera que els membres de la família són molt independents entre ells. Aquest tipus de famílies solen tenir uns límits generacionals molt rígids, així que és difícil que avis i néts tinguin una relació consistent. Els límits interns són tan tancats que els membres de la família solen tenir més confiança en persones externes a la família que en els propis cercles. Aquestes famílies solen passar el temps separats, establint una gran distància emocional i física entre els integrants. Les decisions són preses per cadascun d’ells, de manera independent, no comparteixen amistats i tenen preferència per activitats d’oci individuals.
Aquest tipus de famílies viuen el dol de forma encapsulada, és a dir, cada individu l’elabora com pot, amb la dificultat de no saber compartir les emocions. Depenent del pes específic de el rol que ostentava el desaparegut pateixen el risc que la família es desintegri després de la pèrdua.
Famílies separades
Són un tipus de família que gaudeix d’una independència moderada entre els membres. Els límits generacionals solen ser evidents, però això no impedeix que els néts “compleixin” amb els seus avis de tant en tant. En aquestes famílies es combinen les activitats individuals amb les compartides. Tenen preferència les activitats individuals, tant per a les tasques pròpies del funcionament familiar com per a l’oportunitat de fer canvis que permetin créixer en el cicle vital familiar. Se’ls dóna malament col·laborar si es presenta l’ocasió.
Els individus de les famílies separades tendeixen a negar les pròpies emocions per a prestar més atenció a les dels altres. Es preocupen més de el procés d’elaboració del dol dels altres, especialment de la persona més vinculada al finat. Tendeixen a designar aquesta persona com la “portadora de el dol” a qui fins i tot poden arribar a patologitzar, de manera que la resta té poca consciència d’estar vivint un procés d’adaptació individual. També s’observa manca de consciència d’adaptació grupal, encara que això no implica necessàriament que no trobin una nova manera de funcionar com a família, encara que només sigui per arribar a un funcionament “de mínims”. Per descomptat, tenen grans dificultats per considerar la pèrdua com una oportunitat de fer canvis que permetin créixer en el seu cicle vital familiar.
Famílies connectades
Solen observar relacions de dependència emocional entre alguns dels membres, sense que això arribi a ser un problema en el funcionament familiar. Els límits generacionals estan clars però els seus membres gaudeixen i se senten còmodes relacionant-se amb familiars d’altres generacions.
Passen el temps preferentment junts i se separen quan hi ha una justificació que tothom comprèn. Es prioritza l’espai familiar privat tenint en compte l’existència de l’espai públic (els draps bruts es renten a casa). La xarxa d’amistats sol estar conformada per un reduït nombre d’amics propers a la parella o pel millor amic d’un membre de la família. Les decisions es prenen pensant en el bé del grup familiar i les activitats d’oci solen estar compartides amb un familiar o com a molt, amb amics considerats com de família.
Les famílies connectades, connecten bé amb les seves pèrdues, amb perdó per la redundància. Tenen consciència plena d’haver d’enfrontar-se a un procés d’adaptació, tant individual com familiar. Es permeten compartir emocions i s’ofereixen suport mutu. Prefereixen el suport intrafamiliar però també són capaços de demanar suport extern si senten que han d’afrontar dificultats que superen els seus recursos. Acostumen a aprofitar el moment per revisar normes, valors, costums, i per redistribuir rols d’una nova manera que sigui satisfactori per a tothom. D’aquesta manera, són famílies que tenen facilitat per fer un pas cap endavant en el seu cicle vital familiar.
Famílies aglutinades
Solen tenir vincles afectius de gran dependència emocional. Són famílies molt tancades en sí mateixes amb pocs o cap límit intern, pel que és freqüent que es confonguin alguns rols (per exemple ”em va criar l’àvia, que em va fer de mare i la mare és la meva millor amiga”). Solen conviure diverses generacions juntes deixant poc o nul espai per a la intimitat individual. Passen la major part del temps juntes, comparteixen totes les amistats i prenen totes les decisions juntes. Les activitats d’oci són conjuntes i no els agrada integrar a persones que no siguin de la família entre elles.
Les famílies aglutinades viuen les pèrdues de manera sobreactuada, especialment si el paper del finat era de vital importància (matriarca, patriarca …). Les seves expressions emocionals són exagerades i tendeixen a no permetre que els membres de la família tinguin una mínima parcel·la d’intimitat emocional. Tampoc està ben vista la recerca d’ajuda fora de el grup familiar. Solen ser famílies amb tradicions pròpies pel que fa a normes i valors que els poden ser molt útils per a guiar-se en la manera de procedir després de la mort, encara que algunes d’elles poden resultar patològiques, com la momificació, la síndrome d’aniversari, o bé noves adjudicacions de rols que resulten desadaptatives (parentalització d’un fill).
A hores d’ara, consultant les dues taules d’aquest article, és possible que hagis identificat de quin tipus és la teva família en funció de l’adaptabilitat, la comunicació i la cohesió familiar. També és possible que els teus desitjos i expectatives personals sobre la teva família, hagin distorsionat una mica la percepció, de manera que et recomano que consideris contrastar la teva visió subjectiva amb la d’alguna persona de confiança que conegui bé la teva família i si pot ser, que no formi part d’aquesta.
Si combinem les dues dimensions que hem vist, podem classificar les famílies, segons el seu funcionament familiar, en els següents grups:
Com més al centre del gràfic se situï el teu tipus de família, has de saber que més recursos té per afrontar una pèrdua i elaborar el dol satisfactòriament. Com més lluny del centre gràfic, més dificultats.
Si vols conèixer amb més precisió la tipologia de la teva família, pots fer-ho clickant el següent botó:
Així doncs, atenent-nos als colors de la imatge:
Zona blava
Famílies funcionals (família separada-flexible, connectada flexible, separada-estructurada, connectada estructurada). Es tracta de tipologies de família amb recursos més que suficients, per afrontar d’una manera saludable, la pèrdua d’un dels membres. Són famílies que gaudeixen d’una excel·lent flexibilitat que permetrà, amb el temps, trobar una nova manera de funcionar de manera estable i satisfactòria per a tots els membres. Durant el procés de dol aquesta tipologia de família donarà sortida a l’expressió emocional que se’n deriva de la pèrdua i aquesta serà compartida, així que cada un podrà rebre i oferir suport als éssers estimats.
Zona rosada
famílies amb disfunció lleu (família separada-caòtica, connectada-caòtica, deslligada-flexible, aglutinada-flexible, deslligada-estructurada, aglutinada-estructurada, separada-rígida, connectada-rígida).
Són tipus de família amb recursos però també amb limitacions per a una elaboració de dol saludable.
És possible que alguna d’aquestes famílies tinguin dificultats per expressar i compartir l’aflicció, quedant els membres encapsulats en el dolor individual. La falta d’expressió emocional pot justificar-se pel temor a no deprimir més la resta. En alguns casos, hi haurà individus que es neguin a col·laborar en el dol, perquè consideren que aquest només correspon a la persona més propera a la persona morta (per exemple, la parella).
Això pot veure’s reforçat per la persona designada a ser la portadora del dol principal, que es proclama com la més perjudicada per la pèrdua, pot arribar a preocupar tant la resta de familiars, que els dificulta, per suposat de manera involuntària, que puguin connectar amb el dolor individual ja que han de “mantenir-se forts”.
En el dol d’aquest tipus de família també poden sorgir models de resposta d’evitació, com el silenci, l’aïllament social, la falta de suport, el secret familiar, etc. o bé models distorsionats de resposta (idealització del mort, identificació, momificació, etc.) En aquest tipus de famílies pot venir molt bé un suport professional.
Zona vermella
Famílies amb disfuncions (família deslligada-caòtica, aglutinada-caòtica, deslligada-rígida, aglutinada-rígida).
Són els tipus de família amb més dificultats per l’elaboració del dol. Solen abordar la pèrdua amb un augment de conflictes: agressivitat i projeccions massives que poden arribar a canalitzar inclús a través dels tribunals, barallant-se per diferències d’opinió sobre l’herència. Solen aparèixer aliances i coalicions amb interessos contraposats. Lluny de prestar-se suport mutu i consol afegeixen sofriment.
En el procés de dol d’aquest tipus de família poden sorgir models ampliats de resposta desenvolupadora de trencaments, d’agudització del dol de generacions anteriors o el dol pot esdevenir crònic. Depenent de la importància del rol de la persona morta, la família es veu amenaçada en la seva integritat i existeixen moltes possibilitats de que acabi destruïda. En aquests casos es fa imprescindible un suport especialitzat amb l’objectiu d’ajudar la família a organitzar-se i minimitzar el dolor per la pèrdua i el conflicte.
No puc acabar sense advertir que aquesta proposta de autoavaluació de la tipologia de la família com a predicció de la complicitat en l’elaboració del dol, deu ser presa d’una manera relativa ja que la naturalesa de la pèrdua (dol prenatal, mort d’un fill, mort sobtada, suïcidi, etc.) i el moment evolutiu de la família en que és produeix (per exemple, si aquesta es presenta quan hi ha un embaràs a la família) pot arribar a posar en risc els recursos de les famílies més estables. El dol a la família és molt més complex del que pot semblar.
Espero que aquest article us ajudi a conèixer una mica millor la vostra família. Gràcies per llegir-me.
No Comments